Barcelona nua. Amaranta Sbardella
Читать онлайн книгу.
mouen cap enrere. El gat obre els narius cap a l’olor de sec, de fum i de xivarri.
Just a sota, hi ha tot de gent que observa alguna cosa, davant les portes destruïdes del convent de les monges de l’orde de Sant Jeroni. El gatet veu les dones de casa que xiuxiuegen, mentre que alguns homes amb les gorres sobre els ulls es mouen d’un lloc a l’altre impetuosos.
Durant l’estrèpit sord que s’ha produït poca estona abans, el gat s’ha amagat sota una cadira de vímet, però ara, curiós, posa primer una pota al vidre de la finestra i després una altra. S’aixeca una mica i inclina el caparró cap endavant.
Distingeix dos cossos que ballen, units l’un a l’altre. Aleshores desapareixen. Fan alguna cabriola: voleteja una tira de tela centenària. Desapareixen. Són un jove de cabellera fosca i una dona. Però és realment una dona? El gatet no n’està segur. Desapareixen. Aixeca una mica més les potes del darrere. La parella torna a aparèixer. Ell, formós, joliu. Ella, amb teles i pell: arrugades, tèrries, àrides. Duu les robes enganxades a la pell, que està adherida als ossos, unida com si es tractés d’una broma macabra.
I aleshores el gat entén que la nina de la pell seca no balla, que és l’home qui la mou, qui la fa girar: ell guia el vals dels senyors, mentre que les pobletanes del voltant xiuxiuegen i els homes esclaten a riure i l’inciten amb crits. Durant uns minuts que es converteixen en hores, el gat blanc i taronja es queda a la finestra: miola i mou el nassarró a ritme del vals, gairebé com si es divertís amb aquella dansa grotesca.
L’home, en Ramon Clemente García, que té una discapacitat mental, morirà mesos després al castell de Montjuïc. Afusellat. No van servir de res les peticions d’amnistia i el suport d’intel·lectuals com Joan Maragall, que, per a un altre acusat dels fets de la Setmana Tràgica, Francesc Ferrer i Guàrdia, va demanar l’excarceració per tal que «Barcelona no pugui seguir dient-se “la ciutat de les bombes” [...], sinó “la ciutat del perdó”».
La nina de teles i pell, la monja —Margarida, Morlana o Oliva, mai no en sabrem el nom—, havia mort el 1657 i fins poques hores abans reposava tranquil·la a la cripta del convent. Juntament amb les monges del mateix orde, havia estat saquejada de la tomba i exposada a l’entrada del convent a la vista de tothom durant la Setmana Tràgica del 1909, que va ser la resposta contra el Govern i l’exèrcit per part de les masses enfurismades de pobres, cridats a la guerra espanyola del Marroc. Entre els miols llunyans i dèbils del gat, en Ramon Clemente García l’ha agafada i l’ha feta ballar, sense que toqués a terra: feia com si la seduís i se’n mofava. Li ha concedit un darrer ball abans que, davant les pupil·les grogues del gat, dilatades i consternades, cremés amb tot el convent, un de tants que el poble va incendiar el 1909, però també el 1835 i el 1936. Després, al seu lloc, van aixecar-se edificis, mercats, presons i esglésies, com la del Carme.
Les flamarades s’arrelen als trossos de tela de la monja, les línies seques de la Margarida es fonen, les bogeries d’en Ramon cruixen entre el foc, els ulls de brasa del gat cremen de terror. Les flames dansen de manera macabra en aquella Barcelona tràgica, mentre que un lent vals de foc devora les mòmies i els morts de gana.
Pobres, pobres mòmies embalsamades, tan diferents de nosaltres, del gat, d’en Ramon, de les dones de casa plenes de vida, però en el fons tan semblants, o millors, com dirà en Juli Soleràs vint-i-cinc anys més tard, quan es torna a exhumar-les per fer-ne escarni. Les mòmies, aquells objectes incomprensibles que es poden moure, cremar, fer caminar i fer ballar, posar de cap per avall. Aquells objectes que semblen nines, tot i que temps enrere hagin estat com nosaltres. Objectes buits, però buits de què? El gat tigrat blanc i taronja tampoc ho sap.
- VI -
Existència no documentada. Si tenim en compte l’estudi de l’esquelet, sembla que hagi estat un gat polidàctil de sexe masculí. Alguns estudiosos sostenen que podria tractar-se d’un dels gats que Ernest Miller Hemingway va tenir durant la seva primera estada a Espanya, l’any 1921. Altres, com Ramiro Melíndez Espinal, refuten aquesta hipòtesi, ja que no hi ha proves que el cèlebre escriptor hagués estat realment a Barcelona en aquestes dates.
