Dels orígens a l'abolició. AAVV
Читать онлайн книгу.
les quals s’assentava tant la seua credibilitat personal, com la de la Diputació del General. En les reunions periòdiques dels diputats, s’aprovava tota decisió que implicara un moviment econòmic o de recursos humans, des de la compra d’un llibre i la contractació d’algú perquè hi passara «ab bons spais i de bona letra» tots els censals del General, fins a l’ordre pública contra els morosos de la Diputació, passant per la convocatòria de subhastes i crides o contractacions concretes. També s’hi discutien algunes demandes del rei, que solia escriure a la Diputació del General per sol·licitar notícies sobre l’estat de la institució, segurament per comprovar si podia demanar més diners dels que el subsidi cobria.
Es feien càrrec, d’aquesta manera, de les funcions representatives de la institució, que acompanyaven de facto el càrrec de diputat. Eren els receptors de les lletres missives, les quals debatien i responien en acta de provisió, i mantenien correspondència sovint amb el rei i amb la reina, especialment amb aquesta última,9 així com amb institucions de la ciutat de València, del regne o d’altres territoris. Els assumptes tractats en les dites missives versaven adesiara sobre notícies d’interés general per al Regne de València, més sovint sobre conflictes a les fronteres fiscals, o, fins i tot, sobre alguns funcionaris que no complien les seues funcions i als quals se’ls havia de cridar l’atenció en unes lletres missives que passarien a la posteritat.
Els diputats eren elegits per procediments diferents en funció del braç al qual pertanyien. En l’elecció dels diputats del braç reial, el primer era elegit pels jurats de la ciutat de València, i el segon pels jurats de la ciutat o vila reial que ostentara aquell trienni l’anomenat «ofici de Diputació». Quant als diputats del braç militar, el sistema de sac i sort regia els resultats. Una mica més complexa era la selecció dels diputats corresponents al braç eclesiàstic: aquests eren escollits de la mà dels diputats ixents, la qual cosa es tradueix merament en el sistema de cooptació, on, a falta de notòries excepcions que no es donen en el segle XV, un diputat havia de correspondre al clergat secular i l’altre al clergat regular.10
En el segon escaló de la jerarquia de la Diputació del General del Regne de València, hi ha el cos dels oficials, que es trobava format pels administradors, els jutges comptadors i els clavaris. Aquests tres càrrecs no gaudien de l’autoritat executiva dels diputats, però estaven tan submergits en la quotidianitat de la institució, que les seues decisions diàries podien influir dràsticament en el seu esdevenir.
En el cas dels administradors del General, la funció principal consistia en la supervisió dels arrendaments dels drets de les generalitats. Tenien potestat jurisdiccional, pel que exercien com una mena de jutges respecte a la recaptació fiscal, i s’encarregaven de resoldre en un tribunal presencial a la seu de la Diputació totes aquelles qüestions que pogueren sorgir amb els arrendataris. Com que aquesta justícia era requerida també fora de la ciutat de València, els administradors nomenaven subdelegats que impartien la justícia en nom seu arreu del territori valencià. Els nuclis urbans on se solia designar un subdelegat d’administrador solien esdevenir punts de referència per a la Diputació del General i solien ser viles o ciutats amb activitat comercial notòria o econòmicament actives durant els anys anteriors a la designació d’un subdelegat. Ademús, Dénia, Gandia, Morella, Oriola, Sogorb o Xàtiva foren alguns dels emplaçaments on hi havia destinats subdelegats dels administradors. Aquests eren, sovint, antics arrendataris dels drets de les generalitats o homes que veien en el càrrec una oportunitat d’encetar un cursus honorum que els portara fins a la ciutat de València. Resulta ben obvi, una vegada observades les funcions dels administradors, com de fina era la línia que dividia les potestats d’aquests de les dels diputats, que no estarien mancades de conflictes.
