Diplomatari de la Unió del Regne de València (1347-1349). AAVV
Читать онлайн книгу.
al regne de València, d’acord amb la contextura social i política del país, així com a l’Aragó assumirà el protagonisme l’alta noblesa, tal com venia sent tradició des del segle anterior.Tanmateix, a Catalunya, no s’hi produeix cap moviment, no sabem si per haver estat menys afectada pels excessos autoritaris de la monarquia.
El moviment naix al si del Consell de la ciutat de València, i serà fonamentalment burgés, encapçalat pels ciutadans, juristes i mercaders, amb l’adhesió d’una part de la noblesa, en general cavallers urbans, més que no els grans barons. Pren la denominació d’Unió, tot utilitzant una figura per a la qual la ciutat es creia facultada per privilegis reials de Pere el Gran i d’Alfons el Franc —interpretats forçadament—, però que sembla haver estat adoptat de fet per l’exemple de la tradició aragonesa antimonàrquica del segle anterior.
L’objectiu de la revolta valenciana, més avançat del que deixen pensar els greuges invocats, és imposar a la Corona uns mecanismes constitucionals de control de l’actuació de l’executiu al territori valencià, que difícilment podien ser acceptats pel rei, perquè el sotmetia a una subordinació sense precedents. Els regnes havien d’intervenir en la composició dels membres del consell reial, seria creat un jutge general —jutge de contrafurs— del regne de València, inspirat en la institució del justícia d’Aragó, i la Unió celebraria una assemblea anual, amb la pretensió de consagrar un règim de control parlamentari regular del govern de la monarquia. Ultra això, i per neutralitzar futures tentacions reials envers l’autoritarisme, previsibles si hi mantenien la seua influència els consellers rossellonesos d’ideologia romanista, principals assessors del Cerimoniós d’ençà de llur incorporació a la cort després de l’annexió del regne mallorquí, la Unió exigia formalment al monarca l’expulsió del govern d’aquells personatges.
És veritat que, en alguns llocs afiliats al moviment unionista, hi hagué tensions antisenyorials, que, malgrat no formar part de l’ideari de la lliga cap reinvindicació en aquest camp —ni tampoc de caràcter social—, sens dubte determinaren l’adhesió d’aquells a la revolta, cercant protecció contra els titulars del domini. És el cas de Cocentaina, enfrontada amb Alfons Roger de Lloria, i d’altres llocs. En especial es produí aquesta mateixa situació en els llocs del Maestrat de Montesa, que reclamaven del mestre de l’orde la restauració dels seus furs originaris de l’epoca del repoblament: paradoxalment, els furs d’Aragó, canviats no feia dues dècades pels de València, en temps d’Alfons el Benigne.
Aquestes propostes polítiques reivindicatives atragueren l’adhesió de la major part de les viles i llocs rurals del país, tant del territori del reialenc com del de jurisdicció senyorial, si n’exceptuem algunes de les principals viles reials que no s’hi volgueren sumar, en particular Xàtiva, Borriana,Vila-real o Morella. Tanmateix, la noblesa, en general, defensà la causa de la Corona, encapçalada pel seu individu més prestigiós, Pere de Xèrica, senyor d’aquesta baronia i d’altres dominis als regnes de València i d’Aragó, que era llavors el governador del regne. Sols escassos membres de l’alta noblesa, com ara Berenguer de Vilaragut, senyor d’Ontinyent, Bocairent i Biar, el noble Humbert de Cruïlles i fra Dalmau de Cruïlles, comanador de l’orde de Montesa, i sobretot un sector de la cavalleria urbana de la ciutat de València, seguiren la causa unionista. Malgrat això, cal insistir, el protagonisme del moviment correspongué al patriciat burgés de la capital, el sector social més afectat per la deriva autoritària del poder reial, amb la qual féu causa comuna una part de la petita noblesa de la ciutat. La Unió representa l’afirmació política de les capes urbanes —ciutadans i homes de vila— a València i gran part del territori, ja patent vint anys abans quan la ciutat instà i obtingué del rei Alfons el Benigne la desitjada unificació foral del regne. No debades el segle XIV és considerat amb raó com el període de maduració de les institucions regnícoles valencianes.
