Ultradreta. Cas Mudde
Читать онлайн книгу.
Encara que era un partit explícitament català, donava suport a l’unionisme espanyol, com pràcticament tots els partits ultradretans espanyols, i s’oposava a l’independentisme català. Fundada el 2002, era un producte del segle xxi, i estava en contra de la immigració en general, i dels immigrants musulmans en particular. Va obtenir un 2,4 % del vot a les eleccions catalanes del 2010, amb la qual cosa no va aconseguir cap escó, però sí que va aconseguir seixanta-set regidors a les eleccions municipals de l’any següent. Amb el pas dels anys, alguns membres del partit van adquirir sentiments independentistes, potser en part a causa dels vincles amb els separatistes ultradretans de Bèlgica (Interès Flamenc, VB) i Itàlia (Lliga Nord, LN), i el 2014 van deixar el PxC i van fundar un partit independentista ultradretà, Som Catalans. Cinc anys més tard, el PxC es va dissoldre per fusionar-se amb la branca catalana de la nova estrella del firmament ultradretà espanyol, Vox.
Aquest no és el lloc per debatre per què Vox ha tingut èxit on els seus múltiples predecessors van fracassar. Va ser un canvi en la demanda o en l’oferta de la política d’ultradreta a Espanya? El més probable és que fossin totes dues coses alhora. El caldo de cultiu actual és molt més fèrtil per a un partit d’ultradreta del que ho ha estat mai. En primer lloc, ja només una minoria dels votants espanyols ha viscut el franquisme, i el significat i la rellevància del seu llegat s’han anat erosionant. En segon lloc, la gran crisi del 2008 ha provocat un xoc per al sistema de partits espanyol, però ha centrat el debat polític sobre qüestions socioeconòmiques, amb la qual cosa el principal afavorit ha estat Podem, de l’esquerra populista. A mesura que Espanya ha anat sortint lentament de la crisi econòmica i que la posició de Podem s’ha afeblit per acusacions de corrupció, lluites internes a la cúpula del partit i una aliança amb Esquerra Unida (IU), s’ha obert un espai per als temes socioculturals i per a un partit populista de dretes. En tercer lloc, el fet que el principal partit de dretes, el Partit Popular (PP), era al poder i alhora estava embolicat en escàndols financers va crear un nou electorat de votants de dretes insatisfets. Com en altres països, les frustracions per la migració, alimentades per la islamofòbia, han estat un incentiu important perquè els votants es desplacin cap a la ultradreta. Però va ser l’assumpte específic de la independència catalana, que va tornar a primera plana de l’actualitat abans de les eleccions de la irrupció de Vox a Andalusia el 2018, i que es va reprendre convenientment just abans de les eleccions generals del 2019, el fet que va proporcionar la tempesta perfecta per a Vox.
Això no vol dir que partits com el DN i el FN s’haurien pogut beneficiar per igual d’aquesta tempesta perfecta. Vox ofereix un producte ultradretà diferent dels grupuscles d’ultradreta que hi havia hagut abans. A tots els efectes, és una escissió radical del PP, amb gran part dels seus dirigents amb un passat com a representants del partit en diferents nivells. Sense anar més lluny, el líder de Vox, Santiago Abascal, va representar el PP en legislatures locals i regionals durant la major part de la primera dècada del segle xxi. En conseqüència, els dirigents i la ideologia del partit no estan contaminats pel feixisme o el règim de Franco, tot i que mantenen una visió revisionista de l’era franquista. Això fa de Vox més aviat una versió lleugerament més radical i nativista del corrent principal del conservadorisme que no pas una versió més moderada del neofeixisme, com era el cas de la majoria dels seus partits predecessors.
El que fa que el cas d’Espanya sigui tan rellevant per a aquest llibre en particular, però, és el que ha passat amb Vox durant l’any posterior a la seva aparició a l’escenari principal. El que als partits d’ultradreta de la majoria de països els va costar dècades de fer, Vox ho ha aconseguit en tan sols un any. Fundat el desembre del 2013, el partit va aconseguir el seu primer avenç electoral el 2018, primer a Andalusia i després al conjunt d’Espanya. Això és prou similar al que ha passat a altres partits d’ultradreta, com Alternativa per Alemanya (AfD). Però si bé a la majoria de partits d’ultradreta els costa dècades passar de l’avenç electoral al poder polític, si és que hi acaben d’arribar mai, Vox ho va fer en qüestió de mesos. Després d’accedir al seu primer parlament de comunitat autònoma a Andalusia el desembre del 2018, es va convertir en el partit de suport oficial de la coalició regional del PP i Ciutadans.
A causa de l’aparició tardana de la ultradreta a Espanya, l’interès acadèmic i públic per la política ultradretana al país sempre s’ha quedat enrere respecte a la majoria dels altres països de l’Europa occidental. Amb sort, aquest llibre ajudarà els lectors catalans a posar-se al dia, proporcionant-los una perspectiva històrica i comparativa de l’auge de Vox que els instruirà i els empoderarà.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.