L'explosió de Capità Arenas. Santiago Vilanova
Читать онлайн книгу.
el sector energètic. En aquells anys resultava políticament incorrecte enfrontar-se a Catalana de Gas y Electricidad i a l’emergent Gas Natural, responsable de la importació del GNL, estructures empresarials que lideraven la modernització del país. El que no es podien imaginar els directius que van intentar amagar la veritat sobre Capità Arenas és que al cap d’uns mesos s’esdevindrien les explosions dels carrers Ladrilleros (avui Rajolers), Camp, Consorts Sans Bernet i la del Club de Tennis Andrés Gimeno. Si la companyia de gas hagués reaccionat ràpidament admetent la seva responsabilitat en la primera tragèdia potser s’haurien evitat les víctimes posteriors.
El Col·legi d’Enginyers de Catalunya va publicar un informe, més polític que científic, afirmant que la causa havia estat el “terrorisme blanc” i que “algun problema de manipulació o emmagatzematge podia estar a la base de l’explosió”. Aquell informe va accentuar els dubtes dels consumidors mentre ningú s’atrevia a qüestionar la seguretat de la conversió ni el seu procés tecnològic.
L´experiència informativa que vaig viure i les repressions que vaig patir em durien, anys després, a defensar la causa ecologista i un model energètic basat en les energies renovables i descentralitzades. Un projecte de societat que en aquells dies divulgaven els meus mestres: Ivan Illich, Murray Bookchin, Ernst Friedrich Schumacher i Michel Bosquet. Un model que fos una alternativa a les energies fòssils (carbó, petroli, gas i urani) responsables dels greus efectes contaminants com demostraria dècades més tard el Grup Intergovernamental d’Experts en Canvi Climàtic (IPCC/GIEC) de l’ONU.
Quinze anys després dels articles que vaig escriure sobre les explosions de gas, vaig conèixer en Pere Duran Farell. Alguns companys de professió i ecologistes es van sorprendre. Aquella amistat, però, em va oferir un regal impagable. Va ser el dia que l’empresari em va confessar: “m’ho vas fer passar malament. Però vas ser honest”. Al que jo li vaig contestar: “vaig complir amb la meva ètica i amb el meu deure de periodista. Jo ho vaig passar molt pitjor. Em vaig quedar sense feina”. Duran Farell no va replicar i va tancar el tema de la conversa per referir-se a l’ecologia com a nou paradigma per al segle XXI. Sabia que aquella deferència em complaïa i acabaria unint-nos en complicitat durant un fugaç període de temps. Potser massa fugaç per poder construir algun projecte comú per Catalunya i comprovar que la seva conversió a l’ecologisme no era oportunista.
El que s’explica en aquest llibre és la història de com es van gestar les informacions sobre la instrucció del sumari de Capità Arenas: el processament dels enginyers de Catalana de Gas y Electricidad i del delegat provincial d’Indústria; el sobreseïment del sumari, amb el corresponent indult als processats, i el meu propi processament per criticar aquella decisió judicial. Les explosions no van tenir, doncs, ni judici oral ni sentència; una cosa insòlita per la gravetat dels fets. Els familiars de les víctimes i l’opinió pública es quedarien sense conèixer el dictamen definitiu de la Justícia.
Alguns episodis que descric em recorden escenes de Le mani sulla città (Les mans sobre la ciutat), aquella extraordinària pel·lícula de Francesco Rossi, amb Rod Steiger en el paper del mafiós constructor Edoardo Nottola. El film tracta de l’enfonsament d’un edifici en què moren dos obrers i un nen pateix l’amputació de dues cames. La tragèdia provoca una gran consternació a l’opinió pública italiana i l’empresa responsable comença una estratègia de corrupció política per frenar l’impacte negatiu sobre les seves inversions.
La meva crítica a l’indult atorgat als processats per les explosions de gas, publicat a Diario de Barcelona (el periòdic més antic d’Europa, fundat el 1792, avui ja desaparegut) va suposar la meva immolació i també la caiguda en desgràcia del director Tristán La Rosa, que no va acceptar pressions per reconduir els fets a favor de la companyia de gas.
