El camp periodístic valencià. Mònica Parreño
Читать онлайн книгу.
periodisme actual.
La transició dels mitjans tradicionals als nous formats i canals de comunicació de la informació, pel pas de la comunicació analògica a la digital, es troba en un moment de difícil adaptació i introducció de temptatives innovadores que, juntament amb la crisi econòmica, reforça la percepció de situació caòtica i la dependència de les dades de l’audiència. La comunicació digital exigeix dues condicions: rapidesa i immediatesa, però aquestes no es poden assolir amb criteris de rigor professional i qualitat, si no van acompanyades de recursos humans i econòmics adequats.
Cal esmentar també la crítica, compartida per la majoria dels periodistes, a la manipulació i control governamental de la radiotelevisió pública valenciana, que incompleix totes les funcions d’un mitjà públic quant a transparència, rigor, qualitat, i defensa de la llengua i cultura autòctones.
També ressalta l’escassa cultura sindical, per la por a les conseqüències personals de les denúncies dels sindicats i per la tradició heretada de la independència del periodista. La majoria coincideixen en la crítica a les associacions de professionals per la no-transcendència de les seues accions i la manca de denúncia efectiva de la situació del periodisme al País Valencià, com ara la precarietat laboral del sector. Les últimes dades mostren que és una de les comunitats espanyoles que enregistren més desocupació dels professionals de la informació (Díaz Nosty, 2011; APM, 2010, 2012, 2013).3 Aquest augment de la precarietat repercuteix en un periodisme de baixa qualitat i també en el creixement del servilisme a l’empresa.
L’alta demanda dels estudis de periodisme ha produït un augment de matriculats i llicenciats en estudis de comunicació que no pot ser absorbit per les empreses, i ha generat una «bombolla acadèmica», segons explica Díaz Nosty (2011).4 Aquesta accessibilitat a joves llicenciats per part de les empreses ha propiciat l’augment de la contractació barata i inestable.
Els valors centrals del periodisme, com objectivitat i neutralitat, són ideals que s’intenten assolir amb l’ús responsable de les regles del periodisme (contrastació, verificació, claredat i pluralitat). El codi deontològic es respecta fins al límit dels condicionaments econòmics i polítics, assumits generalment pels periodistes sota afirmacions categòriques que fonamenten la defensa de la professió i constitueixen l’assimilació de les regles del joc i la cultura empresarial.
La principal autocrítica com a grup se centra en la manca d’unió alhora de defensar els seus interessos i denunciar les condicions laborals. També és manifesta l’assumpció del desprestigi del professional davant del ciutadà.
La funció social del periodisme ha passat d’exercir el contrapoder, com a ideal a seguir, a la idea que el periodisme és una confluència d’interessos empresarials, polítics i econòmics que, a més, no actua com a formador d’opinió pública i que ha abandonat pràcticament l’agenda social. Per tant, podem afirmar que la situació del camp periodístic, dominat per altres camps més poderosos, és de clar desavantatge, sobretot pel que fa al paper del periodista dins de la xarxa d’interessos. La situació és diferent per a les empreses independents i els projectes periodístics alternatius, que també pateixen temps d’adaptacions per la crisi econòmica.
La motivació principal per a exercir el periodisme és l’atracció per la professió i la cultura periodística, a continuació hi apareix l’interès per escriure, seguit per la influència de l’entorn familiar. La majoria dels professionals mostren satisfacció per la seua trajectòria i optimisme respecte al futur, el qual justifiquen per la necessitat democràtica del ciutadà de rebre informació.
