Temps de quarantena. Josep Ballester Roca
Читать онлайн книгу.
grau de consciència nacional ni el desenvolupament cultural del valencianisme, en la preguerra i durant el conflicte bèl·lic, foren tan importants perquè les autoritats el tinguessen com a perillós. Teodor Llorente Falcó (1942:48-51) ja anotava com es veia el problema valencià; érem nacionalment inofensius: «siendo en realidad la cruzada contra vascos y catalanes recalcitrantes, vinieron a pagarlo los inofensivos valencianos, que jamás utilizaron su verbo más que para expresar sus sentimientos íntimos y con el que nunca renegaron de la patria común». O el mateix Ferrandis Luna (1938) tot defensat el regionalismo bien entendido: «El renacimiento valenciano nunca fue antiespañol […] Bastantes malquerencias y odios se han de liquidar, para que vayamos a crear otros, que en el caso de Valenica serían injustos».
Hi ha altres casos pràctics del tractament diferenciat que les autoritats franquistes atorgaren al País Valencià. Així es desprèn de la naturalitat amb què Josep Giner, aleshores lector de l’editorial Sicània, escriu un text en català dirigit a la censura per a l’autorització d’editar Històries casolanes. Narracions i rondalles de la muntanya alacantina de Jordi Valor: «Les narracions folklòriques [...] són quadrets de la vida rural de les muntanyes de la província d’Alacant, contades amb un llenguatge sucós i casolà [...] No hi ha res contra la moral, les bones costums, ni contra res del Règim. Al contrari: hi ha un pur patriotisme espanyol en totes elles, un patriotisme falangista, amor a l’exèrcit, etc.» (Gallofré, 1991: 338). O quan es demanaren els permisos per a publicar tres gramàtiques de la llengua catalana: Gramàtica valenciana de M. Sanchis Guarner, Lliçons de gramàtica valenciana de Carles Salvador i Gramàtica catalana de Josep Miracle. Les dues primeres no van tenir cap problema; per contra, la gramàtica de Miracle tingué moltíssims entrebancs. Sembla que la procedència geogràfica era un perill. D’aquesta manera, alguns dels decrets adoptats pel nou estat contra el Principat no foren aplicats contra el País Valencià. Això, però, sempre que fem referència només a l’opressió lingüística i nacional, ja que, segons certifica Gabarda (op. cit.: 39), la repressió del franquisme quant a afusellats i executats al País Valencià va sobrepassar el 2,34 per mil de la seua població, mentre que al Principat no superà 1’2 per mil. Una diferència ben considerable que s’explica ja que a Catalunya, centenars de milers dels vençuts van tenir la possibilitat d’arribar a passar la frontera francesa. Mentre que al País Valencià, el darrer reducte republicà en caure en mans dels revoltats —la qual cosa no oblidaran mai— van quedar sense cap eixida i sense cap possibilitat de marxar cap l’exili.
Així, tal com comentàvem, al País Valencià les autoritats franquistes van ser tolerants amb cert valencianismo bien enendido. Això sempre que darrere hi hagués un motiu de desvirtuació i de manipulació de la nostra cultura19. Aviat es va autoritzar a reprendre la vida social de Lo Rat Penat. Cal dir que aquesta vida social de la institució valencianista era limitada a les manifestacions més inofensives i més folkloritzades: repartir mones de Pasqua el Dissabte de Glòria o restablir els Jocs Florals. Això, al Principat era totalment prohibit. Així, els Jocs Florals de Barcelona, que des del 1859 se celebraven cada any el primer diumenge de maig, foren desautoritzats. Hom no podia, tanmateix, qualificar seriosament de separatista una festa literària que havia estat presidida, com a mantenidor, per Menéndez y Pelayo, i de la qual havia estat nomenada reina de la festa la reina mare d’Espanya, María Cristina. Ernesto Giménez Caballero els havia condemnats amb aquests mots: «Aquella institución provenzal y medieval de los juegos florales del «amor platónico» (moral de adulterio) con las reinas, sus pajes, sus flores naturales, sus trovadores y sus discursos [...]. Y los primeros nombres de los trovadores catalanes —los primeros «infieles»— comienzan a surgir en esta etapa floral: Rubió y Ors, Antonio de Bofarull, Mariano Aguiló, Milá Y Fontanals, Llorente, Víctor Balaguer... Era la primera vanguardia que había de abrir camino, con su táctica de «fuego floral» al grueso de las fuerzas separatistas que detrás avanzarían». (Apud, Benet, op. cit.: 386.)
