FORA

      Caminar és ser a fora. Fora, a l’aire lliure, com se sol dir. Caminar provoca la inversió de les lògiques del ciutadà i, fins i tot, la de la nostra condició més comuna.

      Quan anem a fora sempre és per passar d’un dins a un altre: de la casa al despatx, de la nostra llar als supermercats de proximitat. Sortim per anar a fer alguna cosa, a fora. Fora és una transició: el que separa, gairebé un obstacle. Entre l’aquí i l’allà. Però no té valor propi. El trajecte de casa al metro el fem sempre amb el cos apressat, l’esperit encara retingut pels detalls privats i ja projectat cap a les obligacions del treball, les cames al galop, mentre la mà verifica, tocant amb nervis les butxaques, que no ens haguem oblidat res. Fora amb prou feines existeix: com un gran corredor que separa, un túnel, una avantsala immensa.

      A vegades també sortim simplement a prendre l’aire: per escapar de la pesantor de la immobilitat dels objectes i dels murs, perquè ens sentim ofegar a l’interior, per airejar-nos quan el sol brilla i ens sembla una injustícia massa gran refusar la llum, no exposar-nos-hi. Llavors sí, sortim a fer alguns passos, simplement per ser a fora, i no per anar aquí o allà. Sentir la frescor viva d’una brisa de primavera o la tebior fràgil d’un sol d’hivern. Un interludi. Una pausa que controlem. També els infants surten simplement per sortir. Anar a fora aquesta vegada és jugar, córrer, riure. Més endavant, sortir voldrà dir reunir-se amb els amics, ser lluny dels pares, fer altres coses. Però el més freqüent, encara que estiguem fora, passa entre dos interiors: una etapa, una transició. És espai que ens pren temps.

      Fora.

      En les caminades que duren diversos dies, en una excursió llarga, tot s’inverteix. Fora ja no és una transició, sinó l’element de l’estabilitat. Tot s’inverteix: es va d’alberg en alberg, de refugi en refugi. I sempre és el dins el que es transforma, indefinidament variable. No es dorm dues vegades en el mateix llit, altres hostes ens acullen cada vespre. Sorpresa renovada dels decorats, dels ambients. Varietat de murs, de pedres.

      Ens aturem. El cos està fatigat, la nit s’acosta, hem de trobar repòs. Però aquests dins cada vegada són fites, mitjans de mantenir-nos a fora durant més temps, transicions.

      També hem d’esmentar l’estranya impressió que fan els primers passos, els del matí. Hem consultat el mapa, decidit el camí, ens hem acomiadat, equilibrat la motxilla, hem identificat el sender, ens hem assegurat de la direcció. Tot allò que suposa un lleuger estancament, tornades enrere, puntuacions: ens aturem, verifiquem, donem voltes sobre un punt. I després el sender s’obre. El prenem, hi agafem ritme. Aixequem el cap i ja hem partit, però partit per caminar, per restar a fora. És allà, sí, allà mateix, ja hi som. Fora és el nostre element: la sensació exacta d’habitar-hi. Deixem un alberg per un altre, però la continuïtat, el que dura i insisteix, són els relleus que em rodegen, les carenes de turons que sempre hi són. I soc jo qui hi dona voltes, que m’hi passejo com si fos casa meva: caminant, prenc les mides de la meva residència. El que es travessa com si es tractés de passatges obligats, el que es recorre i que es deixa enrere són les cambres d’una nit, els menjadors d’un vespre, els seus habitants, els seus fantasmes, però no el paisatge.

      D’aquesta manera, la gran separació del fora i del dins es troba alterada pel fet de caminar. No caldria ni dir que es travessen les muntanyes, les planes, i que ens aturem als albergs. Gairebé és tot al revés: durant diversos dies, habito un paisatge, en prenc possessió lentament, en faig el meu lloc.

      I pot esclatar llavors aquesta impressió estranya del matí, quan s’han deixat enrere els murs del repòs, que ens retrobem de cara al vent, en el centre del món: això és casa meva per tot el dia, aquí habitaré mentre camini.