L'expedició dels catalans a Orient. Ramón Muntaner
Читать онлайн книгу.
està al nostre abast? Vulgui Déu que no hàgim de fer tan gran deshonor a la casa de França ni a ell mateix, cosí germà nostre, que, si avui està en contra nostra, demà ens farà costat.
I a fe que d’aquí no el treien.
Què us diré? Això arribà a oïda de Carles de Valois i, quan ho va saber, rumià i va dir:
—Ai, Senyor! Quina sang més dolça, aquesta de la casa d’Aragó! Que, si la memòria no em falla, mon germà el rei Felip i jo mateix hauríem mort a Catalunya si el rei Pere, oncle nostre, ho hagués volgut. I, considerant el que li fèiem, tenia prou raons per desitjar veure’ns morts. I, així mateix, em sembla que el rei Frederic, el seu fill, mostra amb mi un tarannà semblant, perquè ens hauria pogut fer captius o morts i, en canvi, pel seu bon cor i noblesa de caràcter, no ho hauria consentit. Per això, he estat ben desagraït de lluitar contra ell. I encara més: tanta és la seva bondat i tanta la maldat nostra que ara no penso pas anar-me’n de Sicília sense haver fet abans la pau amb ell en nom de la Santa Església i del rei Carles.
I és ben cert que tot això estava al seu abast, perquè arreu tenia potestat per fer el que cregués convenient, avalat pel papa i en nom de la Santa Església, i avalat igualment pel rei Carles.
Per aquesta raó, va enviar immediatament missatgers a Caltabellotta per sol·licitar una entrevista amb el rei que tingués lloc entre Caltabellotta i Sciacca. I els va ser concedida. El dia fixat per a l’entrevista, tots dos van acudir a la trobada, i es van besar i abraçar. Van passar tot aquell dia sols, conversant, i després, a la nit, cada un va tornar al seu estatge, tot deixant les tendes parades per a l’endemà.
L’endemà al matí van tornar a trobar-se. Què us diré? Ben sols, tots dos van tractar els termes de la pau, i més tard hi van incloure el duc i tots aquells altres que s’hi volgueren involucrar. La pau es va fer d’aquesta manera. D’una banda, el rei Carles deixava l’illa de Sicília al rei Frederic i li donava per esposa la seva filla, la senyora Elionor, que era i encara és una de les persones més sàvies que hi ha en el món, com també ho és la seva germana, la senyora Blanca, reina d’Aragó. De l’altra, el senyor rei de Sicília abandonava tot el que tenia a Calàbria i arreu del regne. I així ho van firmar totes dues parts. L’interdicte sobre Sicília quedava així sense vigència, i arreu del regne hi va haver una gran alegria. El setge sobre Sciacca va ser aixecat sense demora: Carles de Valois i les seves tropes van viatjar per terra fins a Messina, i arreu van ser molt ben acollits. El duc Robert va abandonar Catània i la resta de llocs que tenia a Sicília, i també va anar a Messina, igual que el rei Frederic. El rei féu un gran honor al senyor Carles, i va fer venir de Cefalù el príncep de Tàrent, Felip, fill del rei Carles, i l’hi va lliurar, i amb això hi va haver festa grossa. I el senyor Carles i tota la resta van acomiadar-se del senyor rei, i se’n van anar per Calàbria, que el senyor rei els havia lliurat.
Poc temps després, el rei Carles va enviar, amb tots els honors, la senyora infanta a Messina, on el rei Frederic la va rebre amb gran solemnitat. I aquí mateix, a Messina, a l’església de Nostra Senyora Santa Maria la Nova, el senyor rei s’hi va casar. I aquell dia un arquebisbe que venia de part del Sant Pare va aixecar l’interdicte arreu de la terra, i a tothom se li van perdonar els pecats que haguessin comès durant la guerra. Aquell mateix dia la senyora reina va rebre la corona i es va celebrar el banquet més esplèndid que hi hagi hagut mai a Messina.
