Els diputats del General abans de la Diputació del General

      Les comissions estamentals de gestió dels subsidis aprovats en assemblees parlamentàries al Regne de València entre 1261 i 1362

VICENT BAYDAL SALA

       Universitat Jaume I

Ítem, que la Dipputació e officis dessús dits duren per tres anys, los quals feneixquen en la festa de Nadal del any mil CCCC XXII, e que ladonchs ne sien elets altres, ço és, que los del braç ecclesiàstich sien elets per los dits dipputats del braç ecclesiàstich, e los del braç militar per los dits deputats del braç militar, e los del braç reyal elegeixquen los jurats de la ciutat de València lo dipputat, clavari, administrador e comptador qui deuen ésser per la dita ciutat […] e los jurats de la ciutat de Xàtiva o vila real que aurà haver l’offici de la Depputació elegeixquen lo depputat que y deurà ésser per les dites ciutat de Xàtiva e viles reyals […]. E axí·s segueixca de trienni en trienni mentres les dites generalitats duren.¹

Aquell, en concret, era el capítol del donatiu solemnement aprovat el 22 de març de 1418 al convent de Sant Doménec de València, en la darrera sessió de les primeres Corts valencianes convocades per Alfons el Magnànim, que contenia la disposició clau del que en l’actualitat, sis segles després, s’ha commemorat: la institucionalització definitiva de la Diputació del General del Regne de València, l’organisme encarregat de recaptar i gestionar els principals impostos pagats al rei pels habitants del territori valencià després de ser aprovats en les assemblees parlamentàries. No debades s’hi va establir que els sis diputats elegits pels braços de l’Església, la noblesa i les ciutats i viles reials es renovarien automàticament de trienni en trienni mentre duraren els tributs de les generalitats, els quals eren ja pràcticament perpetus, atés que havien quedat vinculats al deute públic emés per la mateixa Diputació, de retorn total gairebé impossible. De fet, com a mostra d’aquella nova perdurabilitat assumida per tots, a partir del mateix any de 1418 es va iniciar el registre arxivístic notarial de la documentació de la Diputació del General i molt poc després es van adquirir els solars per a construir una seu estable al cor de la ciutat de València, bo i iniciant la construcció del palau que en l’actualitat alberga la moderna institució de la Generalitat Valenciana.²

Amb tot, malgrat que la institucionalització fora assolida en la segona dècada del segle XV, el ben cert és que la Diputació del General del Regne de València no havia nascut aleshores, sinó que existia des de dècades arrere i tenia unes arrels i uns precedents ben profunds, que arrancaven quasi una centúria abans. Concretament, durant el període anterior a la consolidació definitiva del 1418 es poden distingir dues grans fases: d’una banda, una etapa justament anterior, que es remunta a la dècada de 1360, ja que, com és sabut, els impostos indirectes de les generalitats es van crear en les corts generals de Montsó de 1362-1363 i precisament llavors es va començar a emprar el nom de Diputació del General per a denominar les comissions interestamentals que, tot i ser en teoria provisionals, van anar renovant-se amb molta assiduïtat;³ i, d’una altra banda, encara una altra etapa anterior, des de les corts valencianes de 1261 fins a 1362, en què de manera esporàdica es van formar comissions estamentals per a la gestió dels impostos aprovats en les assemblees parlamentàries i, de fet, es van constituir de vegades com una mena de Diputacions del General en la pràctica, almenys des de la dècada de 1330, tot i que amb certes particularitats importants respecte al que posteriorment esdevindria la institució, segons analitzarem ací mateix.

      Mirarem d’observar, doncs, quines funcions van acomplir i quins poders van tenir els diputats o administradors del General abans de la Diputació del General, és a dir, abans de l’aparició d’aquella denominació l’any 1363 i del seu posterior recorregut fins a la institucionalització plena de 1418. I ho farem mitjançant l’anàlisi de la naturalesa i les característiques de la recaptació i la gestió de cadascun dels subsidis atorgats als monarques en les assemblees parlamentàries valencianes celebrades durant el període esmentat, des de 1261 fins a 1362, a partir dels treballs previs i les informacions contingudes en la documentació registrada en diverses sèries de la Reial Cancelleria i del Reial Patrimoni de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, en combinació amb les conservades en altres sèries de l’Arxiu Municipal de València i de l’Arxiu del Regne de València. Al respecte d’això, cal tenir present que, com acabem d’apuntar, dins d’aquell interval de temps es poden distingir al seu torn dues fases netament separades per l’any 1330, en plena consonància amb l’evolució de les relacions polítiques i de la fiscalitat pública al Regne de València, segons constatarem a continuació.

      1. L’enfrontament foral i la manca de comissions interestamentals de recaptació (1261-1329)

La cabdal decisió de Jaume I de convocar l’any 1261 una primera assemblea parlamentària valenciana, probablement amb la condició de corts,⁴ va donar peu a l’inici d’un llarg conflicte que va enfrontar els partidaris d’aplicar el codi jurídic dels Furs de València a la totalitat del regne, encapçalats pel mateix monarca, la ciutat de València i la majoria de les viles reials, i els partidaris de fer observar també els Furs d’Aragó en aquells llocs on s’havien atorgat en temps de la conquesta, liderats pels rics homes i barons d’origen aragonés. No debades, els primers senyorius cristians formats al territori durant la dècada de 1230 van ser poblats per nobles aragonesos amb furs locals d’aquella mateixa procedència i encara més tard, ja compilats els Furs d’Aragó el 1247 –que en certa manera protegien les seues prerrogatives davant el poder reial–, ho van continuar fent fins al punt que bona part de la meitat nord del Regne de València es regia mitjançant aquelles normatives. D’altra banda, però, immediatament després de la conquesta de la ciutat de València el 1238 el rei Jaume I va promulgar els Furs de València, un codi inspirat en el dret comú i la recuperació de la forta autoritat dels antics emperadors romans, amb la intenció que fora d’àmbit general al conjunt del territori i, de fet, ell mateix el va aplicar en la immensa majoria de poblacions reials.⁵

Així les coses, atesa aquella diversitat jurídica, en l’assemblea convocada el 1261 el monarca va plantejar que tots els senyorius del regne foren poblats amb els Furs de València, a canvi de concedir certs avantatges en la possessió de la terra als senyors nobles i eclesiàstics, però si més no l’estament nobiliari, format molt majoritàriament per nobles i cavallers d’origen aragonés, es va negar per complet, atés que preferien mantenir els Furs d’Aragó, que els garantien tot un seguit de prerrogatives jurisdiccionals, territorials i fiscals a les quals no estaven disposats a renunciar. En conseqüència, la divisió que s’havia mantingut latent fins aleshores es va fer patent i es va encetar un prolongat enfrontament entre els defensors d’un ordenament normatiu i els de l’altre, que va ser especialment intens fins a començaments de la dècada de 1290 –tot arribant als xocs militars– i que no va finalitzar fins a les acaballes de la de 1320.⁶ I, en consonància amb això, l’esmentat estament nobiliari, controlat per l’aristocràcia de procedència i lligams aragonesos, es va negar de manera gairebé sistemàtica a col·laborar amb les successives assemblees parlamentàries valencianes reunides pel monarca i, per tant –amb una única excepció–, tampoc va contribuir als successius serveis promesos a la Corona. Així doncs, durant el període de 1261 a 1329, com a resultat d’aquella dura disputa, ni en la documentació coneguda es parla mai del General com la representació de la comunitat política del Regne de València a través de la unió dels tres estaments o braços, ni tampoc es van poder formar comissions de recaptació fiscal mancomunades entre