Per finalitzar, aquest llibre es divideix en dues parts per a facilitar la lectura segons els interessos del lector. La primera part recull, principalment, el treball sobre les entrevistes, és a dir, l’anàlisi qualitativa de les opinions i arguments sobre el camp i els professionals, precedida per un capítol introductori que tracta resumidament el significat de les dades estructurals del sistema mediàtic i la perspectiva històrica des que se’n va iniciar el procés de formació. Completa el quadre de la situació actual una sèrie de reflexions sobre els principals eixos dels canvis de la societat de la informació respecte a l’organització social i política dels estats i les ciutats, perquè un estudi sobre el sistema comunicatiu de qualsevol territori ha d’incloure un marc general per a entendre com s’han esdevingut aquests canvis de paradigma en la comunicació. Entenem que l’anomenada «globalització de la informació» és inseparable de la globalització dels mercats financers i de l’evolució del concepte d’estat, i dins d’aquests, del model de convivència local. També s’hi tracta el canvi de model d’empresa periodística i les competències d’aquesta, perquè considerem que és una informació cabdal per a comprendre i contextualitzar l’anàlisi sobre les opinions, arguments i percepcions dels periodistes sobre el camp. Es complementa amb un resum de la recerca sobre el periodisme i els periodistes realitzada pels investigadors, associacions i òrgans col·legiats que pot ser d’utilitat per a tots els lectors, investigadors, periodistes i estudiants.
Aquesta part es clou amb una presentació de la teoria de la pràctica de Pierre Bourdieu sobre el camp periodístic i l’habitus dels periodistes per a tots aquells lectors que vulguen conèixer els fonaments teòrics que sustenten aquesta aportació.
A la segona part del llibre presentem les dades sobre l’estructura mediàtica del País Valencià per a la premsa, la ràdio, la televisió i Internet, que inclouen la comparativa amb les dades espanyoles i europees, amb taules i gràfics per a facilitar-ne la lectura.
Finalment, el llibre es tanca amb les conclusions sobre la crisi actual del periodisme, la davallada de la qualitat i el panorama de futur per als professionals.
1.Vegeu capítol 2 de la primera part: «La investigació sobre el periodisme i els periodistes».
2.La tria estratègica dels divuit periodistes entrevistats és una mostra significativa i suficient que recull la diversitat de discursos ideològics, la representació dels mitjans massius d’informació més rellevants al País Valencià, premsa (sis capçaleres), ràdio (quatre emissores), televisió (dues televisions, l’autonòmica i l’estatal) i Internet (quatre diaris digitals). En la tria, també s’hi han inclòs les agències de notícies, per la seua rellevància en la rutina dels periodistes i en la difusió de la informació (dues agències de notícies). A més, perquè la mostra siga al més equilibrada possible s’han seguit també criteris de selecció per gènere i per edats. S’ha escollit una sèrie de mitjans per cada àmbit geogràfic provincial (Castelló, València i Alacant). Pel que fa la llengua de difusió, quatre són en català, dos tenen l’opció català/espanyol, i la resta difonen en espanyol, encara que alguns, com Levante-EMV i El País tenen suplements en català.
3.L’evolució de l’atur de periodistes al País Valencià, segons les dades recollides pel Servei Públic d’Ocupació Estatal i elaborades per l’APM, indica que ha augmentat un 173% entre 2008 i 2013 (de 336 a 998 periodistes aturats) (APM, 2013).
4.En un parell de dècades, de 1990 a 2012, el nombre de llicenciats en Periodisme va augmentar un 57,2% i el total de matriculats en estudis de comunicació (Periodisme, Comunicació Audiovisual i Publicitat) es va incrementar en un 25,6% de 2010 a 2013 (elaboració pròpia a partir de les dades de l’Informe APM, 2013).
PART I
EL CAMP PERIODÍSTIC I ELS PROFESSIONALS DE LA INFORMACIÓ
NOTA: Tots els textos citats d’originals en altres llengües, principalment anglès i espanyol, han estat traduïts per l’autora. Els fragments que es conserven en la llengua original són els procedents de les entrevistes, tal com es fa en les recerques amb entrevistes en profunditat.
Cal que les noves formes de pensament sobre el periodisme reflectisquen les àmplies assumpcions, encara canviants, sobre la utilitat del periodisme. […] ¿És una habilitat, una professió, un conjunt de pràctiques, una institució, una indústria, un text, un grup de persones, o un fenomen polític?
BARBIE ZELIZER, Introduction: