Dels orígens a l'abolició. AAVV
Читать онлайн книгу.
estampades el 1625. En parlaren també els tractadistes Tomàs Cerdà de Tallada, nomenat regent del consell d’Aragó el 1604, segons ha estudiat Teresa Canet, i Llorenç Mateu i Sanç, autor d’un Tractatus de regimine urbis ac regni Valentiae (1654-1656), en el qual analitzava diferents institucions valencianes, tant de l’àmbit del dret públic com del privat, redactat a partir de la legislació continguda en els furs i privilegis.
De la Diputació del General i les altres institucions forals valencianes en parlaria Josep Ortí i Moles, que sembla que n’havia estat secretari, en un Memorial elaborat i publicat el 1707, el mateix any del decret de Nova Planta, fet a instància de la corporació municipal. L’escrit negava que hi hagués hagut rebel·lió dels valencians i suplicava a Felip V la restitució dels furs i les institucions forals. Tot i la seua provada lleialtat borbònica, els promotors del Memorial, entre ells el seu autor i el jurat Lluís Blanquer, van ser enviats a l’exili al castell de Pamplona. No se’n tornaria a parlar més, per por, per desídia, per oblit.
Quan la Generalitat torne a ser matèria d’interès –més enllà de les obres d’història–, ho serà com a objecte d’estudi erudit, desvinculat ja de qualsevol intenció reivindicativa. Amb tot, el primer a ocupar-se’n va ser un prohom de la segona generació de la Renaixença, el polític i historiador Josep Martínez Aloy, regidor i alcalde de la ciutat de València i president de la Diputació, des d’on va promoure la creació del Centre de Cultura Valenciana. El 1893 va guanyar un premi als jocs florals de Lo Rat Penat, amb un estudi sobre La Casa de la Generalidad, reelaborat i publicat el 1910 amb el títol de La casa de la Diputación, amb un pròleg de Teodor Llorente i Falcó, que coneixeria una nova edició, ja pòstuma, el 1930, ara amb el títol de La Diputación de la Generalidad del Reino de Valencia. El tema va estar totalment absent de l’atenció dels historiadors durant el franquisme i només el 1977, en plena transició, María Luisa Cabanes Català el rescataria amb una petita monografia titulada La Generalitat del Reino de Valencia. Cinc anys després, en aprovar-se l’Estatut d’Autonomia, es recuperava el nom de Generalitat Valenciana per a designar el conjunt d’institucions de l’autogovern valencià. I seria precisament aquesta nova entitat la que publicaria el 1987 la tesi doctoral de M. Rosa Muñoz Pomar, Orígenes de la Generalidad valenciana, amb la qual es pot dir que s’inicia veritablement la historiografia moderna i acadèmica sobre la institució. La tesi de Rosa Muñoz se centrava en les primeres dècades del segle XV, fins a la institucionalització de la Diputació del General el 1418. Posteriorment, Vicent Baydal Sala n’estudiaria els precedents a la seua tesi sobre Els fonaments del pactisme valencià. Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva al regne de València (c. 1250-c. 1365), llegida el 2011, i José María Castillo del Carpio la seua evolució al llarg del Cinc-cents, en La Generalitat valenciana durante el siglo XVI, llegida el 2012 i publicada en dos volums, l’un sobre la seua estructura institucional i administrativa i l’altre sobre la seua hisenda, el 2013 i el 2019, respectivament. Actualment, Laura Peris Bolta prepara la seua tesi sobre la Generalitat en el segle XV, a partir del moment en què ho deixà Rosa Muñoz.
