Dels orígens a l'abolició. AAVV
Читать онлайн книгу.
com una comissió depenent de les corts, fins a la conversió en el conjunt d’institucions executives valencianes, on s’inclouen les mateixes corts que l’originaren. En el present treball perfilarem aquells canvis que es produïren al si de la Diputació del General del Regne de València durant el primer segle d’existència, parant especial atenció als rostres que conformaven la seua realitat quotidiana: el funcionariat. Amb l’anàlisi de les funcions de cadascun dels components de la institució, ens serà possible percebre l’esbós de les actuacions de la institució i el rerefons de la seua influència real en el segle XV valencià.
Sis segles de vida demanarien una àmplia producció historiogràfica al respecte, que en la realitat s’ha vist tradicionalment truncada per l’escàs interés que ha suscitat la institució. No han sigut sinó notables excepcions les que han mantingut en la memòria dels valencians i les valencianes l’existència de la Diputació del General del Regne de València durant tant de temps, àdhuc després de la seua desaparició. Devem a aquestes interessants contribucions la reivindicació de la institució al segle XX i de les quals la celebració del congrés internacional La veu del regne en fou el corol·lari.1 Sumat a aquelles destacades obres inicials, esforços com el present persegueixen dotar d’un paper protagonista una institució tradicionalment apartada dels focus dels debats.2 Serà objecte del nostre treball contribuir a allò que es va iniciar amb La veu del regne: cobrir els blancs de la història de la institució i aportar llum sobre la seua consolidació.3 Des del naixement l’any 1418, fins a finals del segle XV, la Diputació del General del Regne de València aniria canviant el funcionament intern, adequant propostes i descartant desencerts, que n’afermarien l’estructura i en garantirien la supervivència durant els segles posteriors.
1. La independència de la Diputació del General del Regne de València
Entre els anys 1362 i 1363, en plena guerra dels Dos Peres, reunides les corts a Monsó, es va pactar la recaptació d’un nou impost indirecte per a fer front al subsidi que responia a les exigències econòmiques del monarca. Aquest nou impost indirecte rebia el nom de generalitats4 pel seu caràcter total, perquè no admetia exempcions de caire personal. Açò es traduïa en el fet que ni tan sols el rei, almenys amb la llei a la mà, podia lliurar-se de pagar l’impost. L’aprovació de les generalitats, a més a més, exigia la designació d’una comissió de diputats de les corts per administrar-ne i gestionar-ne la recaptació. D’aquelles primeres convocatòries, que s’extingien una vegada es complia el propòsit inicial, va sorgir la necessitat de perpetuar-ne les funcions a mesura que les exigències reials hi augmentaven, però sempre i quan es respectaren els interessos de les corts, que defugien el control de la monarquia. Aquestes trobaren en la institucionalització de les comissions la fórmula adient. Aprofitant l’avinentesa de la recaptació de l’impost, la Diputació del General del Regne de València es va convertir en una institució independent de les corts, un fet que facilitava l’entrada en escena de l’autogestió de l’impost i n’eliminava l’obligatorietat de retre comptes tant al conjunt de diputats, com al rei.
