Dels orígens a l'abolició. AAVV
Читать онлайн книгу.
la situació va canviar per complet a partir d’aquella data, quan, en el context de l’exigent guerra contra Pere el Cruel de Castella, en les corts generals de Montsó de 1362-1363 es van crear els impostos de les generalitats i van aparéixer les primeres formes de les Diputacions del General catalana i aragonesa, com a organismes de recaptació i administració fiscal emanats de les assemblees parlamentàries respectives.18 Va passar el mateix en el cas valencià, però ací cal destacar que, a més a més, just en les dècades prèvies, una vegada solucionat el conflicte foral que havia enfrontat els estaments, s’havien succeït una sèrie de donatius generals que van servir de precedent tant a la consolidació d’una fiscalitat pública conjunta com a la formació de la Diputació del General pròpia.
En concret, van ser les corts de València de 1329-1330, presidides per Alfons el Benigne, les que, com és sabut, van fer possible la fi pràcticament definitiva de la disputa mantinguda durant dècades entre els principals components de l’estament militar i els de l’estament reial, mitjançant l’ampliació i modificació dels Furs de València, amb la inclusió de l’anomenada jurisdicció alfonsina que atorgava certes prerrogatives als titulars dels senyorius, de manera que la immensa majoria dels nobles i cavallers que havien emprat fins aleshores els Furs d’Aragó van renunciar a ells i durant els anys subsegüents van acceptar el nou ordenament foral valencià aprovat en aquella assemblea.19 De fet, la nova situació de col·laboració entre els estaments es va mostrar immediatament a través de dos fenòmens: en primer lloc, just després de la clausura d’aquelles corts va aparéixer per primera vegada en la documentació el terme del General del Regne de València per a fer referència al conjunt dels tres estaments representats en les assemblees parlamentàries, i, en segon lloc, aquella mateixa assemblea va aprovar el primer donatiu general de la història del territori valencià, que havia de ser recaptat en tots els senyorius i gestionat per uns diputats triats pels mateixos estaments, tot encetant una via que culminaria en els fets de la dècada de 1360.
Pel que fa a la primera qüestió, el concepte fou emprat per primera vegada −que siga coneguda− en un parlament amb Alfons el Benigne a finals de 1330, en què el braç de les universitats reials va presentar diverses peticions en nom de «tot lo General del Regne de València» amb l’objectiu de vetlar per l’interés de tots els habitants del territori: «esguardants reformació del universal estament del dit regne e de la cosa pública».20 Així mateix, en parlaments posteriors que van tenir lloc durant aquella dècada es van continuar exposant les reivindicacions de la comunitat política en afers que tocaven «lo bon estament de tot lo General del regne» i fins i tot es va plantejar la constitució d’un únic «síndich de tot lo regne» per tal que actuara en els tribunals reials contra aquells pocs senyors que pretenien continuar aplicant els Furs d’Aragó als seus dominis.21 Fet i fet, el desbloqueig de la qüestió foral no només va permetre la irrupció d’aquella idea que engloba la comunitat política regnícola, sinó que també va consolidar plenament les corts, a les quals per primera vegada tant el braç de la noblesa com el de l’Església van començar a assistir amb les seues propostes legislatives per a renovar l’ordenament foral valencià en cada assemblea.22 Així, per exemple, en el marc de la primera reunió convocada per Pere el Cerimoniós, a València el 1336, diversos síndics de les viles reials van proclamar la infal·libilitat de les Corts com a màxim òrgan representatiu del regne:
La dita Cort General representa tot lo Regne de València, car en la celebració et sollempnitat d’aquella són los prelats, religiosos et persones eclesiàstiques, qui fan I e lo primer membre, los richs hòmens, cavallers et generosos, qui fan lo segon membre, los ciutadans et hòmens de viles del dit regne, qui fan lo terçer membre de la dita Cort, e no és presumpció ne semblant de veritat ne deu alcun creure que tots los membres de la Cort, en la qual ha tantes sàvies persones e moltes en dignitat e noblea constituïdes, se acordassen ne consentissen a fer tort o prejudici a alcú.23
