LA RONDALLA DE LES MANS DE DÉU

      No fa gaire, al matí, vaig trobar-me la senyora veïna. Ens vam saludar.

      —Quina tardor! —va dir després d’una pausa, mentre aixecava els ulls cap al cel. Jo vaig fer el mateix. El matí era certament molt clar i encisador per ser a l’octubre. De sobte se’m va acudir una cosa:

      —Quina tardor! —vaig exclamar tot agitant una mica les mans. I la senyora veïna va moure el cap en senyal d’aprovació. Me la vaig mirar un moment mentre ho feia. El seu rostre saludable anava amunt i avall tot agradós. Era un cara ben lluminosa, només al voltant dels llavis i a les temples hi tenia unes arruguetes ombrívoles. D’on li deuen venir? I llavors li vaig preguntar d’improvís:— I les seves nenes? —Les arrugues li van desaparèixer un instant de la cara, però es van tornar a contreure de seguida, encara més fosques.

      —Estan bé de salut, gràcies a Déu, però... —La senyora veïna es va posar en moviment, i jo caminava ara a la seva esquerra, tal com escau.— Sap què passa? Les meves dues filles es troben ara en aquella edat en què els nens tot el dia pregunten. Què dic, tot el dia, fins ben entrada la nit...

      —Sí —vaig mormolar—, hi ha una època...

      Però ella va continuar com si res:

      —I no pas coses com ara: cap on va aquest tramvia?, quantes estrelles hi ha?, i deu mil és més que molt? Coses molt pitjors! Per exemple: el bon Déu parla xinès?, i: quina cara té el bon Déu? Sempre el bon Déu! D’això no en sabem res...

      —No, ja ho pot ben dir —vaig donar-li la raó—, tenim certes suposicions...

      —O de les mans del bon Déu, què se’n pot dir...

      Vaig mirar la veïna als ulls:

      —Si em permet —vaig dir molt educadament—, acaba de dir les mans del bon Déu, oi? —La veïna va fer que sí amb el cap. Em sembla que estava una mica sorpresa.— Bé —vaig afanyar-me a afegir—, de les mans en sé alguna cosa. Per casualitat —vaig remarcar de pressa, en veure que feia uns ulls com taronges—, per pura casualitat he..., en fi —vaig concloure decididament—, vull explicar-li el que sé. Si té una mica de temps, l’acompanyo fins a casa seva, amb això n’hi haurà prou.

      —De bon grat —va dir ella quan finalment la vaig deixar parlar, encara sorpresa—, però no vol pas explicar-ho a les nenes mateixes?...

      —Jo explicar-ho a les nenes? No, benvolguda senyora, això no pot ser, de cap manera. Miri, jo de seguida em poso nerviós quan he de parlar amb nens. En si mateix, això no seria cap problema. Però les nenes podrien interpretar el meu nerviosisme en el sentit que soc conscient de dir mentides... I com que dono molta importància a la veracitat de la meva història... Ja els ho tornarà a explicar vostè, a les nenes; segur que ho farà més bé i tot. Vostè ho relacionarà i ho guarnirà, jo només referiré els fets purs i simples de la manera més breu possible. D’acord?

      —Bé, bé —va fer la veïna distretament.

      Vaig reflexionar:

      —Al començament... —però em vaig interrompre a l’acte—. Amb vostè, senyora veïna, puc donar per sabudes algunes coses que hauria d’explicar abans a les nenes. Per exemple la creació... —Es va produir una pausa considerable. Llavors:

      —Sí..., i al setè dia... —la veu de la bona dona era aguda i esmolada.

      —Un moment! —vaig fer—, hem d’esmentar tam­bé els dies anteriors; perquè es tracta justament d’aquests. Bé, doncs, el bon Déu va començar la seva feina, com és sabut, fent la Terra, separant-la de l’aigua i ordenant que es fes la llum. Després, amb una rapidesa admirable, va formar les coses, vull dir les autèntiques grans coses, com són ara: cingles, serralades, un arbre i a partir d’aquest patró molts arbres. —Arribat en aquest punt, ja feia estona que darrere nostre sentia passos que no ens avançaven ni es quedaven enrere. Això em destorbava i em vaig embolicar amb la història de la creació; llavors vaig continuar d’aquesta manera:— Només podem comprendre aquesta ràpida i reeixida activitat si suposem que tot estava ja acabat al seu cap, després d’una reflexió llarga i profunda, abans que... —Llavors per fi els passos eren al nostre costat, i una veu no precisament agradable se’ns va enganxar:

      —Oh, deuen parlar del senyor Schmidt, perdonin...

      Vaig mirar-me la nouvinguda amb cara d’enuig, però a la senyora veïna va assaltar-la un gran nerviosisme:

      —Ehem —va tossir—, no..., vull dir..., sí..., parlàvem justament, en certa manera...

      —Quina tardor —digué de sobte l’altra dona, com si no hagués passat res, i la seva cara petita i vermella resplendia.

      —Sí —vaig sentir que responia la meva veïna—: té raó, senyora Hüpfer, fa una tardor bonica com poques! —Llavors les dues dones es van separar. La senyora Hüpfer va fer encara una rialleta:

      —I doni records a la mainada. —La bona de la meva veïna ja no li parava atenció; estava encuriosida per conèixer la meva història. Però jo vaig declarar amb una duresa inconcebible:

      —Ara ja no sé on ens havíem quedat.

      —Deia alguna cosa del seu cap, vull dir... —La senyora veïna es posà tota vermella.

      Em va fer pena de debò, així que vaig continuar ràpidament la narració:

      —Sí, doncs miri,