Brevíssima relació de la destrucció de les Índies. Bartolomé de las Casas
Читать онлайн книгу.
s’havia tornat un indicador precís del comportament futur d’aquells espanyols que demanaven llicències per a entrar a terres d’indis on farien inexorablement el mateix que havien fet abans. Tota l’experiència recollida, enumerada amb tant d’afany, revelava una disposició de comportament irrefrenable. Abans ja he esmentat la mecànica descrita fredament per Las Casas segons la qual el buit deixat per la pròpia cobdícia dels espanyols seria omplert pels actes cruels per a satisfer-la, en una espècie de degeneració perversa de la plenitud de la natura que repugna el buit. Això ja conté clarament el bessó de la regla. Tots dos textos, recordo, són de 1542. A Entre los Remedios ... el Octavo l’autor es proposava fer intel·ligibles els fets dels espanyols per a posar-hi remei. La Brevísima no era res més que una successió de les notícies de les conquestes, segurament molt repetides i conegudes. De fet, poc després del 1542 ja hi havia un altre text, de parentiu molt pròxim, amb els registres ordenats dels mateixos episodis amb el títol de Istoria sumaria y relación brevísima y verdadera de lo que vió y escribió el Reberendo Padre Fray Bartolomé de la Peña de la orden de los Predicadores, de la lamentable y lastimosa destruición de las Indias, islas y tierra firme del mar del norte. Tot i la intensa similitud, en aquesta Istoria no es formula la regla. L’enunciat reiterat de la regla atorga a la Brevísima coherència expositiva i qualitat de prevenció fundada. Les guerres dels espanyols contra els indis no són episodis accidentals ni capriciosos. Ben al contrari, mogudes per una portentosa cobdícia, aquestes guerres continuaran fins a la destrucció final de les Índies.
És clar que l’al·lusió a la cobdícia, a la seva colosal magnitud, no explica per què la pateixen tant, els espanyols. Sovint, Las Casas descriu amb detall les conductes per a satisfer els desitjos de riquesa, la deformitat de les consciències que això produeix. Les Índies són, estrictament, l’infern atès que allà hi van a parar no tan sols la multitud infinita d’indis no batejats o impròpiament instruïts sinó també el nombre ben limitat, per altra banda, d’espanyols devoradors d’indis.
Las Casas, tot just després d’anunciar per primera vegada la regla, apunta una explicació fins llavors inèdita, almenys que jo sàpiga. Es requeria un llenguatge específic per a transmetre l’enormitat i la persistència de la cobdícia que impulsava la destrucció. Las Casas recorre a un text de Sant Pau, a Romans I, 28: «Et sicut non probaverunt Deum habere in notitia, tradidit illos Deus in reprobum sensum ...» («I com que no mostraren tenir coneixement de Déu, Déu els dugué a un seny rèprobe ...»). Las Casas mateix vacil·la en proposar una traducció de «sensus» i opta per afegir sentiment a judici, raó. En altres dues ocasions, en el text de 1542, Las Casas addueix aquest seny rèprobe (ed. Varela: 122, 126) i ho torna a esmentar en la nota inicial de 1552. Els espanyols tenen el judici esgarriat. Les seves pròpies obres han fet que Déu els deixés caure en aquesta anul·lació de la raó. Això ho solen assenyalar els comentaristes de la Brevísima. Però cal acabar de llegir el text paulí:
... ut faciant ea quae non conveniunt, repletos omni iniquitate, malitia, fornicatione, avaritia, nequitia, plenos invidia, homicidio, contentione, dolo, malignitate, susurrones, detractores, Deo odibiles, contumeliosos, superbos, elatos, inventores malorum, parentibus non obdientes, insipientes, incompositos, sine affectione, absque foedere, sine misericordia
(«... perquè fessin tot allò que no convé, plens de tota iniquitat, malícia, fornicació, avarícia, maldat, plens d’enveja, homicides, bregadissos, enganyadors, malignes, murmuradors, calumniadors, odiosos de Déu, contumeliosos, superbs, orats, calumniadors, desobedients als pares, necis, desordenats, sense sentiments, fora de la llei, sense misericòrdia»).
Vet aquí, doncs, un precedent de la complexa conducta de maldat dels conqueridors. Estava tot escrit d’abans. Que jo hagi sabut veure, Las Casas no torna mai a esmentar Romans I, 28, tot i les nombroses citacions que fa de l’epístola, a l’Apologia, per exemple.