Igualment, uns pocs anys després serien els procuradors dels braços nobiliari i eclesiàstic els que, en les corts de València de 1349, defensarien conjuntament el paper de l’assemblea parlamentària com a màxima institució protectora dels interessos de la comunitat política territorial:
Tots aquells qui en les dites Corts són estats e són estan per observació de furs e privilegis e reparació de aquells, e han zelat e zelen que·ls furs, privilegis, libertats e bons uses del regne, en general e en special […]. En aquestes Corts se tracten e·s façen sinó ço que fer o tractar se deu a bé, profit e bon estament del regne e és custumat de fer tractar en les altres Corts passades a observació dels furs e de privilegis.24
Així les coses, aquella nova situació d’unitat jurídica, inici de la cooperació estamental i acceptació plena de les corts com a fòrum de negociació política va donar peu també al segon dels fenòmens indicats: l’aprovació de diversos donatius generals en seu parlamentària i la seua posterior recaptació de manera conjunta entre els diversos estaments. En concret, el primer d’ells va ser el de la mateixa reunió de 1329-1330, en què els braços es van comprometre a pagar a Alfons el Benigne un total de 2.200.000 sous en un màxim de sis anys, recaptats a través d’imposicions indirectes sobre el blat, el vi i la carn que s’havien d’aplicar en els mercats de pràcticament tot el regne, amb l’objectiu de destinar els diners obtinguts a la campanya de conquesta de l’emirat nassarita de Granada que el rei projectava en aquells moments juntament amb el seu cunyat Alfons XI de Castella.25 Significativament, només van quedar fora de la contribució els llocs pertanyents a Jaime de Xèrica, Lope de Luna, Gonzalo García i alguns altres nobles que encara mantenien els Furs d’Aragó als seus dominis, però que a penes si representaven una escassa porció territorial del regne. Per contra, tant el braç militar com l’eclesiàstic van participar per primera vegada en la història valenciana en una comissió fiscal parlamentària conjunta amb el de les universitats reials, mitjançant la tria de nou administradors que representaven el General: el cabiscol Ramon Gener en nom del bisbe de València i el frare de Montesa Domingo de Muntanyana; Macià d’Esplugues en nom de l’infant Pere, comte de Ribagorça, i els cavallers Orrigo de Quintavall i Gil Jiménez Romeo; i dos jurats de València –en funció de l’any–, el veí de Sagunt Bonafonat de Vall-llebrera i el d’Alzira Pasqual Marçó.26
Ells serien els encarregats d’ordenar la venda de les imposicions cada any i de procurar que els arrendataris dugueren els diners mensualment o setmanalment –els de la capital– a un cofre de tres claus custodiat a la sagristia de la catedral de València i d’ingressar-los en els comptes de la taula del canvista assignat per a centralitzar el donatiu, Bernat Desmàs. Amb tot, aquell disseny inicial va experimentar canvis al llarg del procés de recaptació, atés que el projecte de conquesta granadina va quedar suspés i a partir de juliol de 1332 els diners col·lectats van ser destinats a l’armament d’un estol valencià contra els genovesos, per a la qual cosa es va nomenar dos nous i únics administradors, el mercader de València, Jaume Tolsà, i el jurista de Morella, Pere de Ciutadilla, amb l’objectiu d’agilitzar-ne els preparatius. Així mateix, quan al febrer de 1333 es va acordar l’organització d’un segon estol contra els genovesos hi van haver nous canvis: d’una banda, es van ampliar les tarifes al tràfic marítim mercantil i a la compravenda d’un bon nombre de productes de tot tipus i, d’una altra banda, es van triar quatre nous administradors, bo i retornant a la representativitat estamental del General a través de l’ardiaca d’Alzira Pere d’Esplugues per l’Església, el cavaller Ramon Costa per la noblesa i el ciutadà de València Francesc