Ausias Marc. Ferran Garcia-Oliver
Читать онлайн книгу.
els mercaders basteixen un circuit i una xarxa de consolats arreu de la Mediterrània, gràcies a la manufactura tèxtil que treballa ja per a l’exportació; la noblesa per fi cedeix a la secular sedició i abraça la política expansiva de la corona, beneïda per l’Església, que com la llengua, la cultura i els triomfs mercantils enalteixen les virtuts de la «nació». Quan a Pere el Cerimoniós li anuncien que el penó oriflama oneja al «castell de Cetines», el Partenó, exclama cofoi a la seua Crònica, per tot el prestigi simbòlic que suposa per al seu reialme: «la més rica joia que al món sia».
L’ofici de Pere l’Antic el col·loca en una situació òptima per traure rendiment a les pulsions dinàmiques de l’Estat al qual serveix. No li reca de prestar al rei diners propis per a un viatge a Roma, per a comprar un cavall o per a les noces d’una infanta, i si cal també s’incorpora a una expedició militar, com ara la campanya sarda de 1323-1324. Tot plegat és una obligació que deriva del jurament de fidelitat i vassallatge, encara que les ajudes es traduiran més tard o més d’hora en copioses generositats. El rei dóna a mans plenes el que pren o, en el seu cas, conquereix mitjançant la força dels seus soldats.
El besavi d’Ausias, Pere l’Antic, dissenya les línies mestres per a la perdurabilitat del llinatge. Així es preocupa que el seu germà Berenguer obtinga el 1301 del rei la rectoria de Sant Mateu, per a més endavant entrar en la possessió d’una canongia a la seu de València. Per a ben casar el seu fill Jaume amb Constança
Messeguer li fa a mans 100.000 sous, una quantitat fabulosa i que cap descendent del llinatge, almenys fins als temps d’Ausias, podrà mai més atènyer. Aquest Pere Marc és un home immensament ric. El numerari reunit pel funcionari eficient en la carrera de l’administració i les finances estatals, l’inverteix en l’augment del patrimoni immoble, amb adquisicions a l’Horta –Albalat i una alqueria de Torrent–, al delta del Llobregat i a les ciutats de València i Barcelona, més una heretat a Sardenya. Per damunt de tot cal remarcar la compra, a Jaume II, del castell i el senyoriu d’Eramprunyà per 120.000 sous, una altra suma imponent que il·lustra la fortuna reunida el 1323 per l’oficial de la cort, com també que la carrera en l’administració i finances estatals assegura impressionants acumulacions de capitals. Ara el mite de l’origen ja es pot vincular a unes terres pairals, l’Eramprunyà, clau per a la memòria familiar, el ressort primordial que perpètuament ha de restar en mans dels Marc. La resta de propietats poden ser objecte de transaccions, però mai l’Eramprunyà, perquè identifica la sort del llinatge.
Així, amb una cura exquisida, Pere l’Antic procedeix a repartir l’herència i les responsabilitats entre la progenitura nodrida que ha tingut amb dues esposes, Maria i Saurina. Les tres filles «ixen» fora de la casa a consagrar aliances: almenys una d’elles, Sibil·la, emparenta amb els Sant Vicenç, nobles amb propietats i senyoria al Maresme. A Pere, el major, li traspassa els dominis centrals i el treball a la cort, on el nomenen mestre racional; segueix els passos del pare i mostra un interès particular pel negoci del vi, amb inversions profitoses al seu celler de Sant Climent de Llobregat, un sector, el vinícola, que coneix una expansió extraordinària gràcies a l’empenta de gestors burgesos com ell. A Jaume li cedeix els dominis meridionals, cosa que l’obliga a residir a València, on té un protagonisme destacat, com a jurat i conseller en diverses ocasions entre 1338 i 1347. Són anys de crisis frumentàries i d’agitació política que deriven el 1348 en la revolta ciutadana de la Unió, una protesta encapçalada per la ciutat de València contra l’autoritarisme de Pere el Cerimoniós, acusat de lesionar la legalitat foral i el tradicional pactisme que regula les relacions entre la corona i els seus súbdits. La fidelitat de Jaume al rei enmig de les turbulències li fan témer per la seua vida, però també les recompenses seran esplèndides, i més encara quan compta amb la protecció de la reina Elisenda de Montcada i de l’infant Pere de Ribagorça, als quals ha servit. A l’altre fill, Berenguer, com a l’oncle, li pertoca possiblement la mateixa canongia a la catedral de València. I és que la transmissió dels càrrecs eclesiàstics d’oncles a nebots era emprada, des de feia segles, per a la reafirmació del llinatge. Aquest Berenguer és qui institueix, al seu testament de febrer de 1341, la capellania de Sant Marc a la catedral de València, on havia de ser soterrat ell i altres membres de la família en el futur.
