Dels orígens a l'abolició. AAVV
Читать онлайн книгу.
d’altres senyors, laics o eclesiàstics. I això requeria el concurs de les corts, que havien d’aprovar primer els subsidis demandats pel monarca i, després, els impostos amb què s’obtindrien les quantitats acordades amb aquest. Al contrari que els censos, les taxes o els tributs de naturalesa feudal, els impostos –directes o indirectes, fixos o proporcionals– eren de naturalesa pública i afectaven al conjunt dels habitants del regne, és a dir, a la totalitat dels súbdits del rei, i no sols als seus vassalls directes. La capacitat d’imposar era una potestat del poder reial –ningú més no la podia exercir, sinó era per concessió del sobirà, com ara les ciutats i viles reials–, però l’aprovació dels subsidis o donatius sol·licitats i dels impostos amb què es reunirien aquests incumbia també les corts, en representació del conjunt del regne. El rei no podia imposar-los per ell sol. No podia fer-ho sense les corts. No podia deixar de convocar-les quan necessitava diners i no tenia una altra forma d’obtenir-los.
Política i economia, poder i fiscalitat, es presenten, doncs, estretament vinculats. Tot i les seues resistències, per por de veure’s limitat, disminuït, políticament, el monarca no podia deixar de celebrar corts, urgit per necessitats financeres peremptòries. Per la seua part, els braços aprofitaven les assemblees parlamentàries per a denunciar els abusos i contrafurs dels oficials reials –és a dir, per a posar fre a l’autoritarisme monàrquic– i arrancar noves concessions polítiques al sobirà, que quedaven recollides en forma de nous furs. És això al que la historiografia catalana, valenciana i espanyola en general es refereix amb el nom de «pactisme», perquè les lleis eren «paccionades» entre el rei i el regne –representat políticament per les corts–, però que en la literatura especialitzada –anglesa i internacional– es coneix com a constitucionalisme. El regne tenia la seua llei pactada –la Carta Magna en Anglaterra, les Constitucions a Catalunya, els Fueros a Aragó i els Furs a València–, i el monarca hi quedava legalment subordinat. Havia de jurar els Furs al començament del seu regnat, i s’exposava a no ser reconegut si no ho feia. No estava per damunt de la llei, sinó per sota. I les corts –i les institucions emanades d’elles, com la Generalitat– estaven per recordar-li-ho i, si fos el cas, deposar-lo, com faria la Generalitat de Catalunya amb Joan II el 1462.
Per altra part, si la funció fonamental de les corts era la legislativa –la de negociar i pactar amb el rei noves lleis o furs per al govern del regne–, aviat se li afegirien també competències de caràcter polític, judicial i financer. Polític, perquè en les corts es produïa un reconeixement recíproc entre el rei, que jurava a l’inici del seu regnat respectar els furs, i els súbdits, representats pels braços o estaments, que li juraven fidelitat a més d’assessorar-lo sobre qüestions de pau i guerra. Judicial, en tant que en cas d’incompliment dels Furs per part dels oficials reials o del mateix monarca es presentava davant aquest una protesta en forma de «greuge» amb caràcter de contrafur que havia de ser reparat. I financer, donat que, com a compensació a l’activitat legislativa del rei, els braços havien d’assistir-lo amb concessions i donacions econòmiques que sufragassen les seues empreses polítiques i militars.
L’afirmació de les corts com a institució representativa del regne es produirà al llarg del Tres-cents. Ja en l’assemblea de 1336, a l’inici del seu regnat, Pere el Cerimoniós reconeixia que «la dita Cort general representa tot lo regne de València, car en la celebració et sol·lempnitat de aquella són los prelats, religioses et persones ecclesiàstiques qui fan un e lo primer membre; los richs hòmens, cavallers et generosos, qui fan lo segon membre; los ciutadans et hòmens de viles del dit regne, qui fan lo terçer membre de la dita Cort». Segons aquesta definició, les corts eren l’òrgan representatiu del regne de València en la baixa edat mitjana, unint al seu si els representants dels tres braços (eclesiàstic, nobiliari i reial) que es reunien en un marc institucional definit i delimitat per a negociar amb el rei. El terme clau en aquesta cita textual de 1336 i en la definició de la naturalesa i la funció de les corts és el de «representació». Les corts valencianes, en paraules dels seus components, representen a tot el regne valencià, és a dir, el representen políticament a través dels seus estaments, que era l’única forma com s’entenia la representació política en les societats pre-modernes.
