Nous veïns a la ciutat. Francesc Torres Pérez
Читать онлайн книгу.
de relacions i xarxes socials segmentades, arrelades a espais socials especialitzats (l’escola, la fàbrica, la casa), i amb diferents tipus d’actitud i d’implicacions per part dels actors. Des d’aquest punt de vista, la sociabilitat en situacions urbanes comporta cinc tipus bàsics de relacions.[3] Una seria la interacció banal amb desconeguts que es dóna als espais públics urbans, regida per la dialèctica de proximitat física i distància social que mostrà Simmel. Una altra, la interacció instrumental entre persones lligades per relacions específiques, com per exemple les relacions de treball i professionals. Moltes d’aquestes relacions instrumentals es donen en espais delimitats que, si bé no són privats, tampoc no es poden considerar públics, com ara la fàbrica. Un tercer tipus de sociabilitat el constitueixen les relacions de veïnatge, un conjunt d’interaccions derivades de la proximitat i de la coincidència quotidiana en àrees semiprivades –l’escala de la finca– o públiques –el carrer–, així com d’altres aspectes comuns. Un quart tipus d’interacció comporta un major pes de l’afectivitat i/o major carrega significant. És quan «estem entre els nostres» i aquest «nosaltres» és un grup definit en termes socioculturals i/o identitaris diversos. Aquest tipus de sociabilitat implica un grau, divers, de carrega significant i és bàsic per a produir i reproduir un marc identitari, que és alhora recurs de sentit i de cultura.[4] Per últim, el cinquè tipus de sociabilitat que trobem a la ciutat, està integrat per les relacions familiars i amicals –basades en l’amor, el parentiu i l’amistat, amb un vessant emocional decisiu–, bàsiques en l’aspecte psicosocial.
Les relacions de sociabilitat amb més carrega afectiva, significant i/o identitària, no estan tancades a l’espai privat. Ans al contrari, fan de la diversitat d’espais de la ciutat una sèrie de recursos materials, socials i simbòlics. Els parcs són escenaris privilegiats de famílies amb xiquets i de parelles adolescents. Per una altra part, les relacions de sociabilitat de tipus identitari tenen en determinants espais i edificis públics un escenari central, bé siga aquest un carrer on es concentren els comerços ètnics o una plaça identificada amb un fet patriòtic.
La ciutat se’ns presenta, doncs, com una rica i complexa trama de diverses relacions de sociabilitat que responen a distintes necessitats de com «funcionar» adequadament en la gran urbs, ser competent en les relacions instrumentals, conviure acceptablement amb el veïnat i «estar entre els nostres». Aquestes relacions de sociabilitat es desenvolupen, al seu torn, en una diversitat d’espais però tenen una projecció, major o menor, en els espais públics, els quals constitueixen els miralls de tota urbs.
2. QUI ÉS FORASTER A LA CIUTAT? LA CONSTRUCCIÓ SOCIAL DE L’IMMIGRANT
Qui és immigrant a la ciutat? Si la ciutat depèn de l’aportació de la immigració i s’ha constituït històricament amb ella, ningú no hi hauria de ser considerat foraster. Tanmateix, aquesta conclusió cartesiana resta al pla del que hauria de ser. A totes les ciutats hi ha hagut i hi ha veïns designats com a forasters per uns altres veïns que, temps enrere, deixaren de ser-ho. Per tant, com emfasitza Delgado (1997: 8): «què és el que ens permet designar algú com a immigrant?». Qui és foraster a la ciutat?
La resposta és complexa i ha variat històricament. Aquí, com en altres aspectes, cal distingir entre la diferent situació a Europa i als Estats Units. Les ciutats de les societats d’immigració com els Estats Units, Canadà i l’Argentina, es formaren amb migracions procedents d’altres estats, societats i cultures. Els immigrants eren, quasi per definició, estrangers.[5] Per la seua part, les migracions que nodriren les ciutats europees de nous veïns procedien del seu hinterland agrícola o de les regions més pobres del seu estat mateix. Els estrangers també eren presents a les capitals imperials antigues, Istanbul i Viena, o modernes, com París i Londres de la darreria del segle XIX, però sempre foren minoritaris entre els immigrants en la ciutat, que eren, en la immensa majoria, nacionals rurals. Aquesta situació es veu modificada des de mitjan segle XX. Els fluxos migratoris a les ciutats europees passen a ser, fonamentalment, externs i en un doble sentit. Externs en tant que compostos per estrangers i externs en tant que procedents de fora d’Europa.
