Els anys. Annie Ernaux
Читать онлайн книгу.
futura mare teixeix roba de nen empassant-se a intervals regulars talidomida, una fila, una pastilla. Una amiga horroritzada li diu, que no saps que el teu fill pot néixer sense braços, i ella li respon, sí, però és que no sé fer les mànigues
Claude Piéplu al capdavant d’un regiment de legionaris, la bandera en una mà i amb l’altra tirant d’una cabra, en una pel·lícula de Les Charlots
aquesta dama majestuosa, malalta d’Alzheimer, vestida amb una brusa de flors com els altres interns de la residència de tercera edat, però ella, amb un xal blau sobre les espatlles, enfilant sense parar els passadissos, altivament, com la duquessa de Guermantes al Bois de Boulogne i que recordava Céleste Albaret tal com va aparèixer una nit en un programa de Bernard Pivot
en una escena de teatre a l’aire lliure, la dona ficada en una capsa que uns homes travessen per tots costats amb llances de plata —en surt viva perquè es tracta d’un truc de prestidigitació anomenat El martiri d’una dona
les mòmies amb brodats esparracats penjant de les parets del convent dels Caputxins de Palerm
el rostre de Simone Signoret en el cartell de Thérèse Raquin
la sabata girant sobre un pedestal a la botiga André, Rue Gros-Horloge, a Rouen, i al voltant la mateixa frase que desfila contínuament: «Amb la Babybota Bebè trota i creix bé»
el desconegut de l’estació Termini de Roma, que havia mig abaixat la cortina del seu compartiment de primera i, invisible fins a la cintura, de perfil, es manipulava el sexe mirant les joves viatgeres del tren del davant, recolzades a la barra
el paio en una publicitat de Paic Vaiselle al cinema, que trencava alegrement els plats bruts en comptes de rentar-los. Una veu en off deia amb duresa «això no és la solució!» i el tipus mirava desesperat els espectadors, «però quina és la solució?»
la platja d’Arenys de Mar al costat d’una via de tren, el client de l’hotel que s’assemblava a Zappy Max
el nounat sacsejat en l’aire com un conill despullat a la sala de parts de la clínica Pasteur de Caudéran, retrobat mitja hora després tot vestit, dormint de costat en un llitet, amb una mà a fora i el llençol que li arriba fins a les espatlles
la figura galant de l’actor Philippe Lemaire, casat amb Juliette Gréco
en una publicitat a la tele, el pare intentant en va, amagat darrere el seu diari, llançar en l’aire una Picorette i atrapar-la de nou amb la boca, com la seva filla petita
una casa amb un cobert de vinya verge, que era un hotel als anys seixanta, núm. 90 A, al Zattere, a Venècia
els centenars de cares petrificades, fotografiades per l’administració abans de ser deportats als camps, a les parets d’una sala del Palau de Tòquio, a París, a la meitat dels anys vuitanta
els vàters instal·lats sobre el riu, al pati posterior de la casa a Lillebonne, els excrements barrejats amb el paper arrossegats suaument per l’aigua que xipolleja al seu voltant
totes les imatges crepusculars dels primers anys, amb els bassals lluminosos d’un diumenge d’estiu, les dels somnis en què els pares morts ressusciten i avancem per carreteres indefinibles
la de Scarlett O’Hara arrossegant per les escales el soldat ianqui que acaba de matar —corrent pels carrers d’Atlanta buscant un metge per a la Mélanie, que està a punt de parir
de Molly Bloom estirada al costat del seu marit, recordant la primera vegada que un noi li va fer un petó i ella va dir sí, sí, sí
d’Elisabeth Drummond morta amb els seus pares en una carretera, a Lurs, el 1952
les imatges reals o imaginàries, les que continuen fins i tot mentre dormim
les imatges d’un instant banyades per una llum que els pertany exclusivament
S’esvairan totes de cop com ho han fet els milions d’imatges que hi havia darrere els fronts dels avis morts mig segle enrere, dels pares també morts. Imatges en les quals nosaltres apareixíem com una nena enmig d’altres éssers ja desapareguts abans que haguéssim nascut, igual que en la nostra memòria apareixen els nostres fills petits al costat dels nostres pares i companys d’escola. I un dia els nostres fills es recordaran de nosaltres enmig de nets i gent que encara no ha nascut. Com el desig sexual, la memòria no s’atura mai. Aparella els morts amb els vius, els éssers reals amb els imaginaris, el somni amb la història.
De sobte, s’anul·laran els milers de paraules que han servit per dir les coses, els rostres de la gent, els actes i els sentiments, que han ordenat el món i han fet bategar el cor i humitejar el sexe.
els eslògans, els grafits a les parets dels carrers i dels lavabos públics, els poemes i les històries verdes, els títols
anamnesi, epígon, noema, teorètic, els conceptes anotats en una llibreta amb la seva definició per no haver de consultar cada vegada el diccionari
expressions que d’altres empraven amb naturalitat i que nosaltres crèiem que mai no ho podríem fer, és innegable, hem de constatar per força que
frases terribles que hauria calgut oblidar, més tenaces que d’altres precisament pel mateix esforç per mirar de suprimir-les, sembles una puta marcida
les frases dels homes a la nit al llit, Fes de mi el que vulguis, soc el teu objecte
existir és beure’s a un mateix sense tenir set
què feia vostè l’11 de setembre del 2001?
in illo tempore el diumenge a missa
vieux kroumir, faire du chambard, ça valait mille!, tu es un petit ballot!,1 expressions caigudes en desús, sentides de nou per atzar, bruscament precioses com objectes perduts i retrobats, i et preguntes com s’han pogut conservar
les paraules vinculades per sempre més a individus com un lema —en un punt concret de la Nacional 14, perquè un passatger les ha dites just quan hi passàvem amb cotxe i no podem tornar a passar-hi sense que aquestes mateixes paraules ens saltin de nou a la cara, com els raigs d’aigua enterrats del palau d’Estiu de Pere el Gran, que brollen quan hi poses el peu al damunt
els exemples de gramàtica, les citacions, els insults, les cançons, les frases copiades en llibretes durant l’adolescència
l’abbé Trublet compilait, compilait, compilait
la glòria per a una dona és el dol esclatant de la felicitat
la nostra memòria està fora de nosaltres, en un respir plujós del temps
el màxim per a una religiosa és viure com una verge i morir com una santa
l’explorador posa el contingut de les seves excavacions en caixes
era un amulet, un porquet amb un cor / que ella havia comprat al mercat per cent francs / cent francs no és car, entre tu i jo
la meva història és la història d’un amor
pots tirlipotar amb una forquilla? Podem posar un schmilblick al biberó dels bebès?
(je suis le meilleur, qu’est-ce qui dit que je ne suis pas le meilleur, si tu es gai ris donc, ça se corse, chef-lieu Ajaccio, bref, comme disait Pépin, sauvé! disait Jonas en sortant du ventre de la baleine, c’est assez je cache à l’eau mon dauphin, aquests jocs de paraules sentits mil cops, que havien deixat de fer gràcia des de feia temps, d’una banalitat irritant, que ja no servien ni per garantir la complicitat familiar i que havien desaparegut en desfer-se la parella, però que de vegades tornaven als llavis, desplaçats, incongruents, lluny de l’antiga tribu, en el fons era tot el que en quedava després d’anys de separació)
les paraules que ens sorprenia que haguessin existit temps enrere, mastoc (carta de Flaubert a Louise