Ausias Marc. Ferran Garcia-Oliver
Читать онлайн книгу.
Cal, doncs, prendre totes les precaucions possibles i preparar el futur de les seues tres filles –Elionor, Violant i Aldonça–, del pòstum que porta al seu ventre madona Violant de Vilarig i, sobretot, del primogènit Pere el Jove. La mort havia dallat massa membres de la família i podia tornar a colpejar els plançons més joves. La intuïció de Joan no és gratuïta. En primer lloc, perquè el silenci posterior entorn del seu germanastre Jaume autoritza a pensar en una mort prematura; segonament, perquè el «prenys», anomenat Jofre, no superarà els primers mesos de vida, en tant com el 31 de juliol de 1396 el rector de l’església de Gandia rep de mans de la mare el cos del nadó in comandam ad sepeliendum de presenti in ecclesia dicte ville, fins que es decidirà el lloc definitiu de la sepultura, probablement al convent de Sant Jeroni de Cotalba, i, finalment, perquè Pere el Jove, el seu fill major, morirà en plena joventut sense deixar descendència.
A Joan l’agullona la incertesa de l’avenir familiar, a causa de les visites reiterades de la mort a la casa dels Marc. És ben probable que li haja demanat al seu pare un últim acte de responsabilitat com a cap de la branca valenciana: la concepció d’un altre brot per aferrar encara més el futur. És per això que Joan preveu una altra hipotètica successió en «lo primer fill mascle naixedor del dit honorable mossèn Pere Marc, pare meu, e de la dita honorable madona Leonor de Ripoll, muller sua». Aquell 31 de gener de 1396, mossèn Pere Marc fregava els seixanta anys. El nou engendrament en una edat tan avançada deriva d’una obligació més que d’un desig. Aquest projecte de futur és Ausias Marc.
Mentrestant, l’activitat pública de Pere Marc es multiplica en tots els fronts. Durant quaranta anys exerceix el càrrec de procurador general d’Alfons el Vell, una font d’ingressos regulars –entre mil i cinc mil sous anuals, segons els anys– i de remuneracions extraordinàries. Un càrrec d’aquesta envergadura vol dir administrar cabals importants, arrendar els drets del senyoriu, dirigir obres, arbitrar compromisos, obtenir paus de bàndols enfrontats, fer d’ambaixador i de conseller en assumptes públics i privats del duc. La capital del regne busca la seua mediació en qüestions que concerneixen els seus veïns o la ciutat. En les missives que li fan arribar els jurats, s’adrecen a ell com «molt honorable e molt expert cavaller». El seu prestigi depassa de lluny l’àmbit local i la seua veu és escoltada i respectada a València, en particular quan participa en les corts del regne.
Només la vellesa el doblega. El 31 de març de 1412, Alfons el Jove confegeix el primer balanç positiu del servidor lleial, en el moment de confirmar-li sobre el senyoriu de Beniarjó els mateixos drets i jurisdicció que li va atorgar el seu pare, al qual acabava de succeir al capdavant del ducat: «com vós, mossèn Pere Marc, nostre general procurador, hajats antigament servit al dit senyor duc, de gloriosa memòria nostre pare, seguint aquell en tots los estrenus e bel·licosos feits, e siats estat pres ab lo dit senyor per lo príncep de Gales, escampant de vostra sang e despenent de vostre patrimoni en vostra reemçó». L’any següent, la vespra de Reis, la decisió de plegar ja ha estat presa. No pot més i les poques energies que li resten cal aplicar-les «en lo servei de Déu e lleixar los treballs corporals». És així que compareix de nou davant d’Alfons el Jove, voltat d’un cercle íntim de cavallers «e altres en multitud copiosa», per renunciar a l’ofici de procurador general que ha ostentat «per quaranta anys e plus». El duc aprofita l’avinentesa solemne per lloar-lo públicament, i li reconeix com «nos havets recitat en generalitat los bons, lleials e memorables serveis per vós incessament en los dits temps feits al senyor infant en Pere, nostre avi, al dit senyor duc, nostre pare, de lloable memòria, e a nós». Alfons el Jove, per altra part, accepta la súplica que li fa el vell mossèn Marc, la de tenir «per bé recomanats vós, madona vostra muller, fills e béns vostres e llurs».
Si públicament el balanç de Pere Marc és impecable, des de la perspectiva domèstica el balanç es presenta més aviat agredolç. La filla havia nascut sordamuda; la vellesa li diu que no veurà ferse un home l’Ausias, el jove hereu, ni com atenyerà la cavalleria ni amb qui es casarà, però sobretot havia perdut el primogènit Joan. Un colp dur del qual probablement mai no es va refer.