Els tres clavaris, un per cada braç, tenien a les mans la incommensurable tasca de portar els comptes de la institució. Vetlaven per l’equilibri de les finances de la Diputació, i els atribuïm l’estratègia conscient que hi ha al darrere d’aquesta. Percebien a nom seu els ingressos en representació de la institució i n’efectuaven personalment tots els pagaments. La seua comesa diària estava detallada als llibres de clavaria, en què es registrava diàriament, entrada per entrada, tot moviment financer que es fera per part de la institució i dels clavaris durant l’exercici anual.
L’última pota del cos dels oficials la formaven els jutges comptadors o comptadors del General, els quals fiscalitzaven la tasca dels clavaris. Mitjançant la comparativa dels llibres d’albarans i els llibres de clavaria, tenien l'última paraula per a l’aprovació de les finances. Si algun moviment no superava la seua inspecció, tenien la potestat de bloquejar-lo i demanar-ne la impugnació, si ho consideraven menester.
Al tercer esglaó es presentaven els oficials menors, és a dir, tots aquells funcionaris que exercien les tasques necessàries per al correcte funcionament del dia a dia de la institució, però sense exercir-hi un poder de decisió notori. Com hem dit, els diputats eren els encarregats directes de fer-ne les designacions, que eren, d’altra banda, de caràcter vitalici, motiu pel qual era de gran importància la persona elegida: sovint era un home de confiança, amb vincles familiars amb algun oficial o diputat.
Entre aquests oficis es trobaven els escrivans dels administradors i els escrivans del General, notaris que registraven tot allò que ocorria al si de la institució en els llibres de clavaria, els llibres de provisions o d’actes, els llibres d’albarans, o els llibres de les ordenacions, per posar-ne alguns exemples. En segon lloc, l’advocat del General s’encarregava de l’assessorament a la Diputació del General en matèria legal i jurídica. Sabem que no tenien prohibit, com altres oficials, participar del mercat del crèdit de la institució. És el cas, per exemple, de Gabriel Palomar, que va exercir com a advocat de la institució durant més de tres dècades, concretament des de l’any 1422 fins el 1455, anys durant els quals va ser creditor de la institució, amb excepció del trienni que va del 1425 al 1427, que va resultar elegit com a diputat pel braç reial. En tercer lloc, el cas dels porters o verguers és dels més interessants de la institució, atés que les seues atribucions canviaven segons les necessitats diàries, i aquestes podien anar des de meres tasques de missatgeria, fins a la compra de materials d’escrivania, l’exercici de les quals exigia la gestió d’una petita partida amb la vigilància constant del clavari. Tot i que rebien un salari anual de caràcter ordinari, sovint cobraven també per tasques extraordinàries, que compartien amb altres porters o verguers contractats puntualment. Per últim, valdria la pena mencionar el càrrec del síndic del General, del qual a penes tenim constància al segle XV. Va ser creat l’any 1457 amb una altra denominació, i cal esperar l’any 1474 perquè el cavaller Lluís Mascó fos designat com a primer síndic.11 Aquest nomenament suscitarà un extens debat entre els diputats l’any 1476, arran de la necessitat d’un càrrec de caràcter ordinari, tenint en compte que les funcions i les retribucions que hi corresponien eren extraordinàries. Finalment, es desestimarà la proposta de revocació de Lluís Mascó com a síndic, i s’hi aprovarà un salari amb efectes retroactius, des que va començar a exercir com a síndic. Aquell debat, si més no, va servir per assentar les funcions del síndic del General, que se sustentaven en la premissa de la necessitat de «defendre los drets del dit General».12
D’aquells oficis, com els porters, que es contractaven per a ocasions extraordinàries, en trobem més, com els notaris que ajudaven els escrivans oficials de la institució, normalment amb alguna tasca copiosa que superava els quefers diaris dels oficials, com passar algun llibre a net, o prendre compte d’alguna reunió a la qual l’oficial en qüestió no poguera assistir. L’hoste de correus és un altre ofici que apareix sovint recollit en la documentació de la institució i que no era sinó un intermediari entre els missatgers. Solia exercir-lo un hostaler, que recollia les missives de la institució i les repartia posteriorment al missatger encarregat de portar la documentació.
Els corredors eren una figura estesa en la València medieval i participaven