La follia d'Almayer. Джозеф Конрад
Читать онлайн книгу.
Belanda4 pot posar-hi les mans al damunt —va dir en Dain, amb un to malenconiós a la veu, que Almayer, en la seva eufòria, va ser incapaç d'advertir.
—D'acord —va dir—. Però on són tots els teus homes? Només n'hi ha dos amb tu.
—Escolta, Tuan Almayer —va dir en Dain—. El sol de demà em trobarà a casa teva, i llavors parlarem. Ara me n'he d'anar a veure el Rajà.
—El Rajà! Per què? Què vols, d'en Lakamba?
—Tuan, demà parlarem com a amics. He de veure en Lakamba aquesta mateixa nit.
—Dain, no m'abandonaràs, ara que tot és a punt? —va preguntar Almayer, en un to suplicant.
—Que no he tornat, potser? Però primer he de veure en Lakamba, per al teu bé i per al meu.
El cap borrós va desaparèixer de forma abrupta. L'arbust, alliberat de la mà del remer de proa, es va redreçar amb una fuetada, tot espargint un ruixat d'aigua fangosa sobre Almayer, mentre ell s'abocava, intentant veure res.
Al cap d'un instant la canoa va irrompre en el raig de llum que entrava a doll dins el riu des del gran foc de l'altra riba, revelant el contorn de dos homes abocats a la feina, i d'una tercera figura a popa que brandava el rem timoner, amb el cap cofat amb un enorme barret rodó, com un bolet fantàsticament exagerat.
Almayer va mirar la canoa fins que va sortir de la línia de llum. Poc després, a través de l'aigua li va arribar el murmuri de moltes veus. Podia veure com les torxes eren arrabassades de la pila ardent, i feien visible per un moment la porta de la palissada entorn de la qual s'aplegaven. Després, en aparença, van entrar. Les torxes van desaparèixer, i el foc escampat emetia tan sols una resplendor tènue i intermitent.
Almayer va fer via cap a casa, amb unes gambades llargues i amb la ment inquieta. Sens dubte, en Dain no pensava fer-li una mala passada. Era absurd. En Dain i en Lakamba estaven tots dos massa interessats en l'èxit del seu pla. Confiar en els malais no era gaire bon assumpte; però fins i tot els malais tenen una mica de seny i entenen quins són els seus interessos. Tot aniria bé —tot havia d'anar bé. En aquest punt de la seva meditació, Almayer es va trobar al peu dels esglaons que portaven a la veranda de casa seva. Des de la riba baixa on era podia veure els dos braços del riu. El braç principal del Pantai es perdia en la foscor total, perquè el foc de casa el Rajà s'havia apagat completament; però, pel tram de Sambir cap amunt, el seu ull podia resseguir la llarga filera de cases malaies amuntegades a la riba, on aquí i allà una llum tènue parpellejava a través de les parets de bambú o una torxa fumejant cremava a les plataformes bastides sobre el riu. Més lluny, on l'illa acabava en un penya-segat baix, s'aixecava una massa fosca d'edificis encimbellats damunt les cases malaies. Sòlidament fonamentada en sòl ferm i amb molt d'espai, esquitxada amb nombroses llums que cremaven fortes i blanques com estrelles, indicis de llums de querosè i de làmpades amb pàmpol, s'alçava la residència i també els magatzems d'Abdal·là bin Selim, el gran comerciant de Sambir. Per a Almayer, aquella visió era molt desagradable, i va brandar el puny cap a uns edificis que, en la seva prosperitat evident, li resultaven freds i insolents, i irrespectuosos amb la seva pròpia fortuna fallida.
Va pujar els graons de casa a poc a poc.
