Brevíssima relació de la destrucció de les Índies. Bartolomé de las Casas
Читать онлайн книгу.
enfermedad, sed preventus morte no pudo remediar. Después acá son venidos religiosos de las Indias e otras personas, que doliéndose de tan innumerable perdición de ánimas que por sacar oro son muertas, e doliéndose de tan gran tierra así despoblada; nos han solicitado con muchas peticiones e informaciones hechas siempre el mesmo caso. (Santo Domingo ...: 184).
Des de poc abans, doncs, de la mort del rei Ferran, el febrer de 1516, hi havia una jerga de conquesta compartida allà i, diguem, aquí, a l’altra banda de l’oceà, que feia reconeixibles els problemes, el de la necessitat de repartir indis i com la finalitat evangelitzadora, tutelar, de fet, ho legitimava i, també, pregonament, tan aviat, de la temença fundada que l’illa es quedés «sin morador e desierta». També s’havia format una trama espessa i tensa d’interessos cortesans, administratius, crescuda entorn, justament, del maneig, lluny de poder ser control·lat, d’indis. Per exemple, l’aragonès Miguel de Pasamonte, tresorer reial, allà, a La Española, gaudia de 700 indis de repartiment. Alts funcionaris que mai no s’havien mogut de la cort peninsular, també, tan lluny, tenien accés a aquest ús d’indis. Era el cas de Lope Conchillos (800), Martín Cabrero (400), Fonseca (300) o Zapata (200). Fa temps que M. Giménez Fernández (1953) va fer una formidable descripció de tota aquest xarxa voraç d’interessos, entre 1516 i 1517, que malgrat ser esmentada a les bibliografies, no figura adequadament en la narració dels ja llavors enterbolits afers d’Índies.
He esmentat més amunt que hi havia, en l’argument general de Las Casas, una diferència entre matances per nombroses que fossin i la destrucció. Convé ara precisar-ho. Fa estona, A. Milhou (1978, 1981) va fer notar amb prou claredat que «destruymiento» i «destruición» apareixien en textos medievals com a negació de «poblazón» i que aquest era el sentit que tenia el terme en Las Casas. Però jo, més recentment (BARCELÓ 2005) he suggerit que Las Casas afegeix al terme una dimensió i una qualitat conceptual nova. Aquesta destrucció no sols era extrema en el nombre de morts sinó que implicava una alteració irreversible de l’ordre polític, «natural», del qual, eventualment, havent-se sotmès a la «tiranía infernal» imposada pels espanyols, cap residu en seria, en el futur, reconeixible.
Hi havia, però, un llindar d’extermini poblacional passat el qual aquesta desaparició política fos inevitable? Sí que hi era i Las Casas ho havia vist donant raons «por la larguísima experiencia ocular, que desde que comenzó y medió hasta hoy tenemos ser suficientísimas ...» (Entre los Remedios...: 360-361). Això, el 1542, ja havia succeït a La Española. I Las Casas en el commocionat argument que fa davant la comissió reunida, el 1542, a Valladolid arriba a precisar què entén ell per «destruición». Això:
No entendemos nosotros (muy alto señor) dar a entender esto aquí, sino que, cuando decimos que han destruido a Vuestra Majestad siete reinos mayores que el de España, ha de entender que los vimos llenos de gentes, como una colmena está llena de abejas, y que agora están despoblados todos, por haber los españoles, de las maneras dichas, todos sus naturales vecinos y moradores muerto, y quedan los pueblos con las paredes solos, como si toda España estuviese despoblada y quedasen solas las paredes de las ciudades, villas e lugares, muerta toda la gente. (Entre los remedios ...: 344).
Era, el 1542, comunament sabut, doncs, que els insulars nadius havien desaparegut de La Española. Las Casas ha de recórrer a introduir modificacions en el sentit usual dels termes, almenys en el llenguatge d’«acá», de la península, o tot dret a crear mots nous, per al·ludir a aquesta experiència colosal d’extermini. Posaré només un exemple d’això darrer. La paraula «jacturas» apareix en el «Prólogo» de la Brevísima (ed. VARELA: 72) en una successió de «males y daños, perdición y jacturas». Els comentaristes assenyalen que, en efecte, es tracta d’un llatinisme (ed. PÉREZ FERNÁNDEZ 1992/2004: 8). És evident que Las Casas pretén amb el mot culminar el sentit dels termes precedents. «Jactura» apareix ja en un text de 1542, a Entre los Remedios ...el Octavo (301, 360) i també en la descripció de la situació a l’illa just abans dels sermons d’Antonio Montesino, el desembre de 1511 (Historia de las Indias: 8). El terme implica una gran merma, un nombre de morts tan gran com per constituir un fragment desprès del llinatge humà, «desta tan universal jactura del linage humano», arriba a escriure en 1555 («Carta al maestro Fray Bartolomé Carranza», Cartas y memoriales: 283).