Gràcies, doncs, a les energies desplegades per Pere l’Antic, els Marc ja disposen d’un senyoriu extens, d’una «història» que té principi i d’un patrimoni antroponòmic, tan important en el pla simbòlic com el castell d’Eramprunyà o el cognomen «Marc». En la tria dels Pere, Jaume i Berenguer que duen els barons de la família cal veure-hi també la gratitud envers la casa reial, d’on els prové tanta riquesa i benaurança. Aquests noms apareixen al cap i a la fi com la millor garantia per a l’èxit.
Ja tan sols falta un títol per reblar l’enaltiment: el de la cavalleria. D’ençà de l’alba del mil·lenni aquesta condició havia concitat la fascinació del més gran al més humil, i en ella s’havien fos els valors primordials de la conducta social. El cristianisme la va posar al servei de la creu; l’ordre del món descansava en la seua tasca imprescindible i la literatura havia fet dels seus components una mena de superhomes, tant que la noblesa mateixa va absorbir el que no designava originalment més que una categoria subalterna. Ser cavaller fou, durant la baixa Edat Mitjana, el valor social per excel·lència.
I la família l’ateny el 1360 en la persona de Jaume Marc I, el segon fill de Pere de l’Antic. Nou anys abans, però, havia concentrat en les seues mans tots els dominis arran la mort del seu germà Pere, el primogènit del qual era sordmut, un impediment inapel·lable que li barra l’accés als béns pairals. L’obtenció del senyoriu implica un procés judicial contra Pericó, el sordmut, resolt per mitjà d’un compromís arbitral l’estiu de 1351. Jaume, doncs, l’endemà de la mort del seu germà, ha invocat les lleis del llinatge que l’autoritzen, com a parent masculí més proper, a reclamar i obtenir l’herència familiar. No serà l’única vegada que una circumstància com aquesta es repetirà. El nou cap dels Marc, després de vendre Albalat a Berenguer de Codinacs, mestre racional del Cerimoniós, trasllada la residència a Barcelona, on es prepara per donar l’últim i definitiu pas.
Tot i que l’adobament com a cavaller li arriba a l’edat provecta de seixanta anys, l’important en aquestes alçades de la vida és la transmissió hereditària de la nova condició. El Cerimoniós, per descomptat, premia fidelitats: el suport que Jaume Marc I havia mostrat durant la guerra de la Unió de 1348 i la tramesa dels seus dos fills, Jaume i Pere, per ajudar-lo en la guerra contra Castella: «Vós havets bons fills, e han-nos servit en aquests afers que havem ab lo rei de Castella. E com nós siam certs que a ells plauria pujar en estament d’honor de cavailleria, mas volrien hi muntar per lo grau vostre, ço és, que vós la preséssets primer. E, jassia que vós siats honrat ciutadà e hajats honrada heretat, encara és molt pus honrat orde de cavailleria. E com vós aquest orde puscats sostenir e mantenir per l’heretat que havets del castell d’Alaprunyà, emperamor de ço, e per amor de vós e de vostres fills qui açò mereixets, nós vos pregam que vullats prendre cavailleria nostra, com d’açò nos farets plaer».
Ni en una circumstància com aquesta cal la precipitació. Més que mai cal aferrar-se a la mesura, a la cautela, a unes regles corteses que podrien ser espatlades per la grolleria d’un sí fatxenda i àvid de títols. En canvi, Jaume Marc, després d’agrair-li el guardó del qual es considera indigne, li respon que abans vol demanar el parer de la reina i de l’infant Pere, i, una vegada rebut el consell d’ambdós, li donarà la resposta definitiva. El cerimonial cavalleresc no vol presses. Pere de Ribagorça, amb l’hàbit de franciscà, deslliurat del senyoriu de Gandia, Dénia i Ribagorça, que ha traspassat al seu fill Alfons, no troba cap impediment per rebutjar la gràcia i el honor que el rei vol fer a la «casa» dels Marc; la reina fins es compromet a pagar-li els vestits que lluirà per a l’acte.
La investidura té lloc al monestir de Pedralbes el 7 de desembre de 1360, davant els llinatges més il·lustres del país, i d’altres dignes famílies «així ciutadans com cavallers, com altres persones... e moltes altres dones, així mullers de ciutadans com de cavaillers». De seguida que Jaume Marc és adobat cavaller, no sense haver expressat de nou el seu agraïment, Pere el Cerimoniós pren la paraula i clou així l’acte