De València i Mallorca. Josep Massot i Muntaner
Читать онлайн книгу.
lingüístics, iniciats sota el mestratge inoblidable de Francesc de B. Moll –a través dels seus manuals i en casos concrets amb entrevistes personals o amb intercanvis epistolars–, i vaig tenir la possibilitat de publicar els meus primers articles en català a la revista que Aramon dirigia, Estudis Romànics. Ell mateix em va demanar nombroses ressenyes per a la revista, que em van servir per a aprendre l’ofici al costat d’un mestre incomparable, i la nostra col·laboració i la nostra amistat ja no es van estroncar mai i em van permetre de conèixer catalanòfils de tot arreu i d’intervenir sistemàticament en els cursos d’estiu per a estrangers dels Estudis Universitaris Catalans. Encara durant aquests anys vaig tenir una altra gran oportunitat, decisiva en la meva vida intel·lectual: Martí de Riquer em va posar en contacte amb l’editor Josep M. de Casacuberta, propietari i director de l’Editorial Barcino, amb el qual vam fer molts plans que la meva decisió posterior d’entrar a Montserrat va tirar enlaire. Però l’amistat que vam establir, i que va durar també fins a la seva mort, em va permetre de tenir accés als immensos materials que conservava procedents de l’arxiu de Marià Aguiló i de començar a engrescar-me en l’estudi de Jacint Verdaguer, del qual coneixia les obres des de ben jove. Casacuberta em va donar un exemple impagable de com havia d’actuar un bon editor, dins la línia de l’«obra ben feta» que propugnava el Noucentisme i sense mirar els aspectes crematístics de la feina que un feia, ni plànyer esforços perquè sortís bé, encara que fos a base de passar-s’hi moltes hores i de refer de cap a cap treballs que després signarien uns altres.
Mentre estudiava a Barcelona, vaig tenir l’avinentesa d’anar unes quantes vegades, amb alguns companys del col·legi major o tot sol, a l’hostatgeria de Montserrat i aviat vaig pensar que m’agradaria de quedar-m’hi i de compartir la vida dels monjos. Aquesta decisió, en certa manera, va canviar radicalment el rumb de la meva trajectòria, ja que vaig haver de tornar a començar un cursus acadèmic, aquest cop d’humanitats, de filosofia i de teologia, que no s’acabaria fins al 1970. De tota manera, el trencament no fou total. El primer curs que vaig passar a Montserrat –el mes de setembre farà cinquanta anys que hi vaig entrar!– vaig enllestir els estudis de la Universitat i vaig anar a Barcelona a examinar-me i més endavant, perquè l’abat Gabriel M. Brasó m’ho va manar, per aconseguir el premi extraordinari de llicenciatura. I al cap de pocs mesos ja em va tocar de treballar en la traducció i la revisió d’un missal català-llatí, al qual vaig dedicar moltíssimes hores –no prou reflectides als crèdits corresponents– i tot seguit en la revisió dels quatre volums de l’Antic Testament, de l’anomenada Bíblia petita de Montserrat, en la d’una nova edició del Nou Testament i en la de la Bíblia en un volum, tot això publicat per l’Editorial Casal i Vall d’Andorra. Mentrestant, dins els nous estudis que havia d’emprendre hi tenia també un lloc important la patrologia, la història de l’Església i molt en concret la història monàstica, unes matèries en les quals vaig tenir mestres de gran categoria, com ara Alexandre Olivar, Anscari M. Mundó, Cebrià Baraut, Garcia M. Colombàs, Evangelista Vilanova o Hilari Raguer, i fins i tot un jove Lluís Duch ens va fer un curs sobre història de les religions. Més endavant, vaig tenir el privilegi de passar moltes hores al costat d’un altre mestre extraordinari, el pare Miquel Batllori, que em coneixia de quan residia al col·legi de Monti-sion de Palma i amb qui ja havia tingut relació durant els meus anys universitaris a Barcelona. Com és prou sabut, Batllori, durant una colla d’anys, va venir regularment un mes i mig o dos a Montserrat, on preparava l’edició de l’immens Arxiu Vidal i Barraquer, en la part referent a la Segona República espanyola, i li agradava de parlar llargament de omni re scibili i de comentar, a vegades molt críticament, els corrents historiogràfics en voga i els treballs de tota mena que li arribaven a les mans.
