La vida secreta dels arbres. Peter Wohlleben
Читать онлайн книгу.
descansen. Juntament amb les pluges primaverals acumulades sota terra, la humitat captada acostuma a ser suficient fins a principis d’estiu, tot i que després sovint escasseja. Un període de calor de dues setmanes sense precipitacions farà que la majoria de boscos la ballin. Això afecta sobretot els arbres que estan en terrenys molt ben proveïts d’aigua, ja que no coneixen les restriccions i la malgasten. I normalment ho paguen els exemplars més grans i ferms. En el meu districte, els que més ho pateixen són les pícees, tot i que no n’afecta tot l’arbre, sinó principalment el tronc. Si la terra està seca i les agulles de la capçada reclamen més aigua, la tensió és massa forta a la fusta resseca, que grinyola i peta. Aleshores, a l’escorça apareix una esquerda d’un metre de longitud, que arriba fins al teixit més profund i fereix greument l’arbre. Immediatament després hi entren espores de fongs, que penetren fins a la part més interna de l’arbre i comencen la seva feina destructiva. Els anys següents, la pícea intenta reparar la ferida, que no para d’obrir-se. Des de lluny es poden veure els regalims negres de resina endurida que reflecteixen el dolorós procés.
I amb això arribem a l’escola dels arbres. Malauradament, encara s’hi practica una mica de violència, perquè la natura és una mestra estricta. Els que no estan atents i no s’hi s’adapten, les passen magres. Esquerdes a la fusta, a l’escorça i en el sensible càmbium. La situació no pot ser pitjor per a un arbre. Cal reaccionar, i no només intentant tancar les ferides. D’ara endavant, haurà de distribuir millor l’aigua; s’ha acabat bombejar-la tota a la primavera sense tenir en compte les pèrdues. Els arbres aprenen la lliçó i després continuen estalviant fins i tot quan la terra està prou humida. Mai se sap! En el meu districte, això afecta especialment les pícees, que estan aviciades perquè creixen en un terreny ben proveït d’aigua. Un quilòmetre més enllà, en un vessant pedregós i sec que dona al sud, la situació és molt diferent. Potser hauríem de suposar que una forta sequera a l’estiu hi provocaria danys, però hi observarem el contrari. Els arbres que hi creixen són uns ascetes i resisteixen molt més que els seus companys aviciats. I, malgrat que el sol hi pica molt fort i l’aigua hi escasseja tot l’any perquè el terreny en pot emmagatzemar molt poca, les pícees que hi viuen se’n surten. Creixen molt més lentament, es reparteixen millor la poca aigua disponible i fins i tot sobreviuen als anys més durs.
El procés d’aprenentatge relacionat amb l’estabilitat és molt més evident. Els arbres no es compliquen la vida si no cal. Per què formen un tronc ferm i robust si els seria més còmode recolzar-se en els troncs veïns? Mentre aquests es mantinguin dempeus, poca cosa els pot passar. Però resulta que, a l’Europa central, cada pocs anys entren al bosc una colla de treballadors forestals o una màquina de talar arbres per recol·lectar el deu per cent de la fusta. En els boscos naturals, un arbre mare imponent es pot morir de vell i deixar buit l’espai que ocupava. D’aquesta manera es formen forats a la coberta arbòria i més d’un faig o d’una pícea es troben de sobte palplantats allà al mig, insegurs i obligats a sostenir-se només amb les seves arrels. Els arbres no són coneguts per la seva rapidesa i triguen entre tres i deu anys a recuperar l’equilibri. El procés d’aprenentatge comença amb les doloroses microfissures que els provoca el vent quan els sacseja. Els arbres han de reforçar la seva estructura allà on els fa mal i això comporta invertir-hi molta energia que després no podran utilitzar per créixer d’alçada. La llum extra que els arriba a la capçada a través del buit que ha deixat l’arbre caigut és un petit consol, però trigaran anys a poder-la aprofitar plenament. Les seves fulles estaven acostumades a la penombra, eren molt tendres i sensibles a la llum, però ara són a ple sol i es cremen. Ai! I com que les gemmes per a l’any següent es formen la primavera o l’estiu anteriors, els arbres de fronda triguen dos cicles vegetatius a adaptar-s’hi del tot. Les coníferes encara necessiten més temps perquè mantenen les agulles a les branques fins i tot set anys, i la situació no es normalitza fins que no es renova tot el fullatge. Així doncs, el gruix i l’estabilitat d’un tronc els marquen els contratemps que pateixen. En els boscos naturals, aquest joc es pot repetir uns quants cops al llarg de la vida d’un arbre. Quan el buit que ha provocat la caiguda d’un arbre es tanca perquè ja han crescut prou les capçades dels altres, els arbres poden recolzar-se novament els uns en els altres. Aleshores invertiran més energia per augmentar d’alçada i no tant de diàmetre. I quan es mori un altre arbre al cap d’unes dècades, ja en coneixeran les conseqüències.