V. Com fra Roger va fer els preparatius per viatjar cap a Constantinoble
Mentre se celebrava una festa tan esplèndida, per més que tothom estigués tan content, fra Roger estava d’allò més capficat. I és que semblava arrauxat, però era l’home més previsor del món. I rumiava això: «Has perdut aquest senyor, i els catalans i els aragonesos que l’han servit, tres quarts del mateix. Ell ja no els podrà donar res, i per això li faran passar grans penes. Perquè ells són com tots els homes, que no poden viure sense menjar, i, així que no rebin res del rei, començaran a saquejar, per causa de la seva necessitat, i acabaran destruint tota la terra i moriran a grapats, com conills. Cal, doncs, que treguis les tropes del servei d’aquest senyor, que t’ha fet tant d’honor de poder-lo servir, i això en honor seu i en benefici d’ells.» I encara va pensar, d’ell mateix, que no li convenia estar-se gaire més a Sicília, perquè, com que el senyor rei havia firmat la pau amb l’Església, el mestre de l’orde del Temple, el rei Carles i el duc Robert, que li professaven un gran odi, demanarien al papa que els el lliuressin. En aquest cas, el rei hauria de fer una de dues: obeir el papa i lliurar-los-el, o tornar a la guerra. Per aquestes raons, no permetria que el rei hagués d’afrontar aquest deshonor per causa d’ell.
I quan va haver resolt, tan ponderadament, tot això, se’n va anar a veure el senyor rei, es va apartar amb ell en una habitació i li va explicar tot el que havia rumiat. Quan li ho va haver dit tot, va fer:
—Senyor, he pensat que, si ho voleu i m’ajudeu, jo us trauré a vós, a tots els que us han servit i a mi mateix, d’una situació compromesa.
El senyor rei li va respondre que n’estava encantat i que li n’estava molt agraït, però li pregava que ho fes de manera que ell no en sortís malparat i que fos en benefici de tots aquells que l’havien servit. I encara va afegir-hi que estava preparat per donar-li l’ajut que requerís.
—Doncs, senyor —va respondre fra Roger—, amb el vostre permís, enviaré dos cavallers amb una galera ben equipada a l’emperador de Constantinoble, i li faré saber que estic disposat a anar amb ell amb tanta companyia a peu i a cavall com vulgui, tant de catalans com d’aragonesos, perquè ens doni sostre i sou. Sé que ell en té necessitat, d’aquest ajut, perquè els turcs li han pres més terra de la que es pot caminar en trenta dies. I de ben poca gent es refiaria tant com dels catalans i els aragonesos, i, encara més, dels que han fet aquesta guerra contra el rei Carles.
I el senyor li va respondre:
—Fra Roger, en tot això vós hi teniu més experiència que no pas jo, però em sembla que teniu raó en tot el que dieu. Per tant, poseu fil a l’agulla tal com cregueu convenient, que, respecte a la manera de dur-ho a terme, jo no hi tinc res a dir.
Dit això, fra Roger va besar la mà al senyor rei i se’n tornà cap al seu allotjament, on va passar tot lo dia disposant aquests afers. I, mentrestant, el senyor rei i els altres es dedicaven a la festa, a l’esbarjo i al lleure.
VI. Com fra Roger va enviar missatgers a l’emperador
L’endemà va fer aparellar una galera, i va buscar dos cavallers de confiança i els va informar de tot allò que havia planificat. Els va ordenar, encara, que, de totes passades, miressin d’aconseguir-li un casament amb la neboda de l’emperador, això és, la filla de l’emperador de Latzaura o Bulgària. Els va dir també que miressin de fer-lo megaduc de l’imperi i, finalment, que l’emperador pagués, a tot l’exèrcit que ell aportaria, quatre mesos per avançat, a raó de quatre unces al mes per soldat de cavalleria i una unça al mes per soldat d’infanteria, i que els mantingués aquell sou tant de temps com s’hi volguessin estar, i que poguessin obtenir la paga a Malvasia. Tot això ho va deixar per escrit en un document que incloïa no sols el que s’acaba de dir, sinó també el que s’havia de fer. És per això que ho sé, car jo mateix vaig intervenir en la redacció del document en qüestió. I els va donar plena autoritat com a procuradors perquè poguessin disposar el que calgués en nom seu, matrimoni o el que fos. Aquests cavallers eren d’allò més savis i competents, i, un cop entesa la seva missió, amb unes poques indicacions ja n’hi hagué prou; però, així i tot, la paperassa es va redactar en l’ordre degut. Llavors, quan van ser convidats a marxar, van dir adéu a fra Roger i se’n van anar a trobar l’emperador.
Quan van haver abandonat Messina, fra Roger, que ja tenia la cosa per feta —perquè ell ja tenia gran anomenada a la cort de l’emperador des del temps que governava la nau El Falcó de l’orde del Temple, que havia fet molts favors a les naus de l’emperador a la Mediterrània oriental, i parlava un grec força fluid, i ara encara gaudia de més renom tant a Romania com arreu del món per l’ajuda que havia dispensat de manera tan