Flush. Virginia Woolf
Читать онлайн книгу.
Flush s’havien ofert vint lliures. Miss Mitford hauria pogut demanar ben bé deu o quinze lliures per en Flush. Deu o quinze lliures representaven una suma esplèndida, magnífica per a Miss Mitford. Amb deu o quinze lliures hauria pogut fer fundes noves a les cadires, hauria pogut proveir altre cop l’hivernacle, renovar completament el seu vestuari, ja que... «fa quatre anys que no em compro un barret, una capa o un vestit, i amb prou feines he tingut un parell de guants nous», escrivia la dama el 1842.
Vendre en Flush, però, era impensable. Pertanyia a aquella rara mena d’objectes que no es podia associar amb els diners. ¿No es podria dir, fins i tot, que era d’aquella mena encara més rara que, en tipificar allò que és espiritual, allò que resta més enllà de qualsevol preu, esdevé el senyal inequívoc de l’amistat desinteressada? ¿Podria ser ofert, per tant, a una amiga, si és que es té la sort de tenir-ne una de prou bona, una que sigui més aviat una filla que no pas una amiga; una amiga que s’ha de passar els mesos d’estiu al llit, a la seva cambra del carrer Wimpole, una amiga que és justament la primera poetessa d’Anglaterra, la brillant, la desventurada, l’adorada Elizabeth Barrett en persona? Eren aquests els pensaments que, cada cop més sovint, amaraven Miss Mitford mentre contemplava en Flush córrer i saltironar sota el sol, o mentre seia a la vora del llit de Miss Barrett, en la seva fosca habitació londinenca ombrejada d’heures. Sí. En Flush era digne de Miss Barrett; i Miss Barrett era digna d’en Flush. El sacrifici era ben gros, però era un sacrifici que calia fer. Així, un dia, probablement cap a començament d’estiu de l’any 1842, hom va poder observar una curiosa parella que anava carrer Wimpole avall: una dama ja d’una certa edat, molt baixeta, grassoneta, amb una roba més aviat tronada, amb un rostre d’un roig encès i uns cabells blancs i lluents, que duia de la cadeneta un cadell de cocker spaniel del tipus rogenc, força eixerit i entremaliat. Van haver de recórrer gairebé tot el carrer fins que, finalment, s’aturaren davant del número 50. Sense poder evitar un tremolor, Miss Mitford va tocar la campaneta.
Potser fins i tot ara, ningú no truca a una casa del carrer Wimpole sense percebre un lleu tremolor. És el més august dels carrers de Londres, el més impersonal. De fet, quan el món sembla abocat a la ruïna i la civilització s’esfondra sobre els seus fonaments, només cal anar al carrer Wimpole, passejar-hi amunt i avall, contemplar aquelles cases, considerar la seva uniformitat, meravellar-se davant de les cortines de les finestres i la seva consistència, admirar els picaportes metàl·lics i les seves línies regulars, observar els carnissers que lliuren les comandes i els cuiners que les recullen, avaluar els ingressos dels qui hi viuen i deduir-ne la seva consegüent submissió a les lleis de Déu i dels homes. Només cal anar al carrer Wimpole i amarar-se de la pau que s’hi respira per exhalar un sospir d’agraïment, ja que, mentre Corint ha caigut i Messina s’ha enfonsat, mentre el vent s’ha endut corones d’una revolada i els antics imperis són consumits pel foc, el carrer Wimpole ha romàs inamovible, i, quan tombem del carrer Wimpole cap al d’Oxford, un prec s’enlaira des dels cors i brolla dels llavis per tal que no toquin un sol maó del carrer Wimpole, que no es dugui a rentar cap cortina, que cap carnisser no falli en els lliuraments ni cap cuiner s’oblidi de recollir els filets, les cuixes, els pits, les costelles de xai i vedella per sempre i sempre més, perquè, mentre el carrer Wimpole existeixi, la civilització resta assegurada.