Al mig de la veranda hi havia una taula rodona. Al damunt seu, un llum de querosè sense globus projectava una resplendor forta en els tres costats interiors. El quart costat era obert, i mirava al riu. Entre els suports precaris de la coberta a dues aigües penjaven cortines esquinçades de rotang. No hi havia cel ras, i la brillantor violenta del llum s'anava diluint en una suau mitja-llum que es perdia entre l'obscuritat de les bigues. La façana estava tallada en dos pel portal d'un passadís central tancat amb una cortina vermella. L'habitació de les dones s'obria a aquest passadís, que menava al pati del darrere i al cobert de la cuina. En una de les parets laterals hi havia un entrada. Sobre la porta polsosa, que semblava com si no hagués estat oberta en molt de temps, encara s'hi podien llegir uns mots mig esborrats: «Oficina: Lingard & Co.» Prop de la paret de l'altre costat hi havia un balancí de fusta torçada, i vora la taula i per tota la veranda s'escampaven quatre butaques de fusta desolades, com si estiguessin avergonyides de trobar-se en un entorn tan tronat. Un munt d'estores ordinàries estaven tirades en un racó, amb una vella hamaca penjada, en diagonal, al damunt. A l'altre racó, amuntegat com un feix informe, amb el cap embolicat amb una peça de calicó vermell, hi dormia un malai, un dels esclaus domèstics d'Almayer —«la meva gent», solia anomenar-los. Al compàs de la música animada d'un eixam de mosquits, un grup nombrós i representatiu de papallones nocturnes feia grans festes entorn del llum. Sota la teulada de fulles de palmera, uns llangardaixos verds feien curses per les bigues tot cridant suaument. Un mico, encadenat en un dels suports de la veranda —i retirat durant la nit sota el ràfec—, es mirava i somreia a Almayer, mentre es penjava d'un dels pals de bambú del sostre i feia caure un ruixat de pols i bocins de fulles seques damunt la taula tronada. El sòl era irregular, amb tot de plantes pansides i de terrossos escampats. Un aire general de deixadesa sòrdida s'estenia pel lloc. Al terra i a les parets, unes grans taques vermelles posaven de manifest que s'hi mastegava, de forma sovintejada i indiscriminada, bètel. La brisa lleugera provinent del riu balancejava suaument les persianes esparracades, tot enviant des del bosc del davant un perfum tènue i malaltís com de flors pansides.
Sota les passes feixugues d'Almayer, els taulons de la veranda cruixien audiblement. L'home que dormia en un racó es va remoure inquiet, tot mussitant unes paraules confuses. Hi va haver un lleuger remor darrere la cortina de l'entrada, i una veu suau va preguntar en malai:
—Ets tu, pare?
—Sí, Nina. Tinc gana. Que dorm tothom, en aquesta casa? Almayer parlava jovialment i es va deixar caure, amb un sospir satisfet, en la butaca més pròxima a la taula. Nina Almayer va sortir de darrere de la cortina de l'entrada seguida per una vella malaia, que es va afanyar a posar sobre la taula una plàtera d'arròs i peix, una gerra d'aigua i una ampolla mig plena de ginebra. Després de col·locar amb cura davant el seu amo un got de vidre esquerdat i una cullera d'estany, se'n va anar sense fer soroll. La Nina era al costat de la taula, amb una mà recolzada lleugerament a la seva vora i l'altra penjant-li apàticament pel costat. La seva cara, girada cap a la fosca exterior, al fons de la qual els seus ulls somiadors semblaven entreveure alguna imatge captivadora, lluïa una mirada d'expectant impaciència. Era alta per ser una mestissa, amb el perfil correcte del pare, modificat i endurit per una mandíbula quadrada heretada dels seus ancestres materns —els pirates sulus. La seva boca ferma, on els llavis lleugerament separats descloïen un esclat de dents blanques, posava en l'expressió impacient dels seus trets una vaga impressió de ferocitat. I, tanmateix, els seus ulls foscos i perfectes tenien tota la tendra dolcesa d'expressió que era comuna en les dones malaies, tot i que amb l'espurneig d'una intel·ligència superior; eren uns ulls que miraven seriosament, ben oberts i ferms, com si esguardessin alguna cosa invisible a tots els altres ulls, mentre ella s'estava plantada allà tota de blanc, recta, flexible, elegant, sense ser conscient d'ella mateixa, el seu front baix però ample coronat per una mata lluent de cabells llargs i negres que li queia en densos manyocs sobre les espatlles, i que feia que el seu cutis olivaci clar semblés encara més pàl·lid per contrast amb el seu color negre com el carbó.
Almayer va atacar l'arròs amb avidesa, però després d'unes quantes bocades es va aturar, amb la cullera a la mà, i es va mirar, encuriosit, la filla.
—Nina, no has sentit pas passar una barca, fa cosa de mitja hora? —va preguntar.
La noia li va fer una ullada ràpida, i sortint de la llum es va girar d'esquena a la taula.
—No —va dir, lentament.
—Era una barca. Per fi! Era en Dain; i se n'anava a veure en Lakamba. Ho sé perquè m'ho ha dit. He parlat amb ell, però no vindrà, anit. Vindrà demà, m'ha dit.
Es va empassar una altra cullerada, i llavors va dir:
—Aquest vespre soc gairebé feliç, Nina. Puc veure la fi d'un llarg camí, un camí que ens porta lluny d'aquest pantà miserable. Aviat marxarem d'aquí, tu i jo, filleta meva, i aleshores…
Almayer es va alçar de