Els meus reportatges i articles que es començaren a publicar el 8 de març de 1972 al Brusi2 van tenir continuïtat fins a finals d’aquell any, més aviat per la meva obstinació. El meu director, José Tarín Iglesias, preferia que em dediqués d’altres temes menys conflictius que no comprometessin la propietat del diari i dels seus accionistes. No obstant això, vaig poder continuar les investigacions a El Correo Catalán del 1973 fins el 1976. Vaig tornar posteriorment al Diario de Barcelona i vaig seguir escrivint sobre el tema durant 1977 fins que vaig ser processat. En aquell moment el consell d’administració de Barcelonesa de Publicaciones estava controlat per la companyia elèctrica FECSA representada per l’advocat Juan Vives Rodríguez de la Hinojosa. Un anys abans el president era Josep Maria Santacreu, que també ho era del Banco de Huesca i la vicepresidència l’ocupava Joan Echevarría Puig, president de Motor Ibérica, home de l’esmentada FECSA, companyia de la qual acabaria sent president.
Quan l’11 de gener de 1983, i després d’uns anys de diverses crisis periodístiques i empresarials que van afectar el Diario de Barcelona, vaig ser nomenat director del periòdic per una assemblea de periodistes i de treballadors, vaig escriure diverses editorials referint-me al cas. Els poders fàctics, però, van fer el possible perquè aquella singular experiència autogestionària fracassés. Sense ajuts públics i havent de pagar a Papelera Española —relacionada amb el sector energètic— les factures al comptat, el diari es va anar asfixiant lentament.
Amb la publicació d’aquest llibre, quaranta-set anys després d’aquella tragèdia urbana, compleixo amb una assignatura pendent amb mi mateix i amb la professió. Alguns companys m’ho han vingut demanant. Si m’hi he decidit, finalment, ha estat amb l’objectiu de donar testimoni d’una època en la que funcionaven les linotípies, els tallers d’arts gràfiques feien olor de plom i escrivíem els articles en màquines Underwood. Una època en què se solien convocar assemblees de redacció per defensar la llibertat d’expressió que reivindicàvem en manifestacions pels carrers de Barcelona. Una època en què somiàvem societats de redactors com la que funcionava a Le Monde, i començàvem a preveure l’impacte de les noves tecnologies en el sector i el cost social que comportarien.
El més paradoxal és que els gairebé quaranta anys de democràcia, de modernització tecnològica de la premsa i de l’eclosió d’Internet, no han fet progressar la llibertat d’informació i el periodisme d’investigació. I el més greu, la xarxa està provocant una sobre-informació alienant de la qual resulta difícil sortir-ne. Hi ha una major concentració en els mitjans de comunicació i una degradació de la professió i del sindicalisme en el sector. Dubto que el seguiment constant que vaig fer del sumari de Capità Arenas pogués fer-se avui en qualsevol mitjà de comunicació, si aquesta informació afectés una gran empresa energètica com Agbar, Endesa, Iberdrola o la mateixa Gas Natural (ahir Gas Natura-Fenosa, avui Naturgy).
Un altre exemple de la manipulació informativa és la manera que el lobby atòmic intenta reactivar les centrals nuclears i allargar el seu període de vida fins a seixanta anys, intoxicant els mitjans de comunicació i presentant l’energia de la fissió com una energia descarbonitzada i barata
Al Gore, exvicepresident dels Estats Units i Premi Nobel de la Pau, va escriure a La nostra elecció:
El declivi dels diaris ha precipitat l’acomiadament dels periodistes experimentats, amb el temps i els recursos per investigar grans estafes com el de les empreses i institucions energètiques contaminants responsables del canvi climàtic.
Això és el que vam patir alguns periodistes catalans impulsors de la informació ambiental durant els anys 70 i 80.
Un recurs energètic de trànsit
Les seccions d’economia dels grans mitjans de comunicació segueixen augurant, com en els anys 70, que el gas natural és un recurs de futur. Segons l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) la demanda global de gas natural ha crescut a un ritme mitjà anual del 2,4% durant el període 2012-2018, lleugerament per sota de la taxa prevista pel carbó (2,6%) i molt per sobre de la del petroli (0,7%). L’AIE preveu un augment del 50% en el consum el 2035. La part de gas de tot tipus (inclòs el gas d’esquist obtingut mitjançant el sistema fracking) en el mix energètic mundial passaria d’un 21% a més d’un 25% en els propers anys.
El gas natural seguirà sent, però, un problema ambiental tot i que es millorin les tecnologies