També trobem altres diferències de comportament i grau de tolerància de les autoritats del Principat i el País Valencià. Així, al Principat quedava absolutament prohibida la representació d’obres teatrals en llengua catalana. I no solament per les companyies professionals, sinó que també quedava prohibida la representació d’obres teatrals per companyies amateurs. La prohibició arribà a l’extrem d’interdir les tradicionals representacions de La Passió que es feien a molts pobles durant la quaresma i la Setmana Santa. A Barcelona i província, el governador civil va prohibir fins i tot la representació de les tradicionals obres teatrals nadalenques conegudes com Els pastorets. En canvi, a la ciutat de València, quan encara no feia un mes de l’entrada de les tropes del general Aranda, s’alçaren els altars del Mercat i el Tossal, tot coincidint amb les festes de sant Vicent, i s’hi representaren els tradicionals miracles. Cal dir, però, que fou l’única manifestació teatral en la nostra llengua que es va consentir durant molts anys. I per què darrere hi havia un clar intentent d’instrumentalitzar la figura del sant a favor dels ideals del Movimiento. Segons els mitjans de comunicació d’aquell moment, el patró de la ciutat havia actuat a favor dels revoltats contra la República, i es va entrar a València sense vessar una gota de sang gràcies a l’advocació que segueix a continua-ció: «Pare Sant Visent Ferrer,/ naixcut en lo carrer de la Mar,/ batejat en Sant Esteve,/ tants de milacres que fas/ fes que Valencia se entregue.»20
Un altre exemple de certa major permissibilitat al País Valencià respecte al Principat fou la utilització dels símbols. Les noves autoritats d’ocupació van prohibir totalment l’exhibició de la bandera catalana al Principat. Van obligar a retirar-la de tots els centres oficials i privats, i la seua exhibició i possessió van ser sancionades severament. Al País Valencià no fou així en principi. La Senyera va presidir, al costat de Franco, el desfile de la victoria que es va celebrar a la ciutat de València el tres de maig de 1939: «Con el ceremonial marcado por nuestra gloriosa Señera saliera del Ayuntamiento, ayer mañana, a las 9.30, el Cabildo Municipal, [...] trasladaron la citada enseña valenciana desde la casa de la ciudad al altar que hemos citado antes, colocándola a la izquierda del mismo, dábanle guardia de honor cuatro guardias de Paseo uniformados. Llevaba la invicta bandera del Rey D. Jaime el teniente alcalde señor Colombia [...]»21. O quan l’endemà el nou batlle de la ciutat, Joaquim Manglano, Baró de Càrcer, va lliurar al general Franco una reproducció de la Senyera, «que recogió con viva emoción y demostró su gratitud por lo que representa el obsequio de esta gloriosa enseña; y al final de sus cariñosas frases, dijo que la guardaba como una reliquia»22. Fins i tot, unes setmanes més tard va ser transportada a Madrid per participar en la gloriosa desfilada de la Victòria.
«(...) sus vivos colores reflejarán en adelante, además de nuestras glorias pretéritas, el desfile brillantísimo de Madrid, resumen y principio de los afanes imperiales de la Nueva España. Así lo entendió el público cuando saludaba a la Senyera valenciana con los gritos de ¡Franco! ¡Franco! ¡Franco!23
No volem donar la imatge que no hi havia un ambient constrenyedor al nostre país, perquè sí que hi era. A tall d’exemple podem citar el cas de Calatayud Bayà que, per parlar en valencià en l’homenatge que es féu al general Aranda en Lo Rat Penat, fou amenaçat d’anar a la presó pel governador civil Francisco Javier Planas de Tovar o el veto a la Balada del cor distret de Bernat Artola, per ser escrita en la llengua autòctona, en el certamen literari de les Festes de la Magdalena de l’any 1945. Però les autoritats franquistes utilitzaven al seu arbitri les disposicions contra de la llengua. Podem dir que hi havia una prohibició tàcita. Hom jugava amb certa subtilesa contra el seu ús. Així, trobem en la premsa avisos no directes sobre la prohibició: «Barcelona. La Real Academia Española ha comunicado al gobernador civil de la provincia haber visto con profunda simpatía la campaña para el establecimiento del uso público del idioma español24». El que sorprèn, però, és trobar, dos dies després de