El dia 22 de març de l’any 1418 els tres estaments del Regne de València es reuniren al convent de Sant Doménec de la ciutat de València amb el propòsit d’elegir en votacions els qui serien els primers sis diputats de la Diputació del General, així com l’esquelet essencial del seu cos burocràtic.5 Sis diputats i sis jutges comptadors (dos per estament respectivament), tres clavaris, tres administradors (un per estament), un escrivà i un assessor en lleis constituïren els primers funcionaris de la Diputació del General del Regne de València. Pel braç eclesiàstic eixirien guanyadors de les votacions els diputats Hug de Llupià, bisbe de València, i Romeu de Corbera, mestre de Montesa, els jutges comptadors Jaume Roca, per l’orde de Calatrava, i Berenguer Domenge, comanador major de Montesa, l’administrador Gil Sànchez Muñoz, canonge de la seu de València i el clavari Pero Fernàndez, comanador de Montalbà. Tant la baixa noblesa com els grans llinatges elegirien com a representants del braç militar Alfons d’Aragó, duc de Gandia i el cavaller Lluís Carbonell com a diputats, el jove Jaume Escrivà i Joan Pardo de la Casta com a jutges comptadors, Jaume Romeu com a administrador i el cavaller Joan de Sant Feliu com a clavari. Finalment, les ciutats i viles del braç reial votarien pels següents representants: els diputats Bernat Joan, ciutadà de València, i Bernat Costejà, d’Alzira, Daniel Mascaròs com a clavari reial, Bernat Abrí com a administrador reial i Joan Ferrando i Genís Silvestre com a jutges comptadors pel braç reial.6 Eren homes amb noms i cognoms coneguts a la València de principis de segle i amb ambicions polítiques que veien en el seu servei a la Diputació una oportunitat per a les seues carreres. D’aquesta manera, garantint la reelecció dels càrrecs a la fi del primer trienni l’any 1422, la institució guanyava oficialment el seu caràcter permanent, que no perdria fins a l’abolició dels furs i la dissolució de la Diputació amb els decrets de Nova Planta.
2. Cròniques de la feina oculta
La Diputació del General del Regne de València va ser concebuda en actes de les corts com un instrument fiscal del rei i dels mateixos estaments. Sota aquesta premissa, l’activitat de la institució no tenia cap misteri més que aquells que suscitaren els arrendaments, anuals o triennals, dels drets de les generalitats i la recaptació final d’aquests. La realitat, però, era una altra. La funció fiscal, que havia justificat la creació de la Diputació, va quedar relegada molt aviat a un segon pla. Per davant, hi va prendre forma quelcom que emmanillaria la institució i, alhora, en permetria la pervivència, defugint la dalla dels decrets de Nova Planta durant unes dècades. Parlem, és clar, del deute de la institució en les seues dues manifestacions: el deute públic que es va emetre per a fer front a temps a la liquidació del subsidi i el deute històric que la Diputació va contraure per tal de pal·liar els efectes del primer. Aquells funcionaris del primer trienni es van veure obligats a girar cap a altres alternatives, per una altra banda ja ben esteses a la ciutat de València. Al capdavall, una institució que s’havia ideat com una gestora fiscal, es va convertir en una de les principals institucions a emetre deute públic o deute reial, fins al punt de constituir un dels tres pilars del regne, al costat del municipi de València o la Batllia General. El mercat del crèdit que es va crear al voltant de l’emissió del deute de la Diputació del General va arrelar a la ciutat de València i altres indrets de la Corona d’Aragó i va començar a nodrir-se especialment de les contribucions de les elits urbanes.
El volum ingent de sous que movia la Diputació del General va ballar durant el segle XV entre les oneroses quantitats de cinc-cents mil i vuit-cents mil sous7 anuals. Una xifra gens menyspreable si la comparem amb el municipi de València.8 La institució necessitava, per tant, una gestió responsable dels recursos, que garantira el compliment dels terminis del subsidi, però també que donara confiança als creditors amb les liquidacions dels deutes i el pagament de les pensions censals, i que portara endavant una estratègia financera conscient que impedira la fallida de la institució i, com a mínim, n’estabilitzara el deute històric. Aquesta feina, oculta a ulls vista, va ser portada a terme amb diligència pel funcionariat de la institució, des de la seua cúspide jeràrquica, fins el treballador més eventual.
Tota història d’una institució s’enceta pel seu govern. La Diputació, que temps enrere havia sigut una comissió de diputats de les corts, havia guanyat en estructura, recursos i independència. Aquells sis diputats inicials esdevingueren l’executiu de la Diputació del General. Hi figuraven dos diputats per estament, que eren elegits cada tres anys per part dels braços respectius. Constituïen la màxima autoritat al si de la Diputació i la seua funció principal