La Corona va patir moments duríssims durant la crisi, tant a l’Aragó, com ara particularment a València. El rei fou humiliat per les victòries unionistes obtingudes contra el governador i les forces reials, el desembre de 1347, als enfrontaments de la Pobla Llarga i de Bétera. I encara més després en persona, a la primavera del 1348, quan, perduts els seus efectius militars, era obligat per un avalot popular a eixir de Morvedre i traslladar-se a la capital del regne, en condicions de fet de segrestat per la Unió. Això ajuda a comprendre, en un monarca tan zelós de la seua preeminència règia, la crueldat sense precedents del càstig final de la insurrecció.
El capteniment de Catalunya en la crisi de les Unions denota un abstencionisme positiu: no implicació en la revolta, però sense renunciar a prestar suport a la monarquia. Els estaments del principat sembla que procuraren no intervenir activament en assumptes, considerats interns, dels dos regnes germans i veïns; tot i això, no es desentengueren en aquelles gravíssimes circumstàncies. Una ambaixada de catalans i mallorquins, en efecte, amb el bisbe de Tortosa —l’agustí valencià fra Bernat Oliver— al seu front, va visitar la ciutat de València el març de 1348 amb l’objectiu de cercar una avinença entre les dues posicions de la Unió i de Pere el Cerimoniós, que per dissort no va quallar. Constitueixen un fet a investigar, tanmateix, les causes profundes de l’actitud catalana, atés que costa creure que no es produïssen al país excessos autoritaris de part del poder reial en paral·lel amb els altres territoris, o que la resolució unilateral del rei en la delicada matèria de la successió al tron fos rebuda sense protestes.
A la fi, Pere el Cerimoniós reeixí a reconstituir el partit monàrquic en Aragó; hi va ser clau assegurar la lleialtat d’un magnat que abandonà la militància primera en la causa de la Unió per a lluitar a favor del rei, Llop de Luna, gran senyor territorial tant en aquell regne com al veí valencià, on posseïa Sogorb, Benaguasil i Paterna. Alhora es reagrupaven els seus partidaris al regne de València, sempre al voltant de Pere de Xèrica, amb l’ajuda del mestre de Montesa, fra Pere de Tous. L’estiu del 1348, la batalla d’Èpila significà la caiguda de Saragossa i el final de la revolta aragonesa. Els mesos següents, i després de passar per la pèrdua de la segona muller, Elionor de Portugal, morta a Xèrica de pesta bubònica, el rei tancà el cercle damunt de València. La Unió accentuava llavors el seu radicalisme, amb l’atac a Morvedre, tornada a la causa reial, i el saqueig de la jueria de la vila, i les intervencions de càstig contra algunes posicions de senyors promonàrquics, com Ribaroja. Els elements dissidents a l’interior, així mateix, es feien callar violentament. A València, poques setmanes abans de la fi del conflicte, un ciutadà, el jurista Joan Sala, i no un cavaller com hagués estat previsible, era proclamat capità de la guerra, amb poders excepcionals.
Aïllada la Unió, amb l’exèrcit reial situat al nord del riu Túria, a l’entorn de Mislata es produí el combat decisiu. Les milícies valencianes foren destruïdes i la ciutat capitulà. Pere el Cerimoniós entrava a València el 10 de desembre de 1348. Sense dilació, començà la repressió de la revolta, d’extraordinària severitat. Aquells que escaparen de la pena capital, aplicada als dirigents i responsables principals, i de les confiscacions de béns, hagueren de pagar composicions monetàries a la Corona. Pot dir-se amb total certesa que les morts causades per la repressió de la Unió, sumades als caiguts en combat i a les nombroses baixes humanes produïdes per la incidència de la pesta negra, varen determinar un visible canvi o relleu en la composició de les capes dirigents, en particular en les ciutadanes.
Les viles i poblacions que havien pertangut a la lliga foren castigades, al seu torn, amb grosses multes. En l’esfera estrictament política, el Consell de la ciutat de València va ser sotmés a un període de control sota la tutela reial, i la representació ciutadana disminuïda de forma significativa: per uns anys, el dret dels oficis a nomenar consellers municipals restà suspés, fins que més endavant, a l’epoca de la guerra contra Castella, va ser restablert, ben cert que reduït a la meitat.
Fins ací, la síntesi dels fets de la revolta i guerra civil de la Unió del regne de València. Un moviment de caràcter revolucionari, ja advertit pels historiadors liberals del Vuitcents, malgrat el seu desconeixement de la magnitud dels fets, puix que la investigació d’arxiu no hi havia avançat gens des dels Anales de Jerónimo Zurita, al segle XVI! El programa unionista, que de fet significava, més que no el restabliment del pactisme polític de la Confederació catalanoaragonesa,