BARCELONA ERA UNA FESTA (INTERTEXTUAL)

      David Guzman

      Si la literatura no sabés emmirallar-se en la pròpia literatura —per vindicar-la, per rellegir-la, per qüestionar-la o per matisar-la—, algunes de les grans creacions de la història no haurien vist la llum. Escriure amb un ull posat al retrovisor del cànon no únicament és poc evitable sinó que acaba generant, de manera conscient, inconscient o decididament lúdica, textos que esdevenen ells mateixos un capítol més en la immensa enciclopèdia de la tradició. Fer dialogar entre línies autors d’estil i procedència diversos és un regal per a lectors hipercodificats. Fer el que fa Amaranta Sbardella a Barcelona nua és directament una festa de la creació i la recreació. Una invitació sense dress code a vagarejar al costat d’alguns dels personatges que han dibuixat històricament el que hem anomenat la Barcelona literària. Protagonistes i secundaris, herois i antiherois, justos i pecadors. Amb una col·lecció abracadabrant de referents de la literatura catalana moderna, el llibre admet una lectura en clau de tessel·les que fa pensar en les tesis de Julia Kristeva: «Qualsevol text es construeix com un mosaic de cites, qualsevol text és absorció i transformació d’un altre text». I un dels mèrits més encomiables d’aquest mosaic celebratori que ha creat Sbardella és que acaba per constituir-se en un tot multireferencial, sí, però sobretot en un tot autònom, vivíssim i musculat.

      En la seva dimensió formal, Barcelona nua és una antologia de relats. Deu històries amb connexions visibles i invisibles que neixen a partir del MacGuffin més lletraferit: de les fitxes que cataloga un jove bibliotecari, basades en obres literàries vinculades a la ciutat, comencen a escapar-se els personatges. De sobte no hi són, s’han esvaït (el subtítol original resa, no perquè sí, fuga nella città). Són criatures de ficció que prenen el carrer i que des del preàmbul prenen també la paraula. Hi desfilen Cecília Ce, l’Onofre dels prodigis, Pepe Carvalho, Petra Delicado, Gurb, la Colometa, Ocaña i Nazario, en Quimet i la vila de Gràcia a vista d’ocell. Un veritable festival alla Sisa, un «qualsevol nit pot sortir el sol» literari que convoca algunes de les grans icones de la narrativa nascuda a Barcelona. La ciutat de les bombes i la de les dues exposicions, el senyor de Barcelona de Pla, el Gòtic, l’Eixample incipient, Montjuïc, «la Lavínia envaïda pels sorolls»... Els espais evocats són coneguts i reconeixibles, però la pulsió fabuladora de Sbardella, des de la veu alliberada dels personatges, els resemantitza i ens convida a rellegir-los. «Barcelona ens espera, la nostra Barcelona, la ciutat que coneixem, que expliquem i que veurem novament, potser per primera vegada». I per primera vegada tornem a trepitjar la ciutat lletraferida com en la gran lliçó del formalisme rus: literatura que desfamiliaritza la realitat, l’estranya, la renova i la transforma.

      Així s’opera, per citar només un cas, amb l’Andrea, la protagonista de Nada de Carmen Laforet: la reinterpretació s’articula aquí a través d’una nova mirada omniscient que neix d’una lectura en detall de l’obra: entenem millor l’Andrea, la Barcelona que descobreix camí del carrer Aribau, els somnis en plena mutació. I en un procediment transficcional que enriqueix i amalgama el conjunt, irrompen en el mateix capítol criatures d’altres ficcions: «La Teresa de Marsé i l’Ena de Laforet són boniques, rosses, decidides. Tot i que són molt diferents entre elles, totes dues són filles d’aquells que han fet fortuna durant la guerra. En canvi, l’Andrea i el Pijoaparte, o el Manolo Reyes, són un altre món, i aquell altre món potser només té dret a un sol petó, a exhaurir un únic desig».

      El punt de vista és una de les grans troballes de Barcelona nua, amb un ventall de narradors que per procedència, llinatge i estil dibuixen una realitat plural i rica en matisos. És l’altre sentit de la fuga del subtítol, el sentit musical que remet a la polifonia i a la superposició de subjectes. Les veus dels personatges es persegueixen, ocasionalment se superposen i sovint es requereixen en forma de perfecte contrapunt. Parlen burgesos, anarquistes, prostitutes. Fa parlar els animals, invoca fantasmes i treu vida dels marbres de Montjuïc en un habilíssim exemple de comunicació mediúmnica. Entre les xemeneies del Poblenou i la fumera de l’Espanya Industrial, celebrem el punt de vista felí perquè ens arriba amb la nitidesa de qui percep més enllà de la vista, el gat arraulit al voltant de la Teresa d’Espriu o el gat interrogat que es declara innocent en l’atemptat del Liceu. La perspectiva que narra, però, no es limita a rellegir (i recrear) a partir de personatges literaris, sinó que indaga en formes diverses de representació de la realitat. Hi ha un capítol que recrea «El garrot vil» de Ramon Casas, tant el quadre com la peripècia d’Aniceto Peinador a la Barcelona que veu néixer l’Eixample. El cèlebre homicidi de