- VII -
Quin dia tan esgotador, estimats. Bona nit, petit Narcís... Què fas? Et fregues? Molt bé, tresor, creixes tan de pressa. Digues, s’ha portat bé el dolentot d’en Joaquim? Joaquim, amic inseparable, mira de ser bo. I no ajupis el cap. T’entenc, ja ho saps. Encara és una cria, no sap res d’aquest món. Veniu aquí, va. He d’explicar-vos tantes coses...
No imagineu quina delícia que és tornar a casa després d’un dia llarg. L’olor de la sopa de farigola... Fora aquestes sabates incòmodes! A nosaltres, els vells, se’ns inflen els peus, ho sabíeu? Uhm... Aquesta xocolata Amatller és exquisida. Quina panxolina tan blanca, Narcís, que dolç que ets: així estoves una mica aquest cor endurit amb els anys... En Quim abans també ho feia, saps? I la Montse, on s’ha amagat? És incorregible, la Montse. Quin caràcter, eh, Joaquim? Una trapella! A saber d’on ha sortit! Tens raó, estimat Quim, només necessita temps; abans o després s’acostumarà a en Narcís. Tu no et preocupis, petit, i deixa que et grati aquesta panxa tan suau. Què fas? Que rius? Quin goig i quin plaer tornar a casa...
Quin dia, nois! Hi havia tanta gent que no us ho podeu ni imaginar, era un deliri! Com a mínim dues-centes mil persones, totes vestides de festa. Un espectacle de colors! La plaça d’Espanya estava desbordada de gent. Fins i tot hi havia el rei Alfons i la reina. I no podia faltar aquell ésser, sí, Quim, també hi havia Primo de Rivera. No bufis, sé perfectament que no t’agrada. Si l’haguessis sentit, ha fet un discurs com si fos un gran orador, però quines bajanades que ha dit! I encara té el valor de presentar-se a Barcelona, després de totes les injustícies. Però no hi pensem, no... Endevineu amb qui hi he anat? No? Amb l’Eduard Fontserè, el Fontserè! El recordeu? El director del Servei Meteorològic. La bestiola de la Montse sempre li para trampes, pobre Eduard, precisament a ell, que no faria mal ni a una mosca. Ah, i ens hem creuat amb el fill d’en Domènech i Montaner, també arquitecte. Mmm, com es deia? Pere, això mateix! S’ha tornat cregut com una mala cosa, perquè ha fet el projecte de l’estadi i de part del Palau Nacional. L’hauríeu de veure: no feia altra cosa que repetir que aviat reprendrà la feina del pare a l’hospital de Sant Pau... Uf!
Però bé, tornem a nosaltres. He passat a buscar l’Eduard per l’Ateneu Barcelonès i des d’allà hem fet una bonica passejada pel Barri Gòtic. Sí, el Barri Gòtic és del 1911, s’anomena així des de l’article d’en Ramon Rucabado. No facis aquesta carona! Ja ens hi hem acostumat, estimat Quim. L’home és un animal de costums... Vosaltres, els gats, no feu bromes, oi? Així que resignem-nos: el Barri Gòtic ara es diu Gòtic i ha de semblar gòtic... Vet aquí com s’ha inventat!
Amb el Fontserè discutíem de números, de quant ens costarà aquesta exposició —massa, massa, massa diners—, quan hem vist una parella de france... Montse! Què passa, has sentit parlar de l’Eduard i has vingut corrents? Bé, queda’t aquí tu també. Si no vols apropar-te, ningú t’hi obliga, però, per favor, no miris així en Narcís.
Santa paciència! Sempre he de començar des del principi! Estàvem passant sota l’arc del carrer del Bisbe, aquell elegant pont amb la trífora, quan hem vist una parella de francesos amb classe. Le gothique catalan, le gothique catalan... Du treizième siècle! Quelle merveille du gothique catalan! Quin atac de riure, amb l’Eduard! No ens hem atrevit a dir-los que fins l’any passat no hi havia cap pont, que s’ho ha inventat tot la Societat d’Atracció de Forasters juntament amb en Joan Rubió i Bellver, que la plaça del Rei tenia dues escalinates i que a sobre el Saló del Tinell hi vivien els morts de gana. Et fa riure a tu també, oi? I que, fins fa cinquanta anys, la catedral era baixa i rabassuda i, com cantava Verdaguer, sòbria i severa. Res a veure amb el Gòtic! Aquesta ciutat l’hem reinventada de cap a peus.
Què vols ara, Montse? Va, para de bufar! Com pot ser que t’hagis tornat tan insuportable? Inquieta, llunàtica i esquerpa. I no moguis la cua, que ja t’he vist!
A veure... On m’havia quedat? Ah, sí, a la inauguració de la plaça d’Espanya. Quanta gent. Dues-centes mil persones. El dictador. Però hauríeu