Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats. AAVV
Читать онлайн книгу.
a la fi de 1937. Altres projectes impulsats per Francesc Bosch Morata des de la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València no van passar de mers projectes i acords sobre el paper.72
Des de la perspectiva universitària, destaca l’horror per la mort de Joan Baptista Peset Aleixandre, exrector de la Universitat de València nascut a Godella l’any 1886, «sotmés a un consell de guerra, va ser condemnat a mort i afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941, un assassinat que va constituir un dels crims més repugnants de la repressió franquista».73 En aquell procés crema i grinyola el silenci (còmplice?) del claustre de la Universitat, especialment dels que dirigien els tribunals de depuració del professorat. Per fer-ne memòria, Estellés deixà escrit: «jo no vull la mort jo vull la vida / que podrà ser útil encara / muller fills germans / adéu».74
1.E. LA REPRESA DES DEL VALENCIANISME MODERN
El servilisme i l’adulació cap al règim franquista i el seu líder esdevingué la norma pudenta del funcionament universitari, com es manifestà públicament una volta més en la visita del dictador a València el 1947. Només es pot constatar la breu i volenterosa reconstrucció de la FUE, des del 1945, en condicions molt minoritàries i clandestines, amb costoses reconstruccions cada curs a través d’àrdues connexions personals. A València dominava aquesta FUE la JSU (Juventudes Socialistas Unificadas), comunista, encara que hi havia també socialistes, republicans i anarquistes. Aconseguiren editar algunes octavetes i distribuïren altres publicacions de l’organització, però amb les acaballes de la dècada acabaren els estudis i no aconseguiren relleu. Més aviat es tractava d’individus aïllats que participaven de la subcultura de la resistència, que trobaven en aquells contactes una font de moral enmig d’un àmbit força hostil i perillós. En altres ciutats amb una mica més d’activitat clandestina, la policia els havia localitzat i reprimit abans. La comunitat internacional, al seu torn, abandonà els demòcrates espanyols a la seua sort lamentable, fet que també contribuí a la normalització del nou ordre franquista, amb aquell típic «apoliticisme» tenyit d’un profranquisme més o menys diluït: «L’inicial retraïment de la política esdevingué una actitud militant, producte del convenciment que era millor així, que era preferible que els fills ignorassen el que havia succeït i el que els seus pares havien passat; perquè ja no comptava, no havia de comptar, perquè només seria un perjuí per a continuar vivint i progressar socialment».75
Respecte als que dirigien la institució universitària, aprofita la següent citació de la biografia que Xavier Serra dedica a Corts Grau:
La barra era fenomenal. S’havia perdut el sentit del ridícul. Franco i els seus ministres deixaven anar bestieses formidables. Els catedràtics d’universitat, en comptes de callar discretament, les glossaven i les amplificaven en la Revista de Estudios Políticos, en Escorial, en Arbor... Dins dels ideòlegs universitaris del règim franquista, però, Corts Grau fou un simple peó. Un peó d’una mediocritat plúmbia. El primer rector de la Universitat de València passada la guerra fou José María Zumalacárregui, que havia estat ja rector durant la dictadura de Primo de Rivera; el segon fou Fernando Rodríguez Fornos, que també havia estat rector abans de la guerra, entre el 1934 i el 1936; el tercer rector de l’època franquista va ser Corts Grau. El nomenament de Corts per al càrrec es produí després de la mort de Rodríguez Fornos, a la darreria de 1951. Fou, doncs, un ascens per defunció. Mort el rector, el més natural era que el substituís el vicerector.
