Teixir revoltes. El Bloc d'Estudiants Agermanats. AAVV
Читать онлайн книгу.
Sánchez Castañer parlà en castellà sobre “La influencia de Ausiàs March en la poesía castellana”. I Corts Grau, evitant el valencià, tancà l’acte assenyalant que “la Universidad no podía faltar en el homenaje al poeta valenciano por excelencia”. A més de l’acte d’homenatge, també es va crear una Aula Ausiàs March81 adscrita a la càtedra de Sánchez Castañer i sota la direcció de Dolç, en la que es reforçaren els continguts relatius a la cultura autòctona».82 Als cursos següents estengueren l’estratègia de presentar candidatures a les cambres sindicals de facultat, amb aliances amb estudiants més moderats que compartien el desig d’independència respecte als comandaments falangistes.
Aconseguiren així certa presència, sobretot a Dret, i això els permeté atrevir-se a iniciatives i reptes de major consideració: «Aquell matí83 es va distribuir Diàleg, amb el subtítol de Butlletí de la cambra sindical de la facultat, es tractava d’una revista ciclostilada, redactada en la quasi totalitat en català, amb uns continguts sorprenents, ja que no parlava de futbol o de falles», diu Vicent Álvarez (primer director de Diàleg) al Nou Dise el 2011. El relat testimonial continua: «Recorde les cares de la gent diguem-ne “normal” quan li donàvem el paper, i encara més l’escena quan ens va veure el rector, el catòlic i franquista Corts Grau, tinc ben present la seua desaprovatòria mirada, quant em costà aprovar la seua assignatura! Diàleg, he oblidat qui la va batejar, va ser el resultat de dies de feina, d’intentar fer funcionar una màquina que hi havia amagada, des del final de la guerra, al local de Lo Rat Penat, de buscar uns continguts que uniren per a fer país i generar el combat per la llibertat». Uns falangistes de Dret els denunciaren a la policia política, però no saberen què ferne: la revista tenia el suport de la cambra de la facultat, «pareixia ser cosa de la universitat i en el seu contingut no hi havia res que pogueren emprar com a excusa per a segrestar-la. A més a més, no estava prohibit explícitament escriure en català. Hi hagué pressions del SEU contra la publicació i el Rectorat la mirà sempre amb mals ulls».84 Al capdavall, fou una iniciativa catalitzadora d’una efervescència cultural creixent mentre augmentava el rebuig a la imatge burocràtica del SEU i l’ambient conformista i conservador de les joventuts catòliques. Segons les paraules d’Álvarez: «La revista, doncs es va convertir en l’expressió del valencianisme fusterià i l’esquerranisme universitari. Això era massa, després d’uns mesos van silenciar la veu de Diàleg. Després de Diàleg vingué Concret, aquesta nova aventura la férem junts amb gent de la Facultat de Lletres, l’equip es va ampliar i la qualitat dels continguts també, tampoc la cosa no va durar molt, eren empreses complicades i calien moltes coses, tal vegada van eixir-ne cinc o sis números. El 1962 la situació es va endurir, ens solidaritzàrem amb els vaguistes de les mines d’Astúries, va haver-hi detencions, aleshores les circumstàncies van forçar una activitat més clandestina, algunes ingenuïtats ja no es podien mantindre i, d’altra banda, calia passar a una altra etapa, la de creació del sindicalisme al marge del Sindicato Español Universitario, que era l’instrument del règim per a controlar els estudiants».85
Les detencions al maig de 1962 que recorda l’article suara esmentat foren abundants. Majoritàriament del PCE i obrers, però també alguns universitaris86 i persones relacionades amb el Front Marxista Valencià. El FMV fou un grupuscle polític creat el 1958, amb escassa incidència però amb la conjugació poc habitual de valencianisme i marxisme. La seua combinació entre comunisme i nacionalisme aplegà una dotzena de persones, organitzades al marge del PCE, pràcticament l’única força política que mantenia una oposició sòlida a la dictadura. Pérez Montaner no ho considera cap militància, sinó unes coneixences més o menys organitzades amb qui assistiren a uns col·loquis d’explicació de marxisme. Tant fa al remat, perquè en les duríssimes restriccions a la participació cívica imposades per aquell règim, això li costà detenció, interrogatoris, un juí militar (era abans de la constitució dels TOP: Tribunales de Orden Público, infames però civils), una condemna per «delito consumado de rebelión militar» de dos anys de presó (15 mesos complits entre la model de València, Carabanchel i Cáceres, i excarceració a causa de la mort del Papa Joan XXIII) i l’estigma oficial. I després de la presó, encara any i mig de servei militar a Sidi Ifni. Que a Garcia Bonafé i a ell els agarraren els darrers, un dia després del gruix de detencions, els estalvià maltractaments, perquè «ja ho sabien tot». Potser també el classisme aplicat en la repressió, que sempre reservava la brutalitat principal per als obrers, també en reduí les conseqüències. El franquisme no anava de broma, ni era de cartró-pedra, ni cap decorat amable per a la TV en blanc i negre. No, no era cap broma.