Ben aviat, em va tocar també de fer classes als meus companys –de llatí, de català, de literatura universal i literatura catalana i de metodologia–,3 que havia d’alternar amb les classes que jo mateix rebia, i ben aviat també em van demanar que em fes càrrec d’una revista internacional d’història, Studia monastica, que vaig dirigir –oficiosament o oficialment– durant molts anys i que poc o molt encara em dóna feina. Per circumstàncies internes de Montserrat, em va tocar també molt aviat d’intervenir en la celebració del II Congrés Litúrgic de Montserrat, el 1965, durant el qual vaig descobrir que tenia uns dots organitzatius que mai no hauria imaginat i que d’aleshores ençà he anat cultivant, i en l’edició dels quatre volums de les seves actes, que em va preparar, juntament amb altres feines per a l’Editorial Estela o per a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, per exercir la direcció d’aquesta darrera editorial i mirar de donar-li una forta empenta, tal com em va demanar l’abat Cassià M. Just el 1971, poc abans de la meva ordenació sacerdotal. Com que a Montserrat mai no ha mancat la feina, vaig haver d’ajudar també sovint el pare Miquel Estradé en els anomenats «Col·loquis de Montserrat», que se celebraven regularment al monestir i que em van permetre de tenir contacte amb moltíssimes persones i d’aprendre a conciliar parers i a moderar intervencions dels uns i dels altres. Més endavant, sense deixar la feina al monestir –tant la de l’editorial com la referent a conferències i a l’acolliment de persones i de grups–, vaig anar assistint a congressos i reunions de diverses menes, vaig fer cursets de catalanització de monges, de professors, de jesuïtes i de capellans, vaig prendre part unes quantes vegades en les sessions de la Universitat Catalana de Prada i en les Jornades del CIEMEN que se celebraven a Cuixà, encara durant la dictadura de Franco –i que, pel seu caràcter internacional, em van permetre de conèixer moltes persones i de practicar el francès i l’italià, al costat del sard o del cors–, i, en un altre ordre de coses, vaig mantenir els lligams amb el món universitari, fent tres cursos al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, ajudant constantment persones que cercaven temes per a tesis de llicenciatura o de doctorat o que necessitaven assessorament en matèries concretes, i sobretot exercint durant vint anys la secretaria de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, fundada el 1973 a Cambridge, com a conseqüència d’un col·loqui anterior sobre català que havia tingut lloc el 1970 a Amsterdam, al qual vaig assistir de camí cap a Munic, on havia de passar un semestre fent un curs intensiu de traducció i interpretació d’alemany.
En aquell temps es va iniciar la Gran Enciclopèdia Catalana, una aventura intel·lectual extraordinària, en la qual vaig intervenir des de molts punts de vista, com a assessor –a petició del meu gran amic Jordi Carbonell, el 1970 mateix vaig fer-me càrrec oficiosament de tots els temes relacionats amb Mallorca, que teòricament coordinava Francesc Moll, i a petició de Max Cahner i Eulàlia Duran, amb els quals vaig fer aleshores una amistat que ha durat tota la vida, vaig suggerir i redactar nombroses entrades per a l’Enciclopèdia, dels aspectes més diversos relacionats amb els Països Catalans, i vaig revisar-ne milers d’articles, alguns dels quals calia refer de cap a cap o si més no completar i harmonitzar–; en alguna avinentesa em va tocar també fer de mitjancer entre Jordi Pujol, l’home fort de Banca Catalana, i Max Cahner i la resta de la secció catalana de l’Enciclopèdia, que no se sentien ben tractats pels executius nomenats per la Banca després de la crisi d’Edicions 62. La relació amb Max Cahner es va accentuar a partir de la fundació de Curial Edicions, el 1972, i em va dur, el 1975, ja abans de la mort de Franco, a iniciar la revista Randa, dedicada a temes baleàrics, que encara perdura avui des de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, i que m’ha servit per mantenir un contacte constant amb els intel·lectuals de Mallorca, de Menorca, d’Eivissa i de Formentera.
Com podeu suposar, aquestes activitats es menjaven totes les hores de què disposava i per això el meu treball personal sempre ha estat fet en circumstàncies precàries i aprofitant hores perdudes: traient temps al descans, utilitzant tots els minuts possibles del dia i de la nit, i fent servir les escasses setmanes de vacances per estudiar i per redactar el que no podia fer durant el curs. D’altra banda, les necessitats de la casa em dugueren a treballar sobre temes que mai no havia tractat: la història religiosa i la història monàstica es van afegir a la història de la literatura i a la història de la llengua que inicialment m’havien ocupat i de moment representaren un parèntesi per als estudis sobre literatura popular amb els quals m’havia estrenat com a estudiós. Més endavant, però, vaig recuperar àmpliament aquest camp, quan la família Patxot va cedir al monestir de Montserrat l’enorme arxiu