Ausias Marc. Ferran Garcia-Oliver
Читать онлайн книгу.
cristal·litzen després dels vincles fermats entre els uns i els altres, no abans. El país és molt gran, la capital, el lloc més atractiu sense comparació, però Gandia és el cor dels dominis d’aquesta branca reial i a recer de la seua ombra beneficiosa prosperen els Marc.
La seua instal·lació s’afegeix, doncs, a totes les que l’han precedida des de la fundació de la vila, l’endemà mateix de la presa del castell de Bairén per Jaume I el 1240. Gandia és un lloc d’alluvió, com passa arreu del País Valencià; tots els qui hi viuen són fruit d’una llunyana o recent immigració, i molts es preparen per a una pròxima marxa, en un corrent intens de fons que fa renovar els llinatges sense parar. Els Marc, sens dubte, hi aporten el llustre de la condició nobiliària acabada d’assolir, però tampoc no s’hi perpetuen –com tampoc no ho faran els Martorell i tantes altres famílies de la noblesa–, i un segle més tard solament resten els bords que Ausias ha escampat per la vila.
Quan Pere Marc compra Beniarjó, Gandia té uns cinc-cents«focs», unes cinc-centes cases censades a efectes tributaris. Els més de dos mil veïns –inclosos els exempts de la noblesa, el clergat i els miserables– es dediquen majoritàriament als negocis mercantils i als oficis artesans, entre els quals sobreïx la manufactura tèxtil. Això no obstant, la vila roman fortament vinculada a l’entorn rural, i així continuarà fins ben entrat el segle XX. Fora de les muralles, al Raval, es concentren els moros, artesans també en la seua major part, mentre que les aproximades cinquanta famílies jueves ocupen un carrer i una plaça en les mateixes entranyes de la vila. Moros, jueus i cristians comparteixen, doncs, un mateix espai, de vegades les complicitats de l’amistat o les activitats econòmiques, sovint la recança de l’endeutament i de forma soterrada la mútua insídia ètnica. L’entesa funciona dia a dia, però la malvolença rebrota al caliu de les emocions col·lectives, quan són sacsejades per predicadors temeraris arran de les festes litúrgiques –el Corpus, Divendres Sant– o quan arriben notícies inquietants, certes o falses, d’amenaça contra el cristianisme.
Just comença el segle XV, quan naix l’últim fill de Pere Marc, Gandia s’ha recuperat dels colps de la guerra de Castella i de l’incendi destructiu amb què la van castigar els invasors. A pesar també de les pestes, manté una demografia saludable, gràcies a l’afluència de nouvinguts que s’arriben fins des del Rosselló i Mallorca i d’enllà les fronteres, més que res castellans. L’obertura del carrer de la Vilanova, a l’altra banda de les velles muralles, és la verificació arquitectònica de la mai no interrompuda instal·lació de pobladors. El 1396, un terratrèmol, que enfonsa edificis i bona part de l’església de Santa Maria, torna a posar a prova els veïns.
La comarca sencera en pateix els efectes, que encara són més devastadors cap a les terres del monestir cistercenc de Valldigna. Amb tot, la vila, sota l’enèrgica tutela d’Alfons el Vell i la direcció dels jurats, se’n refà, i primer que res l’església, en obres de consolidació i ampliació durant més de vint anys, i les muralles, amb els seus portals de la Mar, València, el Tossal i la Vilanova.
El traçat urbà de Gandia és molt simple, entorn de tres llargs carrers creuats per una munió de carrerons i algun atzucac. Cap a la perifèria, al carrer del Riu, es desplacen les pústules i les vergonyes locals. Mentre que l’hospital de Sant Marc acull els pobres, als quals presta ajudes caritatives en forma d’un llit per a una nit i un plat per enganyar la gana, el bordell ofereix els entreteniments de la carn, la beguda i el joc. Els jurats en permeten l’existència perquè regula la temperatura libidinosa local, evita danys majors i salvaguarda la virginitat i honorabilitat de la població femenina –ben considerada–, gràcies als serveis de les «àvoles fembres pecadrius» en les tavernes i hostals que s’aixequen en aquest cau de pecat, per on corre el vi i s’hi juga a modalitats il·lícites de daus i naips, vanament prohibides per les ordenances del Consell.
