Sobre la història i els seus usos públics. Josep Fontana Lázaro
Читать онлайн книгу.
la meitat de la població més pobra en patrimoni no posseeix gairebé res (generalment entorn d’un 5% del patrimoni total), la desena part superior de la jerarquia dels patrimonis posseeix una clara majoria del total (generalment més d’un 60% del patrimoni total, i en ocasions fins a un 90%), i la població compresa entre aquests dos grups [...] té una part entre el 5 % i el 35% del patrimoni total.17
Aquest plantejament, que redueix la il·lusió de progrés dels anys feliços entre 1945 i 1975, quan semblava que les coses estaven canviant, a una simple conseqüència del «caos del període entre les dues guerres» i de «les fortes tensions socials que el van caracteritzar», liquida la història del progrés i retorna una certa estabilitat, o més aviat un cert estancament, a tota la història.18
El que passa és que no és veritat que estiguem avui en una etapa d’estabilitat en els nivells de desigualtat, sinó que un dels aspectes més alarmants de l’evolució actual de les nostres societats és que la desigualtat està experimentant un augment incontrolable, que ha portat a previsions tan angoixoses com la de l’informe d’Oxfam del 2015, que sosté que ens estem aproximant al moment en què, a escala planetària, l’u per cent dels més rics tindrà més riquesa que el 99 per cent restant.19
Una de les deficiències més greus de la major part de les interpretacions a què m’he estat referint fins ara és que estan construïdes exclusivament sobre les dades de l’economia, com si la seva evolució fos un procés que actua de manera autònoma. Un dels trets que sobta més en el llibre de Piketty és la total absència de qualsevol referència a la política en la seva interpretació del que ha passat al segle XX, fins al punt que la paraula «sindicats» hi apareix una sola vegada, a la pàgina 491. ¿Es pot interpretar l’evolució a llarg termini dels salaris i de les condicions de treball prescindint de l’actuació dels sindicats? Penso que no.
El mateix Piketty ha hagut de reaccionar, davant l’allau de les crítiques,20 acceptant de considerar un factor que no apareix al seu llibre. En una entrevista de la primavera del 2015 deia: «Penso que el poder de la negociació és molt important per determinar les participacions relatives del capital i del treball en l’ingrés nacional».21
Uns anys abans, Acemoglu i Robinson havien examinat aquesta mena d’esquemes evolutius, com el de la corba de Kuznets, i els havien polititzat amb aquesta observació:
Quan el desenvolupament condueix a un augment de la desigualtat, pot induir a una inestabilitat política i forçar les elits dominants a una democratització [...] que porta a canvis institucionals que encoratgen la redistribució i redueixen la desigualtat.
Però aquesta no és una evolució mecànica, obligada, i les respostes polítiques poden ser diferents en un o altre lloc. La disminució de la desigualtat es produiria només en aquelles societats en què es podien desenvolupar «reformes polítiques [...] induïdes per l’augment de les tensions socials i la inestabilitat política» en resposta a la inquietud generada per la desigualtat.22
La seva conclusió seria, per tant, que la desigualtat només canviava quan la tensió social i la inestabilitat política forçaven els poders establerts a fer concessions en el terreny del repartiment dels ingressos. Unes concessions que es realitzaven normalment a través de l’augment dels impostos, que permetien finançar els serveis socials que rep el conjunt de la població,23 i del suport de l’estat a l’actuació dels sindicats per ajudar-los a negociar salaris i condicions de treball.24
Veiem com canvien les visions de Kuznets o Van Zanden quan hi introduïm una dimensió política. Entre 1870 i 1900, quan consideren que s’inicia el canvi de tendència, el que trobem és la culminació de les lluites obreres del segle XIX, que van quallar en la Commune de París de 1871, que va fer néixer la por a una subversió total de l’ordre econòmic i social establert, o en la revolta de Haymarket, a Chicago, el 1886, que va acabar amb la mort a la forca de quatre treballadors, en un episodi que va donar lloc a la festa obrera del primer de maig.
