Temps de quarantena. Josep Ballester Roca
Читать онлайн книгу.
el nostre pa de cada dia. I la justícia, «serena e imperturbable, va cumpliendo su cometido día a día, hora a hora, separando de la sociedad a aquellos que por sus delitos i crímenes constituyen un peligro y una mancha para la misma».
A més a més, d’aquesta manera hom restablia l’ordre que Déu volia, com s’apressà a explicar l’església, i sobretot sa santedat Pius XII. En el seu missatge va comentar, amb unes imatges molt taurines, que en cada cruïlla de la història, en cada moment decisiu en els quals la nostra civilització «universal i cristiana» es trobava en un tràngol d’angoixa, «Espanya ha eixit pels camps del món a bregar i torejar per les batalles de Déu». 13
Les depuracions tenien uns objectius perfectament clars i definits, uns interessos molt concrets, per això arriben a una exacerbació tan intensa. Els vencedors procedeixen a la liquidació de l’enemic per poder resituarse en una posició segura de domini polític i econòmic. Calia extirpar de la societat el verí roig. Així, les institucions locals, els ajuntaments i les diputacions, regides pels nous administradors imposats pel règim, començaren la tasca de purgar els seus treballadors. L’ajuntament de València, a finals de novembre de 1939, el Jutjat Depurador de Funcionaris Municipals havia instruït un total de 2.375 expedients. Entre els separats del seu treball definitivament hi trobem, entre altres Maximilià Thous Orts i Maximilià Thous Llorens. La Diputació de València, de seguida, va iniciar l’acció depuradora dels funcionaris. S’hi revisaren expedients l’any 1943, el 1947 i fins ben avançada la dècada dels cinquanta. A més a més, aquesta conducta políticoadministrativa va tenir el seu paral·lel a tota l’administració. Josep Picó (1982) dóna unes dades sobre aquests fets: a la Diputació de València foren sotmesos a expedient més de la meitat dels seus treballadors, un total de 564 treballadors. A l’Ajuntament d’Alacant es van admetre, sense càrrec, cent cinquanta-nou persones, i en van ser expulsades setanta-sis. El governador, Planas de Tovar, el 29 de juny de 1939 publicava la següent nota: «Estimaba de alta necesidad en defensa de nuestra causa la depuración de los porteros, pues la mayoría de ellos durante la guerra han prestado colaboración al Gobierno marxista, y, en consecuencia, siendo causa de muchos fusilamientos, a pesar de lo cual todavía hay propietarios encubridores» (Apud, Picó, 1982: 13).
Molts dels nostres intel·lectuals van tenir greus problemes amb les noves autoritats, entre ells cal destacar Manuel Sanchis Guarner i Adolf Pizcueta; d’aquest darrer, dinamitzador cultural de l’anomenada generació de 1930, no es tenen massa dades sobre els seus problemes amb la justícia franquista. Pérez Moragon (1990) comenta, basant-se en un testimoni de Manuel Sanchis Guarner, verbal i massa inconcret, que va patir un breu empresonament. Adolf Pizcueta, per contra, mai no en parlà. El motiu va ser, segurament, la pertinença a la maçoneria. Per sort, una repetida i estranya modificació del nom i algun suborn en el moment adequat van fer el miracle.
Així mateix, va participar en la cacera la Junta del Col·legi d’Advocats de València, elegida al començament de juliol de l’any de la Victoria, els tres primers actes de la qual foren:
a) expressar la seua adhesió al cap d’estat,
b) nomenar col·legiats perpetus d’honor José Calvo Sotelo i José Antonio Primo de Rivera, i
c) procedir a la depuració de lletrats (Reig/Picó, 1978: 13).