Naturalment, més enllà de les tesis doctorals, la producció historiogràfica sobre la Generalitat s’ha multiplicat en els últims anys, en forma d’articles en revistes especialitzades, capítols de llibre i contribucions a col·loquis i congressos. Entre altres, les presentades al congrés internacional La Veu del Regne. Representació política, recursos públics i construcció de l’Estat que, amb motiu dels 600 anys de la Generalitat Valenciana, es va celebrar a València, Morella i Alacant del 21 al 28 d’octubre de 2018, organitzat per les cinc universitats públiques valencianes, i va comptar amb la participació de més de cent vuitanta investigadors de diferents països. La publicació de les actes, que s’inicià el 2020 amb els textos i parlaments institucionals, continua ara amb aquest segon volum que conté les comunicacions sobre la pròpia institució de la Generalitat, i un tercer sobre els palaus tant de la Generalitat valenciana com de les altres Diputacions del General a la Corona d’Aragó. Els volums següents, dedicats igualment a temàtiques específiques, apareixeran en els pròxims mesos, completant així la publicació d’un ampli i important cos d’estudis sobre una institució singular i un passat històric, que tant han contribuït a definir-nos com a valencians i que, per això mateix, convé conèixer i comprendre millor. Per comprendre també –i poder explicar-los– el nostre present i la nostra singularitat en tant que valencians.
Antoni Furió
Universitat de València
març de 2021
La Generalitat valenciana a través del prisma de las cortes
M. ROSA MUÑOZ POMER
Universitat de València
Introducción
Como estudiosa de las Cortes y de la Generalitat valenciana de la época foral1 creo que este congreso, La veu del regne. Representació política, recursos públics i construcció de l’estat. 600 anys de la Generalitat valenciana, que aborda su análisis desde múltiples puntos de vista, no solo ampliará nuestros conocimientos sobre esta, sino que propiciará una investigación más completa, a partir de los amplios fondos descritos en él y hasta hoy poco estudiados.
Se ha tratado de explorar la Generalitat en el contexto europeo en el que se desarrolla entre los siglos XIV al XVIII, e insertarla en su marco institucional (el nacimiento del Estado moderno) y geográfico (Corona de Aragón). De abordar, además, el análisis de su origen a su abolición y sus relaciones con la monarquía, incluyendo el rastro monumental y escrito que nos ha legado. Plantear su inserción en el pensamiento político del momento, la doctrina en la que se enmarca y el papel de los juristas en su consolidación. Analizar el protagonismo que jugó en su creación y desarrollo la nobleza (laica y eclesiástica) y el patriciado urbano. Esbozar su estructura administrativa, sus funciones y sus competencias. Trazar la evolución de su hacienda (incidiendo, especialmente en el papel de los censales y en sus beneficiarios: los arrendatarios de los impuestos y los acreedores de la deuda pública). Examinar las discrepancias con otras diputaciones, tanto de la Corona (Aragón y Cataluña) como fuera de ella, o incluso su ausencia en otros territorios (Cerdeña). Perfilar su evocación nostálgica o reivindicativa en el siglo XIX, para finalizar considerando su proyección hasta el presente. No cabe duda, sin embargo, de que no dejan de ser aportaciones puntuales que habrá que respaldar con una investigación más sistemática de sus fuentes para poder llegar a resultados definitivos, habida cuenta de que la institución, a pesar de su importancia y trascendencia histórica, solo ha suscitado el interés de escasos investigadores hasta hoy, tanto para la época medieval como moderna.
La primera sesión, «La Generalitat valenciana, institució clau de l’autogovern», puso en evidencia la controversia entre los participantes, especialmente de la época moderna, sobre quién ostentaba la representación del reino ¿la Generalitat o las juntas estamentales?, frente a lo que ocurre en otros territorios de la Corona (Aragón y Cataluña). Controversia que, la publicación de las actas del congreso, no creo que nos permita dilucidar.
Mi conclusión, a partir de la bibliografía y de las fuentes, es que la Diputación del General o Generalitat valenciana no consiguió consolidar la representación del reino, a pesar del intento inicial llevado a cabo por sus diputados entre 1403 y 1418, época especialmente conflictiva (interregno y compromiso de Caspe) y su reiterada reivindicación de esa competencia hasta el final de la época foral. Conclusión que confirmaron otros ponentes y que pone en entredicho la reciente publicación sobre la Generalitat valenciana «nascuda inicialment amb una finalitat fiscal i financera, acabaria ostentant la més alta representació política del regne de València».2 Posición que responde más a una imagen y a un deseo, inspirado en instituciones semejantes, que a la realidad de su desarrollo durante la época foral.
La Generalitat de Cataluña, tal y como pone en evidencia la investigación sobre esta, asume la representación