INTRODUCCIÓ

      Jo et conec, Ausiàs March...

      Víctor Balaguer

      Per a l’actual crítica especialitzada, no hi ha dubtes a considerar Ausiàs March (1400-1459) com «el més gran poeta líric europeu del segle XV», segons que el definí no fa gaire Costanzo Di Girolamo. Tot i això, i que tant el seu prestigi com el seu mestratge s’han mantingut alts en l’àmbit literari català i hispànic al llarg dels segles (des del XVI fins al XX); i per bé que les seues poesies hagen estat admirades i imitades per poetes eminents com Joan Boscà, Garcilaso de la Vega o Francisco de Quevedo; i tot i que els seus versos magistrals hagen estat traduïts a llengües importants per filòlegs experts com Robert Archer (a l’anglés), l’esmentat Di Girolamo (a l’italià) o José M. Micó (al castellà); o versionats per poetes com Josep Palau i Fabre (al francés) i Pere Gimferrer (al castellà), i que se’l cante, com fa Raimon, no resulta contradictori afirmar que Ausiàs March és un poeta poc llegit, o, si es vol, més citat, i reconegut acadèmicament, que no interioritzat i interpretat pel seu profund dir propi, que és allò important en un poeta; i això que es tracta, a més del que s’ha dit, d’un dels grans creadors de la tradició literària catalana, d’un dels nostres clàssics més vius.

      Les majors dificultats que la poesia d’Ausiàs March encara planteja a molts lectors cultes no són les que deriven de la fondària conflictiva, realista i apassionada del seu personal pensament poètic, ni de la seua fidelitat a una mètrica, sinó de la pròpia llengua, durant segles menystinguda, que sovint ha obligat els lectors moderns a enfrontar-se als versos marquians mitjançant traduccions, cosa que n’ha dificultat i n’ha obscurit la lectura, i hi ha afegit dubtes, enigmes, complexitats…

      Aquesta tria personal intenta, per tant, propiciar una aproximació poètica a l’obra marquiana, actualitzant-ne el dir antic tot respectant el to i el ritme sentenciós dels seus contundents decasíl·labs.

      L’obra d’Ausiàs March no solament va ser llegida, coneguda, reconeguda i imitada pels seus contemporanis i deixebles (Pere Torroella i d’altres), sinó també admirada durant el Renaixement hispànic. Al llarg del segle XVI, March fou apreciat com un savi filòsof, com un extrem amador, un adolorit patidor del desig, el més reflexiu i apassionat dels poetes del seu temps, com també el més lúcid i foll. Després, la seua vida i obra van quedar envoltades d’una aura de prestigi misteriós i callat, amb l’excepció insòlita de la traducció llatina que li va dedicar l’humanista Vicent Mariner al segle XVII.

      Amb l’arribada de l’esperit romàntic, i al caliu regenerador de la Renaixença, l’antic poeta de l’amor i de la mort serà redescobert, i idealitzat, com el darrer dels trobadors; se l’exaltarà com el «Petrarca llemosí», i se’l reivindicarà com el creador d’una mítica pàtria de paraules. Les romàntiques visions renaixents dimensionaran la figura del poeta, però no ajudaran a llegir millor els seus versos; el convertiran i transformaran, això sí, en un model de dignificació cultural, un símbol de prestigi literari.

      Gràcies als estudis d’Amadeu Pagès, de Martí de Riquer, de Pere Bohigas, de Joan Fuster, de Lola Badia, de Joan Ferraté i de tants altres, el segle XX li dedicarà lectures, anàlisis, comentaris textuals i històrics, que permetran que la poesia marquiana recupere la vigència complexa i perenne d’una obra clàssica: