INTRODUCCIÓ

      Curial e Güelfa és una novel·la cavalleresca d’amor, joia de la literatura medieval catalana. Per això, era imprescindible realitzar-ne una aproximació a la llengua actual en una proposta lingüística rigorosa però que alhora eixamplés al màxim el seu nombre de possibles lectors. S’ha optat per fer-ne una versió que conservi una mica del ritme i de la flaire de l’original. És el mínim que podíem fer tenint en compte el caràcter d’aquesta novel·la que, igual que el Tirant, ens evoca automàticament, només d’entrar-hi, un món bigarrat, aromàtic, ple d’olors i de sons ben diversos: sentim tant els perfums de reines i princeses, com les pudors de fems de cavall o de coàguls de sang i de vísceres; tant la remor dels exèrcits entrant en combat, com el topar de les armes en els torneigs on participa l’heroi protagonista, amb descripcions gairebé escatològiques de membres amputats i cervells escampats. Ens arriba el so de les trompetes, els crits dels heralds, la imatge de les tendes ricament guarnides, de les dones enamorades però sotmeses i dels cavallers lligats per promeses d’amor. Hi ha sentiments, sexe i interessos foscos. I què direm de les expedicions per la Mediterrània, les tempestes, els abordatges, les grans batalles a camp obert i els combats en camp clos! Fins i tot assistim a una imatge gairebé contemporània d’un cavaller, Curial, fent turisme per Grècia, Terra Santa i Egipte. Ara, per damunt de tot, és una novel·la d’amor amb final feliç. Tot en aquesta novel·la és excitant, fins les intervencions de déus i deesses que porten la dissort o la fortuna. No hi ha gaires novel·les a l’Europa de l’època —segle XV— com aquesta, la qual posseeix tots els elements de les grans històries. Tot plegat fa imprescindible l’existència d’una versió modernitzada, perquè tothom en pugui gaudir. O, dit d’una altra manera, perquè ningú no pugui dir que no s’hi acosta a causa de la dificultat.

Curial e Güelfa té altres elements propis que el fan un producte curiós i que són coneguts fins i tot enllà dels àmbits purament acadèmics: és com una flor enmig d’un desert. Ningú no coneixia l’existència d’aquesta novel·la cavalleresca fins fa tot just cent quaranta anys. El text del Curial es conserva en un únic manuscrit datable al segle XV.¹ Milà i Fontanals en va donar la primera notícia el 1876 en una revista especialitzada francesa. Acabava d’aparèixer del no-res absolut una mostra literària de primera categoria originària del segle XV. El més habitual és que gràcies a informacions indirectes, com per exemple documents notarials, comentaris de persones contemporànies, etc., se sàpiga que ha existit alguna cosa, però que s’ha perdut. Ja no hi és. I si no és per l’atzar, potser no hi serà mai més. En el nostre cas és al contrari: no se’n sap res perquè en més de quatre-cents anys no ha deixat petja enlloc, però de cop i volta, apareix. A més a més, com que a la còpia hi falta el primer quadern, no se n’han conservat el títol, la dedicatòria —bàsica per saber qui havia de