També, el 1542, escrivint la Brevísima, acudeix finalment a Gènesi 6-7 per a trobar un càstig fora mida o, més precisament, de la mida de la destrucció causada pels espanyols: «... Delebo, inquit, hominem, quem creavi, a facie terrae ...» (Digué [Déu]: esborraré l’home que vaig crear de damunt la faç de la terra ...»). Vegent Déu, la molta maldat de l’home a la terra i que tots els desitjos del seu cor s’inclinaven sempre al mal, es penedí d’haver fet l’home damunt la terra. I, entristit el seu cor, decidí el gran càstig: el diluvi.
He esmentat més amunt que al final del text de la Brevísima, 1542, un poc abans de «Acabéla en Valencia ...» Las Casas diu «por la compasión que he de mi patria, que es Castilla, no la destruya Dios por tan grandes pecados contra su fe y honra cometidos y en los prójimos ...» (ed. VARELA: 172).
S’anuncia així un càstig per a Castella com a punició alternativa a aquella impagable restitució als indis. Per a descriure el que han fet els espanyols als indis, Las Casas recorre clarament a Gènesi 6:7:
Dos maneras generales y principales han tenido los que allá han pasado que se llaman cristianos, en estirpar y raer de la haz de la tierra (la cursiva és meva, M.B.) a aquellas miserandas naciones. La una por las injustas, crueles, sangrientas y tiránicas guerras. La otra, después que han muerto todos los que podrían anhelar o sospirar o pensar en libertad, o en salir de los tormentos que padecen, como son todos los señores naturales y los hombres varones (porque comúnmente no dejan en las guerras a vida sino los mozos y mujeres), orpimiéndoles con la más dura, horrible y áspera servidumbre en que jamás hombres ni bestias pudieron ser puestas. A estas dos maneras de tiranía infernal se reducen e se resuelven o subalternan como a géneros, todas las otras diversas y varias de asolar aquellas gentes, que son infinitas. (ed. VARELA: 77).
«Raer de la haz de la tierra» és el càstig extrem, atesa la malignitat humana, decretat per Déu. Las Casas atorga a l’acció dels espanyols una qualitat extirpativa similar, tot capgirant colosalment el sentit de Gènesi on l’esborrament de l’home de la faç de la terra és una decisió de Déu només a l’abast de la seva potència. Una altra vegada utilitza «raída de la haz de la tierra» per a assenyalar com no queda memòria de tres tirans espanyols, morts, «como si no hobieran por esta vida pasado» (ed. VARELA: 151).
La idea d’un càstig col·lectiu apareix insinuada al llarg d’Entre los Remedios ... el Octavo:
... robando y agraviando a muchos para dar a pocos, contra toda ley natural, y en enormísimos daños y perjuicios y acabamiento de todos aquellos reinos, y para materia de provocación de la terrible ira de Dios, que para venganza dellos, quizá por nuestros pecados, sobre éstos ha de derramar. (334).
I molt cruament al final:
El daño y jacturas, que a la corona real de Castilla y León por esta causa ha venido y a toda España vendrá, despoblando y matando, como por ella mesma se matará y despoblará todo el resto que dellas queda, los ciegos lo verán, los sordos lo oirán, los mudos lo aclamarán y los muy prudentes lo juzgarán
...que todas las Indias en breves días serán yermadas y despobladas, como lo está la grande y felicísima isla Española y las otras islas e tierras, sobre tres mil leguas de tierra, sin ella, distantes della y comarcanas; y que por aquellos pecados, por lo que leo en la Sagrada Escriptura, Dios ha de castigar con horribles castigos e quizá totalmente destruirá toda España (360).
Aquí, malgrat «por lo que leo en la Sagrada Escriptura» no hi ha una referència a Gènesi 6: 7. El dany i la «jactura» afecten ja Castella i Lleó i finalment serà Espanya la que es despoblarà. Déu la castigarà amb punicions horribles i, tal vegada, la destruirà tota completament. En tot cas, doncs, destrucció per destrucció.
En l’Apologia (1550) sí que empra Gènesi 6: 7, en els comentaris que fa a la Butlla de Pau III. En el quart diu: «... docet non esse violentia, tyrannide, et armorum atrocitate eradicandos a facie terrae ne, his incommodis exagitati, blasphemias evomant in legem Christi» (212) («... ensenya [el Papa] que no deuen ser exterminats de la faç de la terra amb violència, tirania i atrocitat de les armes per a què, atormentats per aquests danys, no vomitin blasfèmies contra la llei de Crist.»).
Fins, doncs, el 1550, Las Casas contempla una destrucció d’Espanya com a punició correspondent