AMISTATS

      Fa uns anys vaig trobar unes pedres estranyes cobertes de molsa en una de les fagedes protegides del meu districte. Estic segur que havia passat moltes vegades per davant sense fixar-m’hi, però un dia m’hi vaig aturar i em vaig ajupir. Tenien una forma curiosa, lleugerament arquejada i amb cavitats. Vaig aixecar una mica la molsa que cobria una de les pedres i vaig descobrir que a sota hi havia escorça. Per tant, no era una pedra, sinó fusta vella. Tenint en compte que la fusta de faig es podreix en pocs anys quan està en un sòl humit, em va sorprendre que fos tan dura. I encara em va sorprendre més que no la pogués alçar; estava unida a la terra. Vaig raspar curosament l’escorça amb una navalla fins que vaig ensopegar amb una capa verda. Verda? Aquest pigment només podia ser clorofil·la, que es troba a les fulles tendres i s’emmagatzema als troncs dels arbres vius. Això significava que la fusta no era morta! Les altres pedres van revelar ràpidament una imatge lògica, ja que estaven situades formant un cercle d’un metre i mig de diàmetre. Eren les restes d’una soca enorme i antiquíssima. Només en quedava la part exterior; la part interior s’havia podrit feia temps i s’havia convertit en humus, un indici clar que el tronc havia caigut feia 400 o 500 anys. Però, com s’havien mantingut vives tant temps? Les cèl·lules consumeixen nutrients en forma de sucre, han de respirar i han de créixer almenys una mica. I això és impossible sense fulles i, per tant, sense fotosíntesi. Cap ésser d’aquest planeta suporta segles de dejuni, i això inclou també les restes d’un arbre o, almenys, les soques que s’han d’espavilar pel seu compte. Tot i així, aquell cas era diferent: la soca rebia ajuda dels arbres veïns a través de les arrels que es connecten en alguns casos mitjançant fongs que els envolten les puntes amb les seves ramificacions i les ajuden a intercanviar-se substàncies nutritives, i en altres casos mitjançant adhesions directes. No vaig poder esbrinar com funcionava en aquell cas perquè no volia fer malbé la vella soca foradant-la. Però era evident que els faigs del voltant li bombejaven una solució de sucre per mantenir-la viva. El fet que els arbres s’uneixen per les arrels es pot observar a vegades en els marges dels camins. La pluja arrossega la terra i deixa al descobert la xarxa subterrània. Uns científics van descobrir als boscos de la serralada de Harz que la majoria dels individus de la mateixa espècie es connecten a través d’un sistema d’arrels entrellaçades. Pel que sembla, l’intercanvi de nutrients, és a dir, l’ajuda entre veïns en cas de necessitat, és la norma. Això va permetre confirmar que els boscos són superorganismes, és a dir, formen estructures similars a un formiguer.

      Evidentment, també ens podríem preguntar si les arrels dels arbres no creixen sense solta ni volta pel sòl i només s’uneixen quan hi troben un congènere. Després intercanviarien nutrients per força, construirien una mena de comunitat i tot el que rebrien i donarien seria fruit de la casualitat. Aleshores, la bonica imatge d’una ajuda activa seria reemplaçada pel principi de l’atzar, encara que aquests mecanismes també oferirien avantatges a l’ecosistema del bosc. Però, com constata Massimo Maffei, de la Universitat de Torí, a la revista Max Planck Forschung (3/2007, p. 65), la natura no funciona d’una manera tan simple: les plantes i, per tant, també els arbres, distingeixen molt bé les seves arrels de les d’arbres d’altres espècies i fins i tot de les d’altres exemplars de la seva mateixa espècie.

      Ara bé, per què els arbres són éssers socials? Per què comparteixen els aliments amb els seus congèneres i peixen els seus competidors? Els motius són els mateixos que trobem a les societats humanes: la unió fa la força. Un arbre no és un bosc, no pot crear un clima local equilibrat i està sotmès al vent i a la meteorologia. En canvi, molts arbres junts creen un ecosistema que suavitza la calor i el fred extrems, emmagatzema força aigua i genera un aire molt humit. En aquest entorn viuen protegits i poden arribar a fer-se molts vells, per això s’ha de mantenir la comunitat costi el que costi. Si tots els exemplars s’ocupessin tan sols de si mateixos, alguns no arribarien a la vellesa. Les morts constants provocarien grans buits a la coberta arbòria, amb la qual cosa les tempestes hi penetrarien més fàcilment i encara caurien més arbres. La calor de l’estiu arribaria fins al sòl i l’assecaria. Tots patirien.

      Així doncs, tots els arbres són valuosos per a la comunitat i mereixen viure el màxim temps possible. Per tant, també s’ha d’ajudar els exemplars malalts i se’ls ha de subministrar nutrients fins que es recuperin. La pròxima vegada potser serà al revés i l’arbre que ha prestat ajuda necessitarà suport. Els faigs gruixuts i platejats, que es comporten d’aquesta manera, em recorden una bandada d’elefants que es cuiden entre tots, ajuden els malats i els dèbils a avançar i només a contracor deixen enrere els morts.

      Tots els arbres formen part de la comunitat, però a diferent escala. Normalment, les soques es podreixen i desapareixen al cap d’unes dècades (això vol dir molt ràpid per a un arbre), convertits en humus. Molt pocs exemplars es mantenen vius durant segles com la pedra coberta de molsa que he descrit abans. Què motiva aquestes diferències? Hi ha arbres de primera i de segona classe? Fa l’efecte que