La vida secreta dels arbres. Peter Wohlleben

Читать онлайн книгу.

La vida secreta dels arbres - Peter Wohlleben


Скачать книгу
la força comunicativa. D’altra manera no s’explicaria que els insectes triïn precisament atacar exemplars febles. Cal suposar que abans escolten els arbres, perceben els crits químics d’alarma que emeten i mosseguen les fulles o l’escorça dels individus muts per posar-los a prova. És possible que la causa del silenci sigui realment una malaltia greu, però a vegades és atribuïble a una pèrdua del miceli que provoca que l’arbre quedi desconnectat i no li arribi cap notícia. Aleshores no s’assabenta que s’acosta una desgràcia i s’obre el bufet per a les erugues i els coleòpters. Els arbres solitaris de què hem parlat abans també són vulnerables perquè, encara que semblin saludables i sans, estan desprevinguts.

      La comunicació entre arbres i insectes no sempre es produeix al voltant de la defensa i la malaltia. També hi ha molts senyals positius entre éssers tan diferents i que vosaltres segurament també heu percebut molts cops. Es tracta dels agradables missatges odorífers de les flors. L’aroma que desprenen no és fruït de l’atzar ni té la finalitat d’agradar-nos. Els arbres fruiters, els salzes o els castanyers emeten senyals odorífers per cridar l’atenció de les abelles i convidar-les a xuclar el nèctar, un líquid dolç concentrat que els ofereixen com a recompensa per la pol·linització. La forma i el color de les flors també són senyals, una mena de cartell publicitari que destaca clarament entre el verd de les capçades i assenyala el camí cap al refrigeri. Per tant, els arbres es comuniquen amb olors, visualment i també amb senyals elèctrics (a través d’una mena de cèl·lules nervioses que tenen a les puntes de les arrels). I què passa amb els sorolls? Hi senten i també parlen?

      SISTEMA DE SERVEIS SOCIALS

      La gent que té jardí sovint em pregunta si no hauran plantat els arbres massa junts i això farà que es prenguin mútuament la llum i l’aigua. Aquesta preocupació prové de la silvicultura: a les explotacions forestals, els troncs han de créixer com més ràpid millor i per això necessiten molt espai i una capçada uniforme, grossa i rodona. Per tant, cada cinc anys els alliberen de suposats competidors a còpia de talar-los. I com que no es fan vells, sinó que els envien a la serradora quan tenen cent anys, gairebé no s’hi aprecien els efectes negatius que aquest procediment provoca en la salut dels arbres. Efectes negatius? Quins? Bé sembla lògic que els arbres creixeran millor si se’ls allibera de competidors molestos: la capçada rep molta llum solar i disposen de molta aigua al voltant de les arrels, no? Això és cert en el cas que hi hagi exemplars de diferents espècies competint pels recursos locals. En canvi, la situació és diferent si tots els arbres són de la mateixa espècie. Abans he comentat que els faigs, per exemple, són capaços de fer amistats i que, fins i tot, s’alimenten mútuament. Evidentment, als boscos no els interessa perdre els membres més dèbils, perquè aleshores es produirien buits que alterarien el seu sensible microclima, caracteritzat per la penombra i una humitat atmosfèrica elevada. Si no fos per això, tots els arbres podrien desenvolupar-se lliurement i viure anant a la seva. Dic podrien perquè sembla que com a mínim els faigs valoren molt la justícia equitativa. Una estudiant universitària va descobrir, al meu districte, que a les fagedes intactes es pot observar un fenomen especial pel que fa a la fotosíntesi. Els arbres es sincronitzen a fi que tots tinguin el mateix rendiment. I això no és fàcil, ja que cada faig creix en un indret particular. El sòl pot ser pedregós o molt tou, s’hi pot acumular molta aigua o poca, pot ser ric en nutrients o molt pobre. És a dir, les condicions poden variar enormement en un espai de pocs metres. Això fa que les circumstàncies en què creixen els arbres siguin específiques i, per tant, ho facin més o menys de pressa i produeixin més o menys sucre i fusta. La meva conclusió a partir del treball de recerca de l’estudiant és que els arbres equilibren les seves debilitats i fortaleses. Siguin prims o gruixuts, tots els congèneres produeixen una quantitat similar de sucre per fulla amb ajuda de la llum. Aquest equilibri va a càrrec de les arrels, a través de les quals es produeix un gran tràfec a nivell subterrani. Els arbres que tenen molt donen i els que passen penúries reben ajuda. En aquest procés, també hi participen els fongs, que actuen com una màquina gegant de redistribució gràcies a l’enorme xarxa que formen. Això recorda una mica el nostre sistema de serveis socials, que també impedeix que alguns membres de la nostra societat s’ensorrin.

      Per tant, els faigs no creixen mai massa junts. Al contrari, la proximitat és desitjable i els troncs sovint estan a menys d’un metre de distància. Això fa que els arbres formin capçades petites i atapeïdes,


Скачать книгу