Jaume Pérez Montaner arribà a la Universitat l’any 1961 i compartia pis amb Màrius Garcia Bonafé, que anava un curs per davant. Vinguts d’Alcoi, ja havien tingut algun contacte amb «el grup d’Eliseu i companyia», i hi col·laboraren en algunes de les seues activitats i publicacions. També entraren en contacte amb un grup de Lo Rat Penat «que eren marxistes, marxistes i valencianistes, gent jove»,87 tots ells prou relacionats amb Enric Tàrrega. Allí començaren a estudiar marxisme, d’aquella manera, val a dir. Davant la dificultat d’accedir a fonts directes, estudiaven el manual del jesuïta Jean-Yves Calvez (1927-2010; La Pensée de Karl Marx, 1956, que a l’estat espanyol no es publicaria fins el 1966). Buscaren com a professor Josep Iborra (a qui coneixien d’abans, com a Fuster i Ventura), que era llicenciat i sabia de filosofia. A aquesta curiositat intel·lectual afegien algun contacte amb gent que actuava en la clandestinitat, del partit comunista. I també amb la distribució, l’abril de 1962, d’octavetes informatives sobre la vaga d’Astúries que reclamaven solidaritat amb els miners. Prèviament Garcia Bonafé i ell ja havien repartit octavetes de manufactura del tot artesanal (escrites a màquina amb còpies en paper carbó i repetició del procés), com a iniciativa pròpia, en solidaritat amb Jordi Pujol arran de la seua detenció. «Devia ser març del 62 perquè quan em van agafar encara en portava dos, que me les vaig menjar. No les van notar, me’n vaig adonar, i en poder me les vaig engolir».88 Les detencions es produïren al llarg dels dies 14 i 15 de maig de 1962, uns dies abans els estudiants més rebels feren un recorregut pel claustre de l’edifici històric de la Universitat de València mentre cantaven Asturias, patria querida, amb llançament d’ous i un incipient enfrontament amb un grup més nombrós favorable a Franco. Un avalot que la institució no coneixia d’ençà la guerra.89 «A Màrius i a mi no ens acusen de ser comunistes sinó de ser nacionalistes. Després en l’acta final sí deien que havíem entrat en contacte amb els comunistes». Quan començaren les detencions, sembla que Lluís Aracil anà amb moto fins a Alcoi per tal d’avisar les famílies que la policia els buscava, però ja fou massa tard. Bonafé i Montaner acabaren doncs a la comissaria d’enfront de la central, que devia anar plena, a la Gran via Ferran el Catòlic prop d’Àngel Guimerà. Tres dies d’aïllament en una cel·la per a cada un i una altra per a un obrer, Redondo: intimidació i interrogatoris. Com a detall humà, reberen la visita de les estudiantes Mila Mascarell i Josefina Lujan,90 que els portaren mantes i menjar. Quan finalment els presentaven la declaració (redactada per la policia) per a la seua signatura, el comissari en cap, Cano, davant d’altres policies, digué: «de estos no hay que preocuparse demasiado, son unos nacionalistas, unos románticos, y no se dan cuenta de que mientras nosotros tengamos los cañones no tienen nada que hacer»...
Llavors (1963) Raimon començà a cantar Diguem no, que des de l’anècdota de la coneixença personal ha esdevingut memòria col·lectiva: «Hem vist la por /ser llei per a tots. (...) / Hem vist la fam / ser pa / dels treballadors. / Hem vist tancats / a la presó / homes plens de raó. / No, / jo dic no, / diguem no. / Nosaltres no som d’eixe món».91 Anys després el mateix Raimon recordava les circumstàncies en què creà la cançó: «Possiblement quan vaig escriure “Diguem no”, jo encara tenia viva la lectura de L’homme revolté, d’Albert Camus, un llibre que vaig llegir moltes vegades entre les acaballes dels 50 i començaments dels 60. Un llibre que comença amb aquestes frases: “Qu’est ce qu’un homme revolté? Un homme qui dit non”. Devia tindre viva aquesta lectura i també tenia viu l’efecte que em féu la detenció d’uns amics de la universitat acusats de comunistes, que havien