Durant els primers anys del seu rectorat, Corts gaudí d’una placidesa celestial. Les protestes estudiantils de Madrid, del 1956, no trobaven a València cap ressò apreciable. Els catedràtics eren majoritàriament addictes al règim –malgrat l’arribada, al llarg de la dècada dels cinquanta, d’Antonio López, de Tarradell, de Reglà, de Dolç...76
Al llarg de la dècada següent només un intent d’implantació de l’Agrupación Socialista Universitaria (ASU) i intents recurrents dels comunistes de bastir una organització mínima a la universitat, connectats amb elements obrers, que sempre resultaven reprimits amb duresa. D’aquesta manera foren els joves del valencianisme modern els que assoliren un protagonisme públic ben dinàmic. «Els primers que trencaren la placidesa beatífica de Corts Grau van ser els valencianistes del Moviment Social-Cristià de Catalunya, el mosca. Trencar la placidesa de Corts, cal dir, fou extraordinàriament fàcil: n’hi hagué prou de penjar alguns cartells en valencià a l’edifici de la Universitat perquè el rector perdés els estreps. Els cartells, concretament, anunciaven una missa multitudinària que s’havia de celebrar a l’Estació del Nord, en homenatge a uns estudiants que havien mort en un accident ferroviari. Corts en persona arrencà els cartells i els estripà davant dels estudiants. Era l’any 1961».77 El valencianisme es difongué a la Universitat mitjançant activitats de caire cultural, com ara els Aplecs de la Joventut que organitzava Lo Rat Penat, de les excursions pel país que feien un grup de professors i estudiants (les «rutes universitàries»), la infiltració en les cambres sindicals de facultat, i l’homenatge universitari a Ausiàs March el març de 1959. El 1962 la mosca ja s’havia transformat en l’Acció Socialista Valenciana (ASV),78 sense caràcter cristià definitori i amb un esquerranisme accentuat. Amb altres elements del PCE i del Frente de Liberación Popular (FLP), col·laboraren en accions de solidaritat cap als miners d’Astúries en vaga. «Quan a Madrid es fundà, el 1963, la Federación Universitaria Democràtica Española (FUDE), a València, els valencianistes crearen, per tal d’evitar la caiguda en el sucursalisme, l’Agrupació Democràtica d’Estudiants Valencians (ADEV). El 1964 fundaren també el Partit Socialista Valencià (PSV), que no tingué cap relació amb el Partit Socialista Obrer Espanyol. El 1965 tingueren lloc la I i la II Assemblea Lliure d’Estudiants. Entre el 1962 i el 1966, més o menys, la subversió universitària a València fou organitzada, doncs, pels valencianistes. A partir del 1966, tornaren a ser predominants els comunistes».79
L’octubre de 1958 hi hagué la primera vaga a la Universitat de València des que manava Franco. El rectorat prohibí al grup de teatre de la facultat de Filosofia i Lletres d’assajar al paranimf, com era costum. El delegat de facultat i els de curs organitzaren la protesta i no hi assistí cap estudiant a classe, més aviat caldria dir cap estudianta perquè era una facultat de majoria femenina aclaparadora. La institució guardà silenci però al poc temps s’hi reprengueren els assajos del TEU (Teatro Español Universitario, depenent del SEU) com marcava l’hàbit assentat. «Com ja havia ocorregut en uns altres districtes, la tan reiterada indiferència dels estudiants es demostrava simple aparença quan estaven en joc qüestions que majoritàriament eren identificades com a problemes reals i propers, com ara una actitud arbitrària i intransigent del rector contra una activitat cultural de tanta acceptació com era el teatre universitari. Aquesta motivació de defensa dels interessos de grup, junt amb la solidaritat amb companys represaliats, constituirien molt prompte les bases mobilitzadores del moviment estudiantil democràtic».80 La resposta de l’estudiantat no depenia de les sigles, en aquest cas havien estat representats del SEU, sinó del contingut i les maneres que prenguera la crida que se’ls adreçava.
El mateix curs hi hagué eleccions a consell de curs, un clivell obert a la participació per l’afebliment estructural del SEU i el seu distanciament creixent cap a l’estudiantat general. A primer de Dret, el gener de 1959, el grup valencianista promogué una llista alternativa a la del SEU, que per contrast amb el blau falangista, anomenaren «Candidatura incolora»: «No votes azul, vota incoloro», n’era el lema. La tàctica gremial i entrista, coherent amb el discurs apolític de la institució, funcionà: Lluís Aracil i Olga Quiñones esdevingueren el primer delegat i la primera subdelegada desafectes al SEU des de 1939. El professorat progressista, com el director del Col·legi Major Lluís Vives F. Murillo, els donà recer. S’esforçaren a assolir un caire valencianista en la commemoració oficial del cinqué centenari de la mort d’Ausiàs March: «Amb el suport sempre disponible de Sánchez Castañer els participants en els Cursos de Llengua i Cultura valenciana promogueren en el paranimf a començaments de març de 1959, la major part del qual es pensava fer en català. El rector Corts Grau posà problemes, però acabà cedint i inclús presidint l’acte,