Aquest trist exemple donat pels defensors de la justícia exemplifica, millor que no cap altre, els fonaments de l’estat que s’imposava. Recordem que des que la Junta de Burgos havia decretat el 28 de juliol de 1936 l’estat de guerra i que s’allargà fins a juliol de 1948, la justícia es va militaritzar, d’aquesta manera tots els delictes, fossen civils o militars. estaven sotmesos al codi de justícia militar i el consell de guerra es va convertir en un procediment habitual de les noves autoritats. Les depuracions van arribar a tots els funcionaris de l’estat i, és clar, els mestres i ensenyants eren un cos molt valuós i necessari per al règim. Entre els docents les depuracions van ser especialment dures ja que tenien fama d’un col·lectiu roig i perillós per les idees que havien propagat. Així, a tall d’exemple, el nou rector de la Universitat de València, el primer que va fer fou iniciar la purga de responsabilitats polítiques de la totalitat dels seus funcionaris i la repressió paral·lela en l’àmbit universitari. Fou nomenat, de seguida, un jutge instructor per a la depuració del personal, el catedràtic de mineralogia i botànica, Francesc Beltran Bigorra, amb amplis poders com demostra una carta del rector al director de la presó Model: «[...] cuantas facilidades sean posibles al dador de la presente comunicación, catedrático y decano de la Facultad de Ciencias de esta Universidad y Juez instructor nombrado por la Superioridad para la depuración del personal docente de esta Universidad, a fin que pueda celebrar unas diligencias de interrogatorio [...]». Si llegim el discurs d’obertura del curs acadèmic 1939-1940 a la Universitat de València, ens deixa ben palés com es pretenia que fos aquest estament investigador i científic en el futur, el títol que portava era «El concepto de nación según José Antonio» a càrrec del professor Francisco Alcayde14:
Es el dia de hoy una fecha histórica. Después de tres años de barbarie y anarquia en que todos los valores y todas las esencias de la civilización fueron conscientemente pisoteados, abre hoy sus puertas la universidad y conmemora con este acto solemne el final de la obscura, horrible e interminable noche, y el principio del día, luminoso, repleto de ansias de perfección [...] Todos los aquí reunidos [...] estamos decididos a que no vuelva nunca la oleada de materialismo que quería convertir a nuestros hijos en bestias, que pisoteaba todo destello de espiritualidad [...] conste pues, oficialmente y dicho escuetamente, sin literatura ni elocuencia, que la universidad es consciente de que revive gracias a Franco y a su ejército. No olvidemos lo que somos, lo debemos a Él.
Un cas especial en el món universitari és el de l’exrector Joan Baptista Peset i Aleixandre, figura de gran prestigi científic i investigador, que fou sotmès a consell de guerra, condemnat a mort i afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941. D’aquesta manera es tancava un episodi ben tenebrós que s’havia iniciat dos anys abans, quan la Delegación Provincial de Sanidad de Falange va denunciar el professor pels càrrecs de diputat del Front Popular i responsable d’assassinats. Després de ser localitzat a la presó de Portaceli, va ingressar a la presó model de València, per a ser processat pel delit de rebelió, mitjançant un procediment sumaríssim d’urgència. El catedràtic de Medicina Legal i Toxicologia va assumir les seues conviccions republicanes i va demostrar ser totalment aliè a qualsevol delit de sang. No obstant això el 25 de març de 1940 el Consejo de Guerra dictà la sentència de pena de mort, aprovada per l’auditor el 2 d’abril. Sols quedava esperar «el enterado» del generalísimo Franco. Aquest va arribar, datat a Madrid el 12 de maig de 194115. Era la justícia del nou règim que, «serena e imperturbable, va cumpliendo su cometido día a día, hora a hora, separando de la sociedad a aquellos que por sus delitos y crímenes constituyen un peligro.»16.
El primer dia que es va publicar el diari Las Provincias després de la guerra, el 15 d’abril de 1939, ja duia una nota de la Jefatura de los Servicios de Primera Enseñanza de la província de València, en la qual s’advertia que tot canvi de destinació de nomenament de mestre —com a propietari o com a interí— expedit després del 18 de juliol, data del «glorioso Movimiento Nacional» quedava anul·lat a tots els efectes legals. I molts dels mestres que ja feien classe anteriorment foren expulsats i depurats. La regla general era que la vacant deixada per aquests mestres l’omplissen els alferes provisionals perquè, segons un decret nou que ordenava donar-los preferència, no hi havia persona millor per a instruir la joventut en les virtuts patriòtiques, ja que els ensenyants eren una part molt important dels mals que havien assolat Espanya. Molts dels ensenyants separats de la seua activitat docent eren els representants de l’avantguarda i la reno-vació pedagògiques com van ser Amparo Navarro Giner o Jose Martínez Martí, cal esmentar tres professores de l’Escola de Magisteri, entre d’altres, Maria Villén, Carme Garcia de Castro i Concepción Tarazaga