És també al llarg del segle XIV quan comença a utilitzar-se el nom de General o generalitat, encara en minúscula i en un sentit genèric, per a referir-se al conjunt del regne i, en particular, a les mateixes corts, que n’ostentaven la representació política. Ja en una data tan primerenca com 1314, la ciutat de València s’adreça a les altres viles reials per tal de «tractar sobre alscuns negocis fervents e perjudicials a la generalitat del dit regne» i «pendre alcun útil remey per bon estament del dit regne». Ací «generalitat» vol dir encara «totalitat», en un sentit no molt diferent al de l’expressió «general bé e profit de tot lo regne» que s’utilitza en una carta dels jurats de València a Jaume II en aquests mateixos anys. El terme de General –ja en majúscula, diríem avui– apareix documentat per primera vegada el 1330, poc després de les corts de 1329-1330 en les quals es va aconseguir la unificació legislativa del regne, en renunciar als furs d’Aragó i acceptar els de València els magnats que encara no ho havien fet. En endavant, el regne de València tindria unes mateixes lleis, els Furs, aplicades a tot el seu territori. És en aquest context que el braç reial, liderat per la ciutat de València, presenta unes peticions al monarca, Alfons el Benigne, fetes en nom de tot «lo General del regne de València» i en utilitat i profit de tots els seus habitants: «esguardants reformació del universal estament del dit regne e de la cosa pública». En la taula de negociació, els interlocutors del monarca ja no parlaven en nom d’un sol estament –dels tres que constituïen les corts–, sinó de tot el cos polític –l’«universal estament del dit regne e de la cosa pública»–, representat pel General, que no era sinó el conjunt dels tres braços o estaments de les corts. Era ja una representació institucional, perquè les corts i els estaments que les integraven tenien una existència institucionalitzada, però encara imprecisa i eventual, perquè ni les corts tenien un caràcter permanent –només es reunien quan les convocava el monarca, i això es faria cada vegada més de tard en tard– ni el General tenia encara una existència orgànica, més enllà de la troballa semàntica que suposava l’encunyació d’un terme par a designar al conjunt dels estaments de les corts.
El General, o més concretament el «General de tot lo dit regne», eren, doncs, les corts o, millor, el conjunt dels tres estaments que les constituïen. En efecte, el General no eren ben bé les corts, perquè aquestes no constituïen un cos legislatiu permanent, sinó que la seua existència legal quedava circumscrita al temps en què estaven reunides, mentre que el General podia parlar en nom del regne –en nom dels tres estaments que representaven políticament el regne– en qualsevol moment, més enllà del temps de celebració de les corts i sempre que el monarca necessitàs de la interlocució amb una representació col·lectiva del regne (en particular, en aquests anys, per tal de finançar la guerra amb Gènova pel domini de Sardenya i, poc després, la guerra amb els benimerins pel control de l’estret de Gibraltar). Des dels anys trenta del segle XIV tenim documentada, doncs, l’existència d’un nou actor polític, el General, amb el mateix nom i les mateixes funcions que els que s’estaven desenvolupant paral·lelament a Catalunya i Aragó. I fins i tot, el 1342, els síndics catalans proposaren a Pere el Cerimoniós, per tal d’aprovar els ajuts financers necessaris per a reintegrar el regne de Mallorca, que celebràs «Conseyl General dels Generals dels regnes de Aragó, de València e de Cathalunya». S’hauria creat així un òrgan supraterritorial, representatiu del conjunt de la Corona, que hauria fet de contrapès del poder reial i hauria estret els vincles polítics entre els diferents regnes i territoris d’aquella monarquia composta, unida per la figura d’un rei comú a tots ells. El Cerimoniós ho deixà córrer, segurament pel temor a les conseqüències que podia tenir aquella innovació i, en última instància, perquè no calgué, ja que els subsidis es van aconseguir per les vies tradicionals.
La teoria política –i les pulsions autoritàries del monarca– era una cosa i la realitat política, una altra. Bé que, en sintonia amb la nova concepció cesarista del poder reial irradiada des de Bolonya, el Cerimoniós tractava d’avançar en la centralització del poder i l’enfortiment de la sobirania reial, sobretot després d’haver incorporat al seu consell alguns