Carles I sense censura. Jordi Bilbeny
Читать онлайн книгу.
a seu residencial preferent d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó. L’objecció principal, que serveix al doctor Baydal per esbandir d’una bufada tots els arguments del llibre, és que al llarg de la meva obra no apareix ni una sola referència a l’Itinerario de los Reyes Católicos, 1474-1516 (CSIC, 1974), un treball exhaustiu i primmirat de l’Antonio Rumeu de Armas que pretén fixar, a través de la documentació històrica, on eren en cada moment Isabel i Ferran des que ella es proclamà reina de Castella (1474) fins a la mort d’ell (1516), ja vidu i tornat a casar amb Germana de Foix.
Abans de dir res més, deixem ben clar que l’Antonio Rumeu de Armas és un dels millors historiadors espanyols del segle XX. Aquest erudit canari és el que ens proporcionà, en ple franquisme, la certesa documental conforme En Colom fou rebut pels Reis Catòlics a Barcelona a la tornada del viatge de Descoberta (1493), a través de l’estudi Colón en Barcelona (Ed. Católica Española, 1944), en una època en què els historiadors colombins tapaven amb un vel d’ambigüitat l’escenari de la rebuda reial, quan no obviaven directament la capital catalana. Entre moltes altres contribucions valuoses, En Rumeu també és autor d’una Historia de la Censura Literaria Gubernativa en España (M. Aguilar, Editor, 1940), aquesta censura que per als nostres historiadors sembla que no existí o, si existí, no tingué ni un sol efecte ni incidència sobre la documentació històrica. Doncs bé: és precisament per l’absoluta convicció que els papers dels Reis Catòlics estan adulterats per la censura que vaig abstenir-me d’utilitzar l’Itinerario d’En Rumeu de Armas. Allò que es desprèn de les fonts consultades per l’admirable historiador canari és que els Reis Catòlics només estigueren en quatre ocasions a València en 36 anys de regnat (1479, 1481, 1488 i 1507) –i en estades no pas gaire llargues– perquè, en síntesi, Isabel i Ferran eren uns enamorats del senderismo i l’acampada preferentment per l’erm inacabable de Castella, aquell regne que no tenia capital política ni cap palau digne de ser considerat residència de reis, però això sí, gaudia de gèlides temperatures hivernals durant nou mesos i la resta de l’any es coïa en un estiu infernal. Mentre els Reis Catòlics pelegrinaven en romiatge perpetu per aquella Castella de penitència, doncs, tota la noblesa que sol formar part de la cort es concentrava a València i el patriciat es tornava rendista, només pel plaer de deixar diners a aquells reis tan estimats però sempre absents, pobres, perquè eren uns malalts de la itinerància. Això és el que es desprèn dels documents. I això és el que, de manera absolutament acrítica i sense tenir en compte els indicis clamorosos, repeteixen gregàriament els distingits integrants de l’acadèmia. Perquè això és el que diuen els papers del passat. I ja se sap que els papers no conspiren.
Que tot un doctor en Història dediqui el seu temps lliure a rebatre les nostres modestes aportacions, que tres doctors i un catedràtic hi hagin de sortir al pas en una compareixença col·lectiva «per desmuntar la Nova Història», que d’altres historiadors titulats abandonin la seva flegma científica per criticar amb virulència, en articles escrits des del rebuig més visceral, un Jordi Bilbeny que sovint no coneixen personalment, revela fins a quin punt una part del món acadèmic se sent amenaçada per la validesa de les propostes de l’INH. Perquè si les teories d’En Bilbeny i els seus seguidors són unes mentides tan flagrants, són unes falsedats tan òbvies i tan sense cap ni peus, aleshores l’univers científic no se n’hauria de preocupar gens ni mica. El capteniment d’un sistema que domina l’estat d’opinió i que se sent emparat i assistit per tota la comunitat científica s’hauria de caracteritzar per una aristocràtica indiferència. Perquè s’atrapa abans un mentider que un coix. I perquè una mentida i un postulat fals acaben caient tard o d’hora pel seu propi pes, per la seva inconsistència.
