La Ciutat del Sol. Tommaso Campanella
Читать онлайн книгу.
estil és vehement i robust, però a vegades desordenat i confús, sense cura de la forma.
Com a filòsof, Campanella està ple de contradiccions: abominava d’Aristòtil, però acatava l’autoritat de Tomàs d’Aquino; s’adheria a Plató i, en part, al platonisme florentí, però també al sensisme de Telesio; abonava la ciència experimental, però com un pas previ a la metafísica, i sense excloure l’astrologia i la màgia; creia que el cristianisme és la confirmació revelada de la raó natural; s’interessava molt pels progressos i les descobertes geogràfiques contemporanis, però reafirmava la concepció teològica, medieval, del món; l’adhesió al papat no li impedia vorejar l’heterodòxia.
Malgrat les seues contradiccions i rareses –algunes, compartides amb els seus contemporanis–, ocupa un lloc digne en la història de la filosofia. Va forjar un sistema tancat, amb la seua pròpia coherència.
Campanella veu el món com un gran llibre, el llibre de la Natura, escrit per Déu mateix. D’ací deriva la seua confiança en la lliure investigació científica i també la proposta d’un aprenentatge directe, sensible, com en les imatges pintades als murs de la Ciutat del Sol. Hi ha un altre gran llibre, escrit també per Déu, que és la Bíblia. Entre l’un i l’altre no poden haver-hi contradiccions; qui no conegués el segon, en tindria prou amb el primer.
El coneixement naix del dubte, del qual es desprèn una evidència: «jo, que pense, sóc» –això, dit abans que ho digués Descartes. La consciència del jo és una notitia innata que comporta la consciència del no-jo: el món extern, que afecta els sentits, produeix una notitia illata, per la qual coneixem no les coses, sinó la percepció de les coses.
Qui pensa, es concep com una entitat que pot, sap i vol: ací s’origina la teoria de les «primalitats», fonamental en el sistema de Campanella. Tant el jo com el no-jo estan constituïts per tres principis o atributs de l’ens: potentia (capacitat d’existir i d’obrar), sapientia (capacitat de saber) i amor (tendència a la conservació). Les coses finites participen també del no-ens, amb els atributs oposats d’impotentia, insipientia i disamor. En un pla superior, les primalitats es transformen en «influències magnes», instruments de la providència: necessitas (causalitat), fatum (destí intel·ligible) i harmonia; a aquestes s’oposen les negatives: contingentia (casualitat), casus (cas excepcional) i fortuna (sort).
La Natura és única, per damunt de les diferències aparents. Totes les coses, fins les artificials, presenten semblances, analogies de forma i funció. L’individu, doncs, és un microcosmos. Aquesta teoria, provinent dels clàssics, la reprendrà Leibniz, que coneixia bé les obres de Campanella. Entre les coses, diferents segons el grau de no-ens que contenen, existeixen uns vincles de simpatia o antipatia amb els quals la providència forma una concordia discors, un bé superior per damunt dels mals particulars.
Campanella creu que tots els éssers estan animats (pampsiquisme), encara que en nivells de consciència diferents (éssers inorgànics, orgànics, l’home). Ara, el pampsiquisme no és un panteisme. Déu, com a ens pur, té en grau perfecte les tres primalitats, que formen una unitat triple (monotríade). És un calc del dogma de la Trinitat, que atribueix les primalitats, respectivament, al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant. Però aquesta doctrina es pretén deduir de la Natura mateixa. Això vol dir que la religió és un producte de la raó. La religió positiva és veritable si s’ajusta a la religió natural, racional. La revelació és un complement: afegeix la distinció de persones en la Trinitat i els sagraments. El cristianisme és superior a les altres religions perquè és més racional.
L’home, «cuc imperfecte», ocupa un lloc particular en el món. És lliure perquè depèn directament de la providència divina: els astres poden influir en la seua conducta, però ell pot sostraure-se’n pel lliure albir. Encara més: pot actuar sobre el món per mitjà de la màgia natural, que, basada en la ciència i en les arts, permet forjar invents i, gràcies a l’astrologia, pot prevenir els esdeveniments. D’altra banda, l’home sent dues tendències: a l’ens i al no-ens. La tendència al mal és el pecat original bíblic; la pena recau en els fills, però la culpa en els pares, si no s’ha posat la cura adequada en la procreació, de la qual depenen les qualitats dels fills. D’ací es desprèn la necessitat de l’eugenèsia i de l’educació. Al contrari, per la tendència al bé, l’home és capaç d’advertir el vincle que el lliga a l’ens pur i d’aspirar a assimilar-s’hi.
