Caminar, una filosofia. Frédéric Gros
Читать онлайн книгу.
haurem de parlar del cos dels escribes: les seves mans, els seus peus, les seves espatlles i les seves cames. El llibre com a expressió d’una fisiologia. En massa llibres se sent el cos plegat, assegut, encorbat, encongit sobre ell mateix. El cos que camina és desplegat i tens com un arc: obert als grans espais com la flor al sol. El tors exposat, les cames esteses, els braços esvelts.
Per fer la valoració d’un llibre, d’un home o d’una música, el nostre primer reflex és demanar-nos si sap caminar?15
Els llibres dels autors presoners dels seus murs, clavats a les seves cadires, són indigestos i pesats. Neixen de la compilació dels altres llibres sobre la taula. Són llibres com oques grasses: farcits a la força de citacions, plens de referències, pesants d’anotacions. Són pesats, obesos i es llegeixen lentament, amb enuig, dificultat. Fan un llibre amb altres llibres, comparant uns signes amb altres, repetint allò que els altres han dit d’allò que altres han explicat. Es verifica, es precisa, es rectifica: una frase esdevé un paràgraf, un capítol. Un llibre es converteix en el comentari de cent llibres sobre una frase d’un altre.
Per contra, qui compon caminant està lliure de lligaments, el seu pensament no és esclau dels altres volums, gens pesat per les verificacions, ni engreixat pel pensament dels altres. No hi ha comptes per passar, amb ningú. Només pensar, jutjar, decidir. És un pensament que neix d’un moviment, d’un impuls. S’hi sent l’elasticitat del cos, el moviment de la dansa. Ell reté, esprem l’energia, el salt del cos. Pensar la mateixa cosa, sense la interferència, la boira, la presa, la duana de la cultura i de la tradició. No serà una tirallonga de demostracions, sinó pensaments lleugers i profunds. El repte és ben bé aquest: com més lleuger sigui un pensament, més s’elevarà i esdevindrà profund perquè estarà a la vertical, vertiginosament, de les maresmes espesses de conviccions, de l’opinió, dels sabers instituïts. Mentre que els llibres concebuts a les biblioteques són, pel contrari, superficials i pesats. Es queden en el nivell de la recòpia.
Pensar mentre es camina, caminar tot pensant, i que l’escriptura no sigui més que una pausa lleugera, com en una caminada el cos reposa en la contemplació dels gran espais.
Per acabar, en Nietzsche això significa un elogi del peu. No només s’escriu amb les mans. Només s’escriu bé «amb els peus».16 El peu és un excel·lent testimoni, potser el més segur. Cal saber si, tot llegint, el peu «està atent» —perquè en Nietzsche el peu escolta, tal com es llegeix en el segon «cant de dansa» de Zaratustra: «Els dits dels meus peus es van aixecar per escoltar; perquè el dansant porta les orelles als dits dels peus»— si tremola de plaer en llegir perquè el conviden a ballar, a marxar, a fora. Per jutjar la qualitat de la música, cal confiar en el peu. Si, mentre escolta, el peu sent el desig de marcar la cadència, de recolzar-se a terra per saltar, ja és un bon signe. Tota música és una invitació a la lleugeresa. D’aquesta manera, la música de Wagner deprimeix el peu: li fa por, no sap com posar-s’hi. Encara pitjor, s’esllangueix, s’arrossega, gira en tots els sentits i s’irrita.
Escoltant Wagner, com dirà en els seus darrers textos, és impossible de sentir el desig de dansar, perquè un se sent submergit en els meandres de la música que fan remolins, torrents vagues, empremtes confuses.
Quan aquesta música actua sobre meu, sento immediatament dificultats per respirar: el meu peu s’enerva i es revolta; li agradaria poder marcar la cadència, dansar, caminar [...], reclama de la música, sobretot, la borratxera de caminar bé.17
Ja hem vist que Nietzsche caminava tot el dia, gargotejant de tant en tant el que el seu cos en marxa, que s’enfrontava al cel, a la mar, a les glaceres, inspirava al seu pensament, d’aquest desafiament. De les seves marxes en retinc sempre el moviment d’ascensió. Jo soc, diu Zaratustra, «l’home que viatja, que conquereix les muntanyes; no m’agraden les planes, no puc estar massa temps en pau assegut; i, sigui quin sigui el meu destí futur i el que pugui viure encara, caldrà caminar i fer ascensions, perquè sempre es fa l’experiència d’un mateix».18 En Nietzsche, caminar vol dir, sobretot, elevar-se, grimpar, pujar.