Tornem al tema de l’escola. Si els arbres són capaços d’aprendre (només cal observar-los per saber-ho), cal plantejar la pregunta següent: on desen el que han après i com poden recuperar els coneixements que han adquirit? Al cap i a la fi, no tenen cervell per emmagatzemar-hi dades i controlar tots els processos. La qüestió afecta totes les plantes, i per això alguns investigadors s’ho miren amb escepticisme i molts enginyers forestals dirien que la capacitat d’aprendre de la flora pertany al món de la fantasia. Un cop més, sort en tenim de la científica Monica Gagliano, que va investigar les mimoses, un arbust tropical molt adequat com a objecte d’investigació perquè reacciona quan se’l molesta. A més, en un laboratori és més fàcil examinar mimoses que arbres. Quan noten que les toquen, es protegeixen tancant les petites fulles bipinnades. En un experiment, van deixar caure una gota d’aigua a intervals regulars sobre el fullatge de la planta. Al principi, les fulles es tancaven temorenques, però al cap d’un temps els arbustos havien après que la humitat no els suposava cap perill. A partir d’aleshores, les fulles es mantenien obertes malgrat les gotes. Gagliano encara es va sorprendre més quan va observar que les mimoses recordaven la lliçó fins i tot després d’unes setmanes sense sotmetre-les a més proves, i eren capaces d’aplicar-la.11 És una llàstima que no es puguin portar faigs o roures sencers al laboratori per prosseguir la investigació d’aquest aprenentatge. No obstant això, almenys pel que fa al tema de l’aigua, hi ha una investigació sobre el terreny que, a més del canvi de comportament, posa de manifest una altra cosa: quan els arbres tenen molta set, criden. Nosaltres no sentim els crits perquè els emeten en una freqüència ultrasònica. Investigadors de l’Institut d’Investigació de Boscos, Neu i Paisatge de Suïssa van enregistrar els sons i els van explicar de la manera següent: quan el flux d’aigua que va de les arrels a les fulles s’interromp en el troc, es produeixen vibracions. Es tracta d’un procés purament mecànic i probablement no té cap significat.12 O potser sí que en té? L’únic que sabem és com es produeixen aquests sons, i si examinem amb lupa com els produïm nosaltres mateixos, veurem que els processos no són tan diferents. En el nostre cas, és l’aire que surt per la tràquea el que fa que les cordes vocals vibrin. Quan penso en els resultats de la investigació en què es van enregistrar lleus espetecs a les arrels, tendeixo a concloure que, en aquell cas, les vibracions també eren alguna cosa més. Per exemple, crits de set o potser fins i tot un avís urgent per alertar els companys que l’aigua s’esgota.
10. Http://www.ds.mpg.de/139253/05 [Consulta: 9-12-2014].
11.Http://www.news.uwa.edu.au/201401156399/research/move-over-elephants-mimosas-have-memories-too [Consulta: 13-12-2014].
12. Http://www.zeit.de/2014/24/pflanzenkommunikation-bioakustik.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив