Nota de l'autor

      M'he assabentat que en criticar aquella literatura que s'alimenta de gent estranya i s'esdevé en països llunyans, sota l'ombra de les palmeres, en l'esplendor inclement de les platges batudes pel sol, entre caníbals honestos i els més sofisticats pioners de les nostres glorioses virtuts, una senyora —distingida en el món de les lletres— va resumir la seva desaprovació dient que les històries que produïa eren «incivilitzades». Amb una frase com aquesta no només les històries, sinó també, entenc, la gent estranya i els països llunyans són finalment condemnats amb un veredicte d'aversió despectiva.

      El judici d'una dona: intuïtiu, intel·ligent, expressat amb encant afortunat —infal·lible. Un judici que no té res a veure amb la justícia. El crític i jutge sembla pensar que, en aquelles terres llunyanes, tota alegria és un crit i una dansa de guerra, tot patiment és un udol i una espantosa rialla amb les dents serrades, i que la solució de tots els problemes es troba en el canó d'un revòlver o a la punta d'una atzagaia. I no és així. Però el magistrat errat pot al·legar com a excusa la naturalesa enganyosa de la prova.

      La imatge de la vida, aquí com allí, es dibuixa amb la mateixa elaboració de detall, acolorida amb els mateixos matisos. Però en la cruel serenitat del cel, sota la resplendor despietada del sol, l'ull enlluernat perd el detall delicat, només veu els contorns forts, mentre que els colors, a la llum uniforme, semblen crus i sense ombra. No obstant això, la imatge és la mateixa.

      I hi ha un lligam entre nosaltres i aquesta humanitat tan llunyana. Estic parlant d'homes i dones —i no pas dels fantasmes encisadors i elegants que es mouen en el nostre entorn, ple de fang i fum, i que s'il·luminen delicadament amb la resplendor de totes les nostres virtuts; que són posseïdors de tots els refinaments, de totes les sensibilitats, de tota la saviesa, però que, com que només són fantasmes, no tenen cor.

      Les simpaties d'aquells estan (probablement) amb els immortals: amb els àngels a dalt o amb els dimonis a baix. Estic satisfet de simpatitzar amb els mortals comuns, no importa on visquin; en cases o en tendes, als carrers sota la boira o als boscos que hi ha darrere la línia fosca dels manglars ombrívols que envolten la vasta solitud del mar. Perquè, la seva terra, com la nostra, es troba sota els ulls inescrutables de l'Altíssim. Els seus cors, com els nostres, han de suportar la càrrega dels dons celestials: la maledicció dels fets i la benedicció de les il·lusions, l'amargor de la nostra saviesa i el consol enganyós de la nostra follia.

      J.C.

      1895