Campanella entra de ple en el moviment general que, amb la irrupció del capitalisme i de l’expansió colonial, pretenia reformar la religió, la filosofia, la ciència, la tècnica, les arts i la política. La seua reforma no va adreçada a la consciència individual, sinó al gènere humà en diferents camps.
La importància de l’educació es dedueix de principis teòrics: la conducta depèn del coneixement, perquè «qui pot i sap obrar bé ha de voler-ho». Per això Campanella, avançant-se a Comenius, propugna una educació universal, obligatòria, graduada, amb mètodes assequibles i completada amb la pràctica.
El cristianisme, com a religió més racional, si se’n suprimeixen els abusos, ha de ser admès per tots els pobles. Cal, d’una banda, difondre’l, persuadint les altres religions. Això és el que Campanella es proposa en el Quod reminiscentur, una obra que va influir en la institució de la Congregatio de propaganda fide i en la fundació per Urbà VIII del Collegium Vrbanum per a la formació de missioners (1627). D’altra banda, calia com a suport un poder temporal que, subordinat al papa, exercís l’hegemonia a tota la terra. Tots els pobles, sota la guia d’un sol pastor, viurien en una nova edat d’or.
Un home sense experiència política proposava un nou ordre mundial: la monarquia absoluta subordinada al poder papal –un neogüelfisme. Malgrat la revolta calabresa i la presó, donava suport a la monarquia espanyola, aleshores hegemònica i conquistadora i cristianitzadora del món. Ho feia per convicció, sens dubte. Quan es va decantar a favor de França, no va ser per ressentiment ni per conveniència –de fet, en l’edició parisina de La Ciutat del Sol (1637), hi manté els bon auguris per a Espanya–, sinó a la vista de la notòria decadència espanyola. A l’hàbil Richelieu, és clar, li convenia tenir al costat Campanella: el 1635 esclata la guerra entre França i Espanya; perdurava el llarg conflicte gal·licà, que enfrontava la monarquia francesa amb el papat. Però, al frare, la lleialtat al papa era l’única que li importava.
És admirable la gran figura de Galileu, que, deixant de banda les especulacions metafísiques, s’acontenta amb unes poques veritats demostrables, conscient de la seua transcendència. Però això no desacredita un filòsof combatiu com Campanella: eren ben reals la depressió de Calàbria sota la dominació espanyola, les diferències socials, la corrupció, el llast de l’aristotelisme, les arriscades disputes religioses, les confrontacions bèl·liques entre els estats moderns, la pèrdua de poder moderador del papat, els conflictes per l’hegemonia en el nou món, la política colonial. És en el marc d’aquestes tensions que Campanella es mou amb audàcia ingènua i amb tenacitat. De les seues propostes, unes són aportacions positives; altres són rareses que han quedat arraconades; altres són malsons terribles. Ara, no se li podrà negar la coherència del seu sistema, la coherència radical del visionari.
3
Una utopia és una obra de caràcter imaginari que comprèn la narració d’un viatge, la descripció d’un país exòtic i l’exposició d’un sistema social inconegut.
Com a gènere existeix ja en la literatura grega, però devem el terme a Thomas More: Utopia, Enlloc, el país inexistent. Les utopies són de diversos tipus, purs
o mixtos: la ficció plaent de les històries fabuloses; la sàtira, amb crítica de la societat de referència o amb premonició del seu futur desenvolupament; la proposta doctrinal reformista o revolucionària, realística o ideal. A l’últim tipus (utopia en sentit estricte) pertany La Ciutat del Sol.
Campanella va compondre La Ciutat del Sol en circumstàncies estranyes: a la presó del Castel Nuovo el 1602, en temps del procés per la revolta de Calàbria. Els testimonis de càrrec atribuïen a Campanella alguns