Nous veïns a la ciutat. Francesc Torres Pérez
Читать онлайн книгу.
influent es basa en la dualitat camp versus ciutat i defineix la ciutat per oposició al camp; els conceptes de vida urbana (Wirth) i de folk society (Redfield) poden il·lustrar aquesta dualitat. Tanmateix, com s’apunta quasi unànimement, l’oposició entre ciutat i camp perd vigència en societats plenament urbanitzades com les nostres, on aquestes fronteres deixen de ser significatives per definir el tipus de relacions i situacions socials. Als anys 1970 va adquirir importància la visió de la ciutat contemporània com el resultat del desenvolupament industrial i de la tendència a la concentració, pròpia i mes general del capitalisme (Castells, 1979). Aquesta aproximació imprescindible, tanmateix, ignora els aspectes culturals del fenomen urbà, l’experiència quotidiana i les representacions que la gent es fa de la seua ciutat.
Aquestes i altres teories que pretenien definir i explicar de forma universal el fenomen urbà han fracassat. Tot i això, ja acumulem una sèrie d’aproximacions d’interès que coexisteixen com a elements rellevants però la suma dels quals «no s’articula fàcilment i no permet disposar d’una definició unitària, satisfactòria, més o menys operativa» (García Canclini, 1997: 387). Per la nostra part, d’aquest conjunt d’aportacions i sense cap pretensió de definir què és la ciutat, seleccionarem aquells elements que ens semblen particularment rellevants per a la recerca. Això ens porta a la tradició de la sociologia urbana nord-americana de primeries del segle XX, que va destacar alguns trets que han passat a considerar-se elements bàsics en l’anàlisi de la ciutat, amb lectures molt diverses segons les escoles. Ens referim a l’heterogeneïtat de la ciutat, a l’especialització funcional i social dels seus espais i al tipus de sociabilitat que la caracteritza. Aquests temes característics de la tradició de Chicago suposen el nostre punt de partida. Un punt de partida útil i suggeridor, sí; però no un marc explicatiu suficient. Haurem de recórrer, doncs, a altres enfocaments i altres aspectes.
L’heterogeneïtat és un tret constitutiu de la ciutat que, històricament, s’ha conformat com l’espai de coexistència de diferents individus i grups. Aquest tret s’exacerba amb la metròpoli moderna, l’heterogeneïtat de la qual és alimentada per una diversitat de fonts de diferències i desigualtats, per les dinàmiques socials entre individus i grups que aquestes empenten i per les relacions que s’hi consoliden. Entre aquestes fonts d’heterogeneïtat podem assenyalar les desigualtats de classe, de situació socioeconòmica i de posició en l’estructura productiva; els diferents estatus jurídics com a nacionals o estrangers; les diferències de gènere i generacionals; la diversitat d’estils de vida i les diferències culturals i identitàries. De tots aquests factors, n’hi ha dos que semblen tenir una importància central. Un és l’estructura social jerarquitzada i la desigualtat socioeconòmica que ordena els espais de la ciutat i les relacions entre els diferents grups que hi viuen. Un altre factor d’heterogeneïtat és la diversitat cultural que aporten les successives onades d’immigració, la presència de minories preexistents, com les minories nacionals, i la diversitat d’estils de vida.[1]
L’heterogeneïtat de la ciutat ha augmentat amb la globalització i aquesta sembla una tendència de llarga durada. L’economia globalitzada i els fenòmens associats a ella tendeixen a accentuar la desigualtat social de les ciutats. Per a Sassen (1994, 2003), el desenvolupament d’una economia de serveis, financera i transnacional, modela la «ciutat global» i la segmenta entre els veïns cosmopolites, professionals i brokers, i els nous immigrants, les minories i els pobres, mà d’obra d’un sector informal que s’amplia. De la mateixa manera, la «ciutat informacional» de Castells (1995) és l’expressió urbana i social del procés de dualització entre l’economia formal, basada en la informació, les noves tecnologies i l’activitat financera, i les diverses formes d’economia informal, procés que genera una accentuació de la desigualtat entre les classes socials.