El pelegrí de Jerusalem
son fill e nét són desig e esperança
El testament de Joan Marc apareix com un programa futur d’actuació familiar en previsió que l’empresa per a la qual es prepara, el pelegrinatge als Llocs Sants, se salde amb la seua pròpia mort. És una peça llarga, meticulosa, planificada fins a l’últim detall. Certament és un document de circumstàncies, determinat per un viatge de retorn insegur, però tot el que disposa Joan no obeeix a decisions espontànies, sinó que és fruit de serenes meditacions. Amb el futur no s’hi juga, i menys amb el futur de la família, entesa més que mai com un ens compacte i solidari, i on a cada un dels seus membres correspon llegats i deures, donacions i responsabilitats.
Si els camperols benestants i els artesans poden reservar-se fins a cent o més sous per a una bona fi, i els mercaders tres o quatre vegades més, Joan en consigna set mil, tot una mostra de poder i solvència, que seran administrats i distribuïts per Joan Roís de Corella, alcaid del castell de Gallinera, i Joan de Cabrera, marmessors i cosins seus. D’entrada, elegeix «la sepultura del meu cors en lo monestir de Sent Jerònim, construït o edificat en Cotalba, terme de Palma, ço és, dins l’eclèsia del dit monestir, dins la qual vull que el meu cors sia soterrat e lliurat a eclesiàstica sepultura».
En aquest moment que l’ànima ha de partir a la percaça de la glòria o de la condemna és quan més cal el suport mediador dels monjos, i per això demana «que quant lo meu cors deja ésser lliurat a eclesiàstica sepultura, sia vestit de l’hàbit dels frares del dit monestir de mossèn Sent Jerònim, en lo qual he singular devoció, suplicant e pregant tan afectuosament com pusc los prior, frares e convent del dit monestir que lo dit hàbit me vullen atorgar, e rebre mi en confrare llur e participant en misses, ofertes, oracions e altres sufragis e beneficis del convent dessús dit».
El primogènit de Pere Marc desitja anar-se’n desproveït de tot bé, com els pobres que tenen assegurada la glòria, i per darrers companyons els vol el dia del soterrar. El seu cos, doncs, serà «aportat al dit monestir de Sent Jerònim per hòmens pobres mendicants, ço és, almoines demanants per amor de Déu a les portes, e no per algunes altres persones», als quals els marmessors vestiran «de sengles gramalles e caperons de drap nou blau escur, de preu de sis a set sous l’alna», mesura equivalent a un metre aproximadament. «E, axí vestits ab les dites gramalles e caperons –continua dient–, sien tenguts portar lo meu cors al dit monestir de Sent Jerònim, e sien tenguts estar allí sobre o prop lo meu cors ab llurs gramalles e caperons vestits tro a tant lo meu cors sia soterrrat e lliurat e eclesiàstica sepultura».
Totes les accions que segueixen, ordenades des del testament del gener de 1396, cal entendre-les com un esforç per perdurar, per lluitar contra l’oblit d’un cavaller que, abans que res, pertany a un llinatge: els Marc. Els marmessors hauran d’elegir un lloc dins l’església per fer-hi «una honrada tomba, ab senyals daurats e d’altres colors de mes armes, ço és, de l’empresa del meu collar e de mon senyal propri de Marc, en la qual tomba los ossos del meu cors sien posats e meses». L’empresa és el símbol, que tradueix de forma sovint enigmàtica, un objectiu formidable que s’ha plantejat el cavaller, en aquest cas probablement l’arribada a la ciutat entre les ciutats santes de Jerusalem.
Perquè tothom sàpiga que allà descansa un home que ha consagrat la seua vida a les armes, al servei de Déu i del rei, mana també «comprar e posar damunt la dita tomba un escut e un penó cavallerescs, en los quals sien fets e posats los meus senyals de la dita mia empresa, del meu collar e de mon propri nom e senyal de Marc daurats e d’altres colors, e en lo dit penó sien fets los dits senyals de seda e el mig sien fets los senyals de la dita mia empresa e de Marc de fil d’aur». A més, els marmessors compraran «un drap d’aur bo e bell e que sia forrat e ab ses orles de zaitoní de seda negra, en les quals orles sien fets e posats dotze senyals en escuts feits a cairó», sis de l’empresa i sis de Marc, «lo qual drap d’aur sia posat damunt lo meu cors quant aquell serà portat al dit monestir» i que després passarà a ser propietat dels monjos. Suggestiu, si més no, resulta aquest «interès» pel propi cos davant de la mort –qüestió que poèticament