Però d’un temps ençà resulta que els nostres esforçats acadèmics –no tots, per sort– es comporten com si fossin ells els qui temen que es desmunti i caigui el seu discurs. Quina és la por si el relat historiogràfic que defensen està avalat per milers de documents, tots científicament autenticats per ells mateixos i els seus predecessors? Quina és l’amenaça? Què podria fer tremolar la narració altament consensuada dels fets històrics? Un grapat d’hipòtesis escabellades? Una teoria conspiranoica? Les fantasies d’una colla de frikies? No. La Història, que és aquell constructe narratiu que solen escriure els vencedors, només tremola i se sent incòmoda enfront de la veritat. I aquesta frase, que ha quedat prou cofoia i efectista, no vol pas dir que totes les hipòtesis de l’INH continguin l’essència de la veritat i que el corresponent relat acadèmic sigui mentida. Això no. Però sí que la desqualificació aïrada i el ressentiment cru amb què els nostres historiadors salten per defensar la seva virtut científica ofesa constitueixen un símptoma, un senyal clar de la magnitud de la tragèdia. De la «seva» tragèdia.
En Jordi Bilbeny va començar sent una nosa emprenyadora –molesta, però inofensiva, d’entrada– arran d’insistir sobre la censura històrica i la catalanitat d’En Colom a finals del segle passat. Amb els anys, però, es va anar convertint en un mal de queixal seriós a mesura que concedia entrevistes a ràdios i televisions; que recorria els Països Catalans fent conferències i participant en debats i trobades culturals; que persistia durant setmanes omplint platea als Cinemes Girona amb els successius documentals sobre En Colom, En Sirvent o En Lleonard; que organitzava, amb pocs mitjans i comptadíssims ajuts, un simposi, uns cicles de conferències i una universitat d’estiu amb una continuïtat tossuda i infal·lible que els han convertit en cites d’èxit anuals; que treia d’impremta obres tan impactants com la Brevíssima relació de la destrucció de la història (El Set-ciències, 1998 / Librooks, 2014), tan sòlides com Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya (Proa, 2006 / Librooks, 2019) o tan inexpugnables a la crítica com Petit Manual de la Descoberta Catalana d’Amèrica (Llibres de l’Índex, 2011) o La data de naixement d’En Colom (Librooks, 2017). I que es feia conegut enllà de la Catalunya estricta des de la pàgina electrònica de l’INH, que en deu anys d’existència ha aconseguit una difusió ben notable de les investigacions i recerques d’aquest Institut.
L’any 2018, però, és el que potser marca un punt d’inflexió definitiu. D’entrada, perquè després d’uns anys de multitudinàries edicions de la Ruta Colombina per la ciutat de Barcelona, unes passejades que van eixamplar de forma empàtica i natural el nombre de seguidors de l’INH, En Bilbeny inicia la Ruta Colombina a Cuba i els viatges a Malta, que el 2019 es van ampliar a Sicília, sempre a la recerca dels vestigis de presència catalana en aquells indrets, tant els més sabuts i evidents com els més impensables i amagats. Però sobretot, hom no pot deixar de tenir la sensació que és la sortida a la llum d’Inquisició i Decadència (Librooks, 2018) la peça definitiva del trencaclosques que devia fer saltar totes les alarmes d’un món historiogràfic que ja les tenia enceses de feia temps. En vint capítols tan fascinants com colpidors, En Jordi Bilbeny exposa els casos d’almenys una dotzena d’autors catalans del segle XVI que es van veure forçats a traduir la seva obra al castellà, o que en van veure desaparèixer les primeres edicions –quan no els manuscrits de tota la seva feina, com en el cas d’En Joan Andreu Estrany–, o que van morir mentre intentaven editar-les, ells o els seus descendents. Les fonts aportades no deixen lloc al dubte, perquè sovint es tracta de confessions dels mateixos autors als pròlegs o dedicatòries de la versió castellana que ens ha arribat. En d’altres, és l’editor qui es queixa que els llibres es tradueixen i hom en canvia el títol i el nom de l’autor, i també hi ha qui denuncia que els clàssics valencians són fets desaparèixer, o bé que la majoria de llibres escrits en territori espanyol estaven redactats en català, i en canvi allò que ha transcendit al món és un Siglo de Oro en castellà.
El valor d’Inquisició i Decadència no rau només en la plasmació i la denúncia del genocidi lingüístic i cultural que es va infligir a la Nació Catalana al segle XVI: conforme va llegint, el lector descobreix que està assistint a una exhibició de contundència argumental referendada amb un ventall de proves irrefutables. Proves que estan a la vista de tothom des de fa segles i que, per tant, també eren i són a l’abast de qualsevol acadèmic. I aquest és el rovell de la qüestió. Perquè hom no pot deixar de pensar: com és que no ho han vist? O, si ho han vist, per què ningú no n’ha dit res, fins ara? Aquests interrogants no tenen una resposta satisfactòria, de moment, però