La vida secreta dels arbres. Peter Wohlleben

Читать онлайн книгу.

La vida secreta dels arbres - Peter Wohlleben


Скачать книгу
descansen. Juntament amb les pluges primaverals acumulades sota terra, la humitat captada acostuma a ser suficient fins a principis d’estiu, tot i que després sovint escasseja. Un període de calor de dues setmanes sense precipitacions farà que la majoria de boscos la ballin. Això afecta sobretot els arbres que estan en terrenys molt ben proveïts d’aigua, ja que no coneixen les restriccions i la malgasten. I normalment ho paguen els exemplars més grans i ferms. En el meu districte, els que més ho pateixen són les pícees, tot i que no n’afecta tot l’arbre, sinó principalment el tronc. Si la terra està seca i les agulles de la capçada reclamen més aigua, la tensió és massa forta a la fusta resseca, que grinyola i peta. Aleshores, a l’escorça apareix una esquerda d’un metre de longitud, que arriba fins al teixit més profund i fereix greument l’arbre. Immediatament després hi entren espores de fongs, que penetren fins a la part més interna de l’arbre i comencen la seva feina destructiva. Els anys següents, la pícea intenta reparar la ferida, que no para d’obrir-se. Des de lluny es poden veure els regalims negres de resina endurida que reflecteixen el dolorós procés.

      I amb això arribem a l’escola dels arbres. Malauradament, encara s’hi practica una mica de violència, perquè la natura és una mestra estricta. Els que no estan atents i no s’hi s’adapten, les passen magres. Esquerdes a la fusta, a l’escorça i en el sensible càmbium. La situació no pot ser pitjor per a un arbre. Cal reaccionar, i no només intentant tancar les ferides. D’ara endavant, haurà de distribuir millor l’aigua; s’ha acabat bombejar-la tota a la primavera sense tenir en compte les pèrdues. Els arbres aprenen la lliçó i després continuen estalviant fins i tot quan la terra està prou humida. Mai se sap! En el meu districte, això afecta especialment les pícees, que estan aviciades perquè creixen en un terreny ben proveït d’aigua. Un quilòmetre més enllà, en un vessant pedregós i sec que dona al sud, la situació és molt diferent. Potser hauríem de suposar que una forta sequera a l’estiu hi provocaria danys, però hi observarem el contrari. Els arbres que hi creixen són uns ascetes i resisteixen molt més que els seus companys aviciats. I, malgrat que el sol hi pica molt fort i l’aigua hi escasseja tot l’any perquè el terreny en pot emmagatzemar molt poca, les pícees que hi viuen se’n surten. Creixen molt més lentament, es reparteixen millor la poca aigua disponible i fins i tot sobreviuen als anys més durs.

      El procés d’aprenentatge relacionat amb l’estabilitat és molt més evident. Els arbres no es compliquen la vida si no cal. Per què formen un tronc ferm i robust si els seria més còmode recolzar-se en els troncs veïns? Mentre aquests es mantinguin dempeus, poca cosa els pot passar. Però resulta que, a l’Europa central, cada pocs anys entren al bosc una colla de treballadors forestals o una màquina de talar arbres per recol·lectar el deu per cent de la fusta. En els boscos naturals, un arbre mare imponent es pot morir de vell i deixar buit l’espai que ocupava. D’aquesta manera es formen forats a la coberta arbòria i més d’un faig o d’una pícea es troben de sobte palplantats allà al mig, insegurs i obligats a sostenir-se només amb les seves arrels. Els arbres no són coneguts per la seva rapidesa i triguen entre tres i deu anys a recuperar l’equilibri. El procés d’aprenentatge comença amb les doloroses microfissures que els provoca el vent quan els sacseja. Els arbres han de reforçar la seva estructura allà on els fa mal i això comporta invertir-hi molta energia que després no podran utilitzar per créixer d’alçada. La llum extra que els arriba a la capçada a través del buit que ha deixat l’arbre caigut és un petit consol, però trigaran anys a poder-la aprofitar plenament. Les seves fulles estaven acostumades a la penombra, eren molt tendres i sensibles a la llum, però ara són a ple sol i es cremen. Ai! I com que les gemmes per a l’any següent es formen la primavera o l’estiu anteriors, els arbres de fronda triguen dos cicles vegetatius a adaptar-s’hi del tot. Les coníferes encara necessiten més temps perquè mantenen les agulles a les branques fins i tot set anys, i la situació no es normalitza fins que no es renova tot el fullatge. Així doncs, el gruix i l’estabilitat d’un tronc els marquen els contratemps que pateixen. En els boscos naturals, aquest joc es pot repetir uns quants cops al llarg de la vida d’un arbre. Quan el buit que ha provocat la caiguda d’un arbre es tanca perquè ja han crescut prou les capçades dels altres, els arbres poden recolzar-se novament els uns en els altres. Aleshores invertiran més energia per augmentar d’alçada i no tant de diàmetre. I quan es mori un altre arbre al cap d’unes dècades, ja en coneixeran les conseqüències.

      Конец ознакомительного фрагмента.

      Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

      Прочитайте эту книгу целиком, купив


Скачать книгу