Igualment, Las Casas recorre a metàfores relacionades amb el menjar, carn humana, és clar, o xuclar la sang per a descriure les accions consumptives d’indis per part dels espanyols. Basti l’exemple, procedent de Entre los Remedios ... el Octavo, en què Las Casas adverteix que els indis requerits a obeir un rei tan llunyà, desconegut, però manifestament injust i cruel, atès el comportament dels requeridors, no pensin «... sino que Vuestra Magestad de sangre humana y de pedazos de hombre se mantiene» (Entre los Remedios ...: 302). Vet aquí, doncs, el gran caníbal, remot, introbable, perennement insatisfet.
En aquest context s’ha d’entendre l’ús prolífic i variat de la imatge del llop ferotge, voraç entre ramats de xais mengívols per descriure l’acció exercida pels colons espanyols sobre el indis. Des d’almenys 1527 –en el tractat De unico vocationis modo (478) Las Casas fa referències a Lluc (10:3) «Ite: ecce ego mitto vos sicut agnos inter lupos» i Mateu (10:16) «Ite: ecce ego mitto vos sicut oves in medio luporum ...». Eren, però, els predicadors, els evangelistes, que, anyells de Crist, anaven a predicar entre els llops de la barbàrie. Només que aquí, a La Española i altres illes, primer, i després a la terra ferma era, justament a l’inrevés. Els que tenien l’encàrrec evangelitzador eren els llops i aquells bàrbars nus, innocents, eren els xais. El lector es toparà tot d’una amb l’escena, ja en el primer capítol de la Brevísima. En una ocasió anterior (BARCELÓ 2003) ja vaig al·ludir a la complexitat connotativa de la imatge, atès que presuposa una evocació que l’home menja homes tal com el llop menja xais. La profusa imatge revela, doncs, l’espanyol com a llop.
«Infinitas» és un altre mot profusament utilitzat i s’ha d’entendre com al·lusió a quelcom irreduïble a xifra. Cal dir que no és Las Casas sol qui en fa aquest ús. Cristóbal de Tapia, en el seu escrit contra Nicolás de Ovando, abans esmentat, recorda que «ha dado muchas e ynfinitas vezes yndios para las cosas públicas e para las yglesias» (El Pleito Ovando-Tapia: 154). I el mot figura pregonament en el vocabulari, en un text sobre els indis conegut ja el 1541, de fra Toribio de Motolinía, franciscà ben conegut per Las Casas. Basti: «Ya son venidos mensajeros y cartas cómo han descubierto infinita multitud de gente (Historia de los indios ...: 103). És veritat, tanmateix, que cap de les vuit vegades que empra el mot és per al·ludir a morts o estralls com fa Las Casas. Però, en canvi, els termes «despoblar» i «destruir» apareixen en el text de Motolinía amb la mateixa càrrega de sentit. Vegem-ho:
Más bastante fue la avaricia de nuestros Españoles para destruir y despoblar esta tierra, que todos los sacrificios y guerras y homicidios que en ella hubo en tiempo de su infidelidad, con todos los que por todas partes se sacrificaban, que eran muchos. Y porque algunos tuvieron fantasía y opinión diabólica que conquistando a fuego y a sangre servirían mejor los Indios, y que siempre estarían en aquella sujeción y temor, asolaban todos los pueblos adonde allegaban (350-351).
També Hernán Cortés (Cartas de relación: 280, 351) utilitza freqüentment els mots d’infinitud per a fer esment de multituds o de la potència d’un mal.
Va ser, com diu Las Casas, l’extermini d’illencs, tan gros, tan irreversible i tan ràpid? Ja he dit abans que els textos contemporanis, començant pels sermons d’Antonio Montesino a final de 1511, revelen una creixent preocupació per la disminució dels indis a les illes del mar Carib. Especialment eloqüents eren, en aquest sentit, els memorials primerencs de Las Casas (1516, 1518). L’enviament de la comissió de frares jerònims, el 1517, per part del Cardenal Cisneros, té per objectiu comprovar aquesta disminució general i observar els mecanismes que la produeixen.
Els estudis moderns no fan sinó confirmar que l’extirpació va tenir, sens dubte, efecte i que quan s’estén la primera plaga de verola, a final de 1518, la població illenca nadiua, tot i les desavinences entre historiadors sobre la grandària demogràfica indígena inicial, era residual. De fet, per exemple, hauria passat de 100.000 persones a 11.000, el 1517, segons el quadre recent d’un historiador espanyol (MIRA