El carrer de la Plaça es diu així perquè a la meitat del seu recorregut s’obri la Plaça Major, que és en realitat el cor de la vila, el centre vital, allà on vida pública i vida privada, afers polítics, cívics i religiosos es fonen en un guirigall de veus, de sons, d’olors i de gestos. En el seu si els joglars i els ministrils fan sonar els instruments els dies de festa, i en els més solemnes els predicadors, pagats per l’erari municipal, blasmen els vicis i alliçonen els bons i «morigerats» cristians. Els notaris hi paren taula per confegir allí mateix tota mena de documents que la clientela assídua o eventual, veïns o passavolants, els requereixen. Els corredors d’orella miren de tancar tractes i operacions, especialment els dies de mercat, quan la plaça està abarrotada de cavalleries, tendals i parades, on els llauradors venen els productes de l’horta i els artesans les seues manufactures. Fins i tot la tramesa de missives importants té per escenari l’enrenou de la plaça, davant la presència de la gernació curiosa i expectant, tal com fa mossèn Olf de Pròixida el 5 de febrer de 1398, en presentar una «lletra de creença» del rei als cavallers de València Joan de Vilarasa, de la casa d’Alfons el Vell, i Joan de Quintavall. Martí l’Humà els demana la participació en l’expedició de socors al rei de Sicília, el seu fill Martí el Jove. Quintavall, anota el notari Ramon Agulada, «obrí aquella e llegí per si mateix, sens que ho fon oïda per algú», i a continuació fa el mateix Vilarasa. Però el notari i els testimonis només s’assabenten del contingut en el moment que Olf de Pròixida el fa públic.
La plaça ho és tot. Sota els porxos els jurats arrenden els impostos de la vila, i a l’almodí fan emmagatzemar el blat perquè mai no n’hi falte, que una carestia podia encendre l’espurna de l’avalot. A la sala del Consell, presidit pel justícia i els jurats, es debaten els assumptes de l’administració local, les mesures per a fer front a les necessitats quotidianes i la resolució de les tothora conflictives relacions amb els senyors de les alqueries situades dins el terme general de la vila, com els Marc, propietaris de Beniarjó i Pardines. Els acords no són gens fàcils, perquè discuteixen drets d’aigua, l’exercici de la justícia o la imposició d’alguna col·lecta fiscal per part de la vila, i quan s’assoleixen solen anar precedits per plets llargs i costosos en la cort de la Governació del regne, i de vegades per escaramusses armades.
L’església de Santa Maria, sòbria i esvelta com tot el primer gòtic del país, és l’edifici més vistent de la plaça i, val a dir, de tota la vila, més fins i tot que el palau d’Alfons el Vell. Els tres moments primordials de la biografia d’un cristià tenen lloc sota les seues arcades: el baptisme, les noces i el soterrar. Per això els laics se l’estimen com una cosa pròpia i procuren d’embellir-la i ampliar-la. Les grans famílies, i en primer lloc la del duc, no s’estan de dotar-la a títol individual amb peces i ornaments de gran valor. Entre els béns que el 1426 inventarien els jurats hi ha «un frontal ab senyal de Marc».
Fora de la plaça, seguint el carrer amunt cap al portal del Tossal, el senyor de la vila hi ha edificat el seu «alberc», un palau que per fora presenta més aviat els trets d’una rònega fortalesa. Des que el 1323 Jaume II dóna al seu fill Pere el senyoriu de Gandia, hi acudeixen nobles cavallers i donzells per raons de vassallatge, de servei o aliança travada a través d’acurades operacions matrimonials. L’arribada d’aquests llinatges distingits, com els Vilarig, els Cabrera, els Roís de Corella, els Cardona o els mateixos Marc, altera no sols la composició social de la vila, fins aleshores integrada quasi exclusivament per burgesos, sinó que d’alguna manera posa al damunt de Gandia un vernís de prestigi amb les seues festes i les bodes sumptuoses, amb els seguicis d’escuders tan ben equipats de cavalls i arnesos, amb les joies i els vestits de teles precioses i aquelles taules tan ben parades. La cort d’Alfons el Vell, que reprodueix a grans trets la reial per la seua complexitat administrativa i pel nombrós personal que la integra, és un focus permanent de vida social i de ferment cultural. Entre la nòmina de servidors que cobren un sou anual hi ha el gascó Pere de Rius, «trobador de noves rimades», o Pocaroba, «ministrer, sonador d’instruments». La lectura pública de peces poètiques, musicades en més d’una ocasió, devia ser habitual en els interludis plàcids de les festes i les solemnitats. Pere Marc segurament hi exhibí les seues habilitats, i no és estrany que la composició L’arnés del cavaller la dedique al seu senyor Alfons el Vell. Anys a venir, l’adolescent Ausias tal vegada recità els seus primers versos en aquesta cort, presidida ara per Alfons el Jove.