Una por que seria alimentada de nou en 1917 per la revolució soviètica i per l’extensió del moviment comunista mundial, en moments de malestar social en què es registrava també un auge del moviment llibertari.
La politització ens pot ajudar igualment a entendre quan i per què es produeix el final d’aquesta època d’avenços de la igualtat, cap a 1975. És el resultat d’una evolució que comencen cap a 1968, amb el fracàs de la il·lusió del comunisme, quan la negativa dels dirigents comunistes francesos a donar suport a París a la revolució dels estudiants i, molt més encara, la incapacitat dels dirigents de la Unió Soviètica i dels països de la seva àrea d’acceptar el desafiament del programa de socialisme amb rostre humà que s’havia plantejat a Praga, demostrarien clarament que la seva vocació revolucionària havia acabat.
Ho il·lustra un dels documents més reveladors del desencant del comunisme soviètic, el diari d’Anatoly Chernyaev, que sostenia en 1972 que en aquells moments «el moviment comunista no és ara altra cosa que un afegit ideològic a la nostra política internacional».25
S’havia acabat, en efecte, el cicle que Marx i Engels havien iniciat el 1848, que va tenir el seu moment més potent en la revolució de 1917, com a conseqüència de la qual es va estendre la por al fantasma del comunisme internacional. Aquesta por, que va sostenir la gran mentida de la guerra freda, ocultant el seu component de contrarevolució social, es va anar desmuntant gradualment, fins al moment en què la coalició dels interessos de la poderosa minoria de l’u per mil dels més rics, un cop perduda la por al fantasma revolucionari, va anar directament a la feina de combatre els sindicats, rebaixar els salaris i desballestar l’estat del benestar. S’havia acabat la corba de Kuznets i, amb ella, l’idil·li igualitari del segle XX.
La política va restar segrestada des d’aleshores en mans dels interessos empresarials. Un treball de Martin Gilens i Benjamin Page que analitza les teories dominants sobre la política als Estats Units arriba a la següent conclusió:
La majoria del públic nord-americà té poca influència sobre les polítiques que adopten els governs. Els nord-americans gaudeixen de molts dels trets bàsics d’una governança democràtica, com eleccions regulars, llibertat d’expressió i d’associació [...]. Però pensem que si la pràctica política la dominen poderoses organitzacions de negocis i un petit nombre de nord-americans rics, la pretensió que Amèrica del Nord sigui una societat democràtica està seriosament amenaçada.
El treball va ser ressenyat pel Washington Post amb un article que duia el títol d’«Els rics governen».26
Aquests interessos van acabar controlant també, per les vies del finançament i del mecenatge, universitats, esglésies i institucions de tota mena.
La nostra democràcia està amenaçada de manera directa quan els rics compren els polítics –escrivia Robert Reich–, però no és menys perillosa la tranquil·la i encara més insidiosa compra de les institucions de què la democràcia depèn per investigar, exposar i mobilitzar les actuacions contra el que està passant.27
Es tracta amb això de facilitar l’acceptació universal d’una situació que ens condemna a perpetuïtat al que Christine Lagarde, cap del Fons Monetari Internacional, va definir en una entrevista com «la nova mediocritat».
Estem en una situació en què és clar que han canviat les regles del joc social que van fer possible en el passat les conquestes que van conduir a l’estat de benestar. La socialdemocràcia, que havia tingut una part fonamental en aquestes conquestes, va acabar acceptant, com assenyala Hobsbawm,
la idea que el predomini del mercat fa innecessària la supervivència de la política, entesa en el sentit del que Habermas va definir com l’organització de l’‘esfera pública’, en la qual la gent forma les seves opinions i s’uneix per assolir objectius col·lectius. Però la sobirania del mercat –afegeix Hobsbawm– no és un complement de la democràcia liberal, sinó una alternativa a aquest sistema. De fet és una alternativa a tot tipus de política, ja que nega la necessitat de prendre les decisions polítiques, que són precisament