A l’Estat espanyol es produeix una dinàmica semblant, amb trenta anys de retard. Les migracions internes dels anys 50 i 60 nodriren Madrid, Barcelona, Bilbao i València amb nous veïns procedents de les regions més pobres de l’estat. Més tard, amb la crisi de 1973 i el període de recensió econòmica, el moviment migratori intern s’aturà. Serà més tard, ja a la dècada dels 90, quan les nostres ciutats comencen a rebre noves aportacions d’homes i dones procedents del nord d’Àfrica, d’Amèrica Llatina, però també de l’Europa de l’est i d’Àsia. Són aquests estrangers qui, de forma majoritària, constitueixen els immigrants a les nostres ciutats actuals. La figura de l’immigrant canvia. Als anys 70 a Barcelona i, en diferent mesura, a València, els immigrants eren els nous veïns procedents d’Andalusia, Múrcia i Castella-la Manxa, xarnegos i xurros. Als anys 90, el mot immigrant designava ja un altre tipus social.
El caràcter intern o extern dels fluxos migratoris ens indica el caràcter estranger o nacional de l’immigrant, qüestió bàsica en un món de territoris organitzats políticament com estats. Tanmateix, la simple referència a la nacionalitat administrativa no ens permet respondre a la qüestió que ens interessa: qui és immigrant a la ciutat? Com mostra la situació dels ciutadans de la Unió Europea, no tots els estrangers són considerats immigrants. Al mateix temps, hi ha immigrants que sembla que mai deixaran de ser-ho i que, més encara, traslladen aquesta condició als seus descendents, com quan es qualifica com a segona generació les filles i fills d’immigrants nascuts ací. Immigrant, doncs, fa referència a un locus social específic més que no a l’estricta diferenciació jurídica i política entre estranger i nacional.
El foraster ocupa, d’acord amb Simmel, un lloc especial en la societat de recepció. No és un nòmada, però no és clar que hi romandrà. L’estranger és el tipus social que combina, al mateix temps, la mobilitat i la permanència, la proximitat i la distància social. L’immigrant es troba alhora dins i fora del grup. És un membre del grup lligat a ell amb una forma particular d’acció recíproca, ja que «no pertany de bon principi a aquest cercle, pel fet que ell aporta al cercle unes qualitats que no procedeixen ni poden procedir d’ell» (Simmel, 1988: 319). Per això, igual que els pobres i les diverses classes «d’enemics interns», el foraster està dins del grup però la seua posició implica alhora «estar fora i estar enfront del grup» (Simmel, 1988: 319). Simmel il·lustra aquesta idea amb el comerciant i el jueu com a figures històriques de l’estranger i com aquests mantenen relacions que combinen la proximitat econòmica i quotidiana, i la distància social i cultural. A diferència dels membres del grup, l’estranger no és considerat com un individu particular amb qui es tenen relacions en funció de les seues particularitats, sinó com el representant d’una categoria social que el defineix com a comerciant o jueu (i ara, podríem afegir nosaltres, com a moro, sudaca o, més senzill, immigrant).
El foraster o l’estranger no és sols un tipus social. Simmel va considerar l’estranyesa com una forma d’interacció social. Un cert punt d’estranyesa caracteritza la interacció a les ciutats modernes. Per a Simmel, l’estranger representa el tipus social representatiu de la metròpoli on conviuen persones que són estranyes les unes per a les altres i que viuen «en una perpètua relació d’interioritat-exterioritat quant al seu propi entorn» (Germain, 1997: 241).
Si per a Simmel l’estranger representa el cosmopolita per excel·lència, en l’anàlisi de Park podem trobar dos sentits. Un primer, en un pla molt genèric, coincideix amb el diagnòstic de Simmel. Un segon, molt en funció dels seus estudis sobre Chicago, segons el qual la situació de l’estranger cosmopolita ni es perpetua ni ho ha de fer. L’estranger és, en aquest segon sentit, l’immigrant destinat a «americanitzar-se». El concepte que enllaça una situació i l’altra és «l’home marginal». Amb el seu arrelament, l’immigrant es converteix en l’home marginal, un híbrid cultural, que comparteix íntimament dues cultures diferents però amb «una sensació