A Sorrento, ja l’any 1876, triava per a les seves passejades quotidianes els senders de les muntanyes de darrere de la vila. De Niça, li agradava agafar el sender que portava en pendent fins al petit vilatge d’Eze, des d’on es trobava just a sobre de la mar. A Sils-Maria emprenia els camins que pujaven a les altes valls. A Rapallo, s’enfilava al Monte Allegro («el principal cim de la regió»).
En Nerval, els senders dels boscos —laberints plans—, les febles planes conviden el cos que camina a la dolçor, a la languidesa. I ens en tornen records com si fossin un moviment de bromes. En Nietzsche, l’aire és més viu i, sobretot, sec, transparent. El pensament és tallant, el cos està despert, estremidor. Llavors només poden ser records el que remunta, però judicis el que hi cau: diagnòstics, troballes, incisos, judicis.
El cos que s’enfila s’esforça, està en tensió contínua. Ajuda el pensament en la seva inspecció: encara una mica més lluny, una mica més amunt. No es pot defallir, s’ha de mobilitzar l’energia per avançar, recolzar fermament el peu i hissar el cos lentament, i després reprendre l’equilibri. D’aquesta manera també funciona el pensament: una idea per elevar-se a coses encara més increïbles, inaudites, noves.
I encara una mica més tard: es tracta de guanyar altura. Alguns pensaments només poden aparèixer a sis mil peus sobre les planes i els rius ensopits.
«Sis mil peus per sobre de l’home i del temps.» Aquell dia, jo caminava a través del bosc, al llarg del llac de Silvaplana; em vaig aturar a prop de Surlei, a prop d’un bloc de roca enorme, que s’aixecava com una piràmide. Va ser llavors que em va venir aquest pensament.19
Saber que el món s’agita sota els teus peus. Suave turba magna... Que n’és, de dolç, endevinar la multitud immòbil des de la transparència de les glaceres, que s’esllangueixen al seu lloc, ben ensota... Però no, l’aristocràcia de Nietzsche no arriba fins a aquest menyspreu arrogant.
És més aviat que, per pensar, cal una vista desembarassada, ser en un lloc elevat, disposar d’un aire transparent. Cal desimboltura per poder pensar lluny. I llavors què importen els detalls, les precisions, les exactituds: s’ha de veure dibuixada la nervadura del destí dels homes. Des de ben amunt, s’aprecia el moviment dels paisatges, el dibuix dels turons. Com en la història: l’antiguitat, el cristianisme, l’edat moderna. Quins tipus, personatges, essències produeix? Des del moment en què es té el nas enganxat a les dates, als fets, tot es replega sobre la seva particularitat crispada. Quan el que cal és construir ficcions, mites, destins generals.
Encara ens falta pujar un bon tros de camí, lentament, però sempre més amunt, perquè d’aquesta manera puguem guanyar un punt de vista lliure sobre la nostra vella civilització.20
Alguna cosa tan neta com el traçat d’un camí. No aquest menyspreu estúpid d’aquells que estan asseguts, ni tampoc la compassió que Nietzsche reconeix que sempre ha estat el seu problema («des que era un infant, no he deixat mai de verificar que “la pietat és el meu més gran perill”»),21 aquesta compassió de veure els éssers humans afanyar-se, anar a missa o als jocs, cercar el reconeixement dels seus semblants, empantanegar-se en imatges tristes: pobres d’ells mateixos. Mentre que, des d’allà dalt, es comprèn el que va fer emmalaltir l’home, el verí de les morals sedentàries.
A més a més, al llarg de les grans passejades sempre hi ha el pas dels colls, on de cop apareix un altre paisatge. Hi ha l’esforç, la pujada, i