A més a més, la globalització accentua la diferència cultural present a la ciutat. Per una banda, la globalització afavoreix el manteniment i la recreació d’aquesta diversitat cultural i, per una altra, fa més necessari disposar d’una cultura identitària. A les nostres ciutats, ens trobem veïns amb arrels locals que són alhora membres de xarxes transnacionals. El ventall d’àmbits socials significatius s’ha ampliat per a determinats grups: l’àmbit és aquí, la ciutat de recepció, però també allà, el lloc d’origen. La tecnologia de la informació i els transports fan molt més senzill que en el passat poder mantenir i desenvolupar, de forma adaptada, aquesta diversitat de cultures i, sovint, d’identitats. D’altra banda, els recursos de tota mena que proporcionen la cultura i la sociabilitat pròpia són més necessàris en societats dualitzades com la nostra, amb l’augment de la desigualtat, dels entrebancs per a una bona inserció socioeconòmica i el retrocés parcial de mecanismes institucionals. A més, les tendències a la deslocalització, al desarrelament i a la uniformització, pròpies de la globalització, augmenten en els actors socials la necessitat de localització, d’arrels i d’identitat, tant per motius utilitaris com simbòlics (Castells, 1999). En la ciutat actual, l’altre ja no és quelcom allunyat, socialment i espacialment, sinó l’expressió del «multiculturalisme constitutiu de les ciutats que habitem» (García Canclini, 1997: 390).
Des del punt de vista espacial, la ciutat es caracteritza per una especialització funcional i una segmentació social dels espais. La urbanització moderna comporta la divisió i diferenciació de l’espai de l’habitatge respecte a l’espai de l’activitat productiva i els espais de consum, oci i trobada. Aquesta especialització funcional i separació física fa de la mobilitat una condició d’adaptació i de participació en la vida urbana. Això suposa, a més, que la ciutat es conforma com a trama de trajectes que realitzen els seus habitants en els seus desplaçaments diaris (Juan, 1997). Com destaquen Remy i Voyé (1992), la situació urbana valora la capacitat de dominar les distàncies, que es vincula a l’autonomia i la llibertat d’elecció dels individus.
A més de l’especialització funcional, l’espai de la ciutat se’ns presenta segmentat per raons de classe i estatus socioeconòmics; així, els barris obrers i els beaux quartiers conformen diferents espais urbans presents en totes les grans ciutats. En altres casos, la distribució residencial desigual dels diversos grups és causada per raons nacionals, culturals i identitàries, com les que han conformat les ciutats de Mont-real i Brussel·les.
Per a Simmel, la sociabilitat pròpia de l’àmbit urbà constitueix una de les manifestacions específiques de la modernitat. A les metròpolis com el Berlín de les primeries del segle XX, l’alt nombre de persones, la diversitat d’activitats, l’heterogeneïtat de comportaments i la necessitat quotidiana de relacionar-se amb estranys conformen un estil de vida distant i intel·lectualitzat. Aquest tipus de sociabilitat es caracteritza per la indiferència emocional, les respostes calculades i mesurades i una reserva cortès, «actitud espiritual dels habitants de la gran ciutat entre si» (Simmel, 1999: 92). La gran ciutat dissocia el sentit, espacial i social, dels conceptes de proximitat i distància. Simmel va destacar com a tret definitori de la sociabilitat urbana la nova gestió de la dualitat proximitatdistància, que té una de les seues expressions en la interacció amb desconeguts pròpia dels espais públics. El transeünt és, per a Delgado (2003: 19), la matèria prima d’una societat feta no tant d’institucions estables, «a la manera de les societats premodernes o tradicionals, com de relacions socials impersonals, superficials i segmentàries». D’acord amb Giddens, el funcionament quotidià de les societats modernes es basa en «compromisos de presència» i «compromisos anònims». Els primers suposen la fiabilitat en les situacions de copresència amb desconeguts que caracteritzen l’urbs. «La desatenció cortès representa el tipus més bàsic dels compromisos de presència que es donen en els encontres amb estranys en les circumstàncies de la modernitat» (Giddens, 1993: 83).[2]
Tanmateix, aquest tipus de relacions i de sociabilitat no esgoten les que es donen i poden donar-se en situacions urbanes. Al contrari del que sembla deduir-se de Simmel, allò nou, la sociabilitat pròpia de la multitud de la gran ciutat, es combina amb altres tipus de relacions (familiars, amicals, veïnals, professionals i, també, relacions comunitàries diverses). Sembla que, en destacar la novetat del nou