Els majordoms del carrer Wimpole es mouen calmosament fins i tot avui dia; l’estiu del 1842 encara s’hi movien més deliberadament. Aleshores, les lleis de la lliurea eren més estrictes; el ritual del davantal de feltre verd per netejar la plata, el de l’armilla de ratlles i el frac negre per obrir la porta del vestíbul, eren observats amb més fidelitat. És força probable, doncs, que Miss Mitford i en Flush s’haguessin d’esperar pel cap baix tres minuts i mig al llindar de la porta. Finalment, però, la porta del número 50 es va obrir de bat a bat; Miss Mitford i en Flush foren convidats a passar. Miss Mitford havia visitat la casa molt sovint; res, per tant, no la sorprenia, tot i que sempre sentia un cert encongiment en contemplar la mansió de la família Barrett. Per a en Flush, en canvi, l’efecte que va causar la casa va ser del tot aclaparador. Fins aquell moment, ell no havia trepitjat cap més casa, tret de la masia de Three Mile Cross. Allí els armariets eren buits, les estores esfilagarsades i les cadires barates. A casa dels Barrett no hi havia res buit, ni esfilagarsat, ni barat; i en Flush se’n va adonar al primer cop d’ull. Mr. Barrett, el propietari, era un ric comerciant; tenia una família prou nombrosa, amb fills i filles ja grans, i un seguici proporcionalment abundós de criats. La seva casa era moblada segons la moda del final de la tercera dècada del segle, amb alguna pinzellada, sens dubte, d’aquella fantasia oriental que, quan es va fer una casa a Shropshire, l’havia empès a decorar-la amb les voltes i les mitges llunes de l’arquitectura àrab. Aquí, al carrer Wimpole, no li hauria estat permesa una extravagància d’aquesta mena, però podem suposar que les altes i fosques cambres interiors devien ser plenes d’otomanes i teginats de caoba. Les taules eren recargolades i al seu damunt hi havia ornaments filigranats; de les fosques parets de color de vi, en penjaven dagues i espases; els nínxols arreceraven curiosos objectes provinents de la propietat que Mr. Barrett tenia a les Índies Orientals, i els terres eren coberts per catifes valuoses i gruixudes.
En Flush, però, mentre caminava darrere de Miss Mitford, que al seu torn seguia el majordom, es mostrava més sorprès pel que olorava que no pas pel que veia. Per l’ull de l’escala pujava una càlida sentor de carn rostida, d’aviram cuita al greix, de brou bullint a foc lent... tot plegat gairebé tan gustós com el mateix menjar per a un nas avesat al sabor magre dels exigus fregits i xixines de la Kerenhappock. Barrejant-se amb la sentor de menjar se sentien altres olors: aromes de cedre, sàndal i caoba, perfums de cossos masculins i cossos femenins, de criats i minyones, de jaquetes i pantalons, de crinolines i capes, de tapissos i pelfes, de pols de carbó i boira, de vi i de cigars. Cada habitació que en Flush trobava pel camí —el menjador, la sala, la biblioteca, el dormitori— contribuïa amb la seva pròpia alenada al baf general; i alhora, mentre les seves potes avançaven alternativament, se sentien acariciades i retingudes per la sensualitat del caríssim borrissol de les catifes que es tancava amorosament encerclant el seu trepig. Per fi, la comitiva va arribar davant d’una porta tancada a la part posterior de la casa. Un suau truc a la porta i, amb la mateixa suavitat, la porta es va obrir.
El dormitori de Miss Barrett —que és el que era la cambra en qüestió— devia ser, segons diu la gent, ben fosc. La claror, obscurida normalment per una cortina de domàs verd, era a l’estiu encara més esmorteïda per l’heura, les enfiladisses de color escarlata i les convolvulàcies i caputxines que creixen a la jardinera de la finestra. Al principi, en Flush no va poder distingir res en la pàl·lida foscúria verda, tret de cinc globus blancs que feien una besllum misteriosa suspesos enmig de l’aire. Novament, però, va ser l’olor de l’habitació allò que el va subjugar. Només un arqueòleg erudit que davalla, graó rere graó, a un mausoleu, i hi troba una cripta amb el terra cobert per una crosta de fongs, llefiscós de verdet, i amb un tuf agre de decadència i antigor, mentre bustos de marbre mig destruïts resplendeixen enlairats i ell amb prou feines pot contemplar-ho tot gràcies a la claror d’un llum oscil·lant que duu a la mà, i després s’endinsa, tomba, dóna una ullada cap aquí, cap allà... només les sensacions d’un explorador d’aquesta mena, que penetra les voltes soterrades d’una ciutat en ruïnes, poden comparar-se amb l’allau d’emocions que va precipitar-se sobre el sistema nerviós d’en Flush quan va entrar per primer cop a la cambra d’una invàlida, al carrer Wimpole, i va sentir olor d’aigua de Colònia.
Molt a poc a poc, amb força timidesa, a còpia d’ensumar i potollar, en Flush va anar distingint gradualment els contorns del mobiliari. Aquell objecte enorme vora la finestra potser era un armari. Al costat hi havia, possiblement, una calaixera. Enmig de la cambra s’enlairava una mena de taula amb un cèrcol que l’envoltava; després van emergir les formes vagues d’una cadira i una altra taula. Tanmateix, tot es veia com disfressat. Dalt de tot de l’armari hi havia tres bustos blancs, la calaixera era sota uns prestatges amb llibres, els prestatges eren folrats amb merí vermellós, damunt del lavabo de tauleta hi havia lleixes semicirculars, i a les lleixes de damunt del lavabo hi havia dos bustos més. A l’habitació res no era només allò que semblava; tot esdevenia alguna cosa més. Ni la cortineta de la finestra era una simple cortineta de mussolina, sinó un teixit estampat1 amb castells,