Veure dins els versos. Salvador Ortells Miralles
Читать онлайн книгу.
d’altres poetes, membre de jurats de certàmens poètics... i sempre, per descomptat, com a lector.
A pesar de l’actitud displicent que adoptà envers la seua poesia, s’intueix en Fuster una resistència íntima, aparentment irracional, a silenciar la veu del poeta que fou i que, a estones espaiades, continuava sent. En el fons, aquesta actitud ambivalent ha estat un dels motius que m’ha empès a estudiar-la, i no el menor. Així mateix, entre les raons que han originat aquest treball –i també entre els seus objectius–, reivindicar la qualitat de la poesia fusteriana n’ha estat, sense dubte, la principal. Però, per avaluar-la com calia era necessari revisar el lloc que mereix en el conjunt de la seua obra literària i en la poesia catalana de postguerra. Seria excessiu, i poc ajustat a la realitat, establir comparacions de qualsevol tipus entre la producció poètica fusteriana i l’assagística, tant o més que negligir-la o reduir-la a una aventura lírica de joventut. Paral·lelament, hi ha hagut una altra motivació, potser no tan ambiciosa, però crec que suggeridora per als lectors curiosos: traure a la llum la seua poesia en castellà, que no s’ha editat mai en cap volum.
Definits els objectius de l’estudi, cal justificar la línia metodològica de l’anàlisi textual, que parteix, com a primer pas aproximatiu, del comentari de cada llibre –i en ocasions, de cada poema– prenent en consideració els moments en què fou concebut, gestat i, en darrer terme, publicat. En aquest sentit, l’enfocament contextual ha permès reordenar, des d’un punt de vista cronològic i evolutiu, l’obra poètica fusteriana amb resultats que ofereixen dades reveladores, ja que hi ha un desfasament important entre la data d’escriptura i la de publicació d’alguns llibres. Aquest fet, gens inusual en els escriptors en català durant la postguerra, és conseqüència dels entrebancs de la censura, que obligava les editorials a realitzar maniobres subreptícies per poder publicar, amb un retard inevitable, els títols projectats.
Establerta la relació pertinent entre el text i el context, el comentari s’ha centrat en la descripció de la configuració dels llibres, amb especial atenció als elements paratextuals i a la distribució dels poemes en parts o seccions. A partir de l’anàlisi descriptiva, s’ha reconstruït el procés de muntatge i encaix dels llibres, concebuts majoritàriament a posteriori, ja que els poemes que els conformen són de procedència, cronologia i factura diverses. Amb poques excepcions, Fuster no partia d’una idea inicial, primigènia, sobre la qual estructurava l’obra amb un sentit unitari. El procediment era tot just el contrari, o siga, engalzava poemes dispersos d’acord amb eixos temàtics convergents que construïen, de manera progressiva, el sentit que el conjunt no tenia inicialment. És la mateixa forma de procedir, per acumulació i reordenació, que solia utilitzar en els llibres d’assaig, formats sovint per articles periodístics de procedència dispar. Sobre la base de l’anàlisi contextual i descriptiva, s’ha efectuat la interpretació textual. Per una simple qüestió d’operativitat descriptiva, he seguit la distinció clàssica entre forma i fons, sense renunciar, quan s’esqueia, a destacar les relacions que determinen una tria formal a partir d’una temàtica concreta, o bé a la inversa. De fet, la dicotomia citada és un dels aspectes sobre els quals Fuster teoritzà amb insistència en nombrosos articles i anotacions dietarístiques, però sobretot en Les originalitats, l’assaig en què desenvolupà la seua concepció poètica. A la fi, s’ha realitzat una anàlisi comparativa quan les intertextualitats ho exigien, és a dir, quan eren el motiu que originava un llibre o un poema, o bé quan aportaven informació útil i enriquidora per a la comprensió del text.
Tenint en compte les premisses metodològiques anteriors, primordials en una primera lectura, calia estructurar l’estudi organitzant el corpus poètic segons criteris que oferissen una visió global. Això descartava, d’entrada, una ordenació exclusivament cronològica, ja que així s’obviava el desfasament entre la data d’escriptura i la de publicació dels llibres. De fet, vaig descobrir aquesta dilatació temporal consultant originals de poemes manuscrits i mecanoscrits, actes de veredictes de premis literaris i la correspondència de l’autor amb els seus editors. Una altra opció consistia a agrupar el corpus per orientacions temàtiques o tendències estètiques, però l’aplicació estricta d’aquestes ordenacions generava problemes de col·locació irresolubles i exigia la imposició de jerarquies dubtoses. En conseqüència, vaig elegir una solució sincrètica que combinava, en certa manera, les dues opcions anteriors. Sols he seguit un criteri cronològic a l’hora d’establir els inicis poètics, que reuneixen poemes apareguts en la premsa valenciana entre 1945 i 1949, els anys en què Fuster es donà a conèixer en el món literari valencià. Amb una diferència de pocs mesos, el final d’aquest període coincideix amb la publicació, el 1948, de Sobre Narcís, la seua opera prima.
Pels motius especificats amb anterioritat, els poemaris de Fuster no estan agrupats per ordre cronològic, sinó d’acord amb un criteri aproximativament estètic. Així, les obres incloses en el «cicle líric» –Sobre Narcís, 3 poemes, Ales o mans i Escrit per al silenci– són deutores d’una estètica amb predomini de la tradició simbolista i postsimbolista, malgrat la presència d’imatgeria surrealista. La coexistència de dues tendències, per bé que en relació asimètrica, impossibilitava l’adopció de l’una o de l’altra com a encuny genèric. Per aquesta raó, s’ha fet servir la denominació «cicle líric», que palesa el conreu de la primera tendència citada i alhora destaca l’exigència formal i mètrica. A l’extrem oposat de l’espectre, amb una nomenclatura deliberadament antagònica, situe el «cicle antilíric», que comprèn Ofici de difunt, Poemes per fer i «Elegia a Rabelais»: dos llibres i un poema que capgiren l’asimetria estètica anterior. La tendència surrealista és ara la preeminent, encara que s’hi detecten, tènues, trets del cicle líric com la perfecció formal dels decasíl·labs d’Ofici de difunt, que reprodueixen un ritme penetrant i obsessiu, molt adient al contingut transmès. Des d’aquest punt de vista, la fusió de fons i forma reivindicada pels postsimbolistes no deixa de ser-hi present.
Enmig dels cicles líric i antilíric quedava Terra en la boca, que incorpora els sonets del fascicle Va morir tan bella com una secció més del poemari. Es tracta d’una obra eclèctica, de crisi, que actua de frontissa entre la poesia lírica i l’antilírica, sense adscripció plena a cap cicle per l’equidistància estètica i formal. El símil, manllevat a Agustí Bartra, revela la direcció que prendria la poesia de Fuster amb el temps. La resta de l’obra publicada ja no respon al projecte en marxa d’un poeta en actiu, sinó a col·laboracions circumstancials. És obvi que tot poema sorgeix d’una circumstància concreta, però l’etiqueta es refereix, en sentit estricte, a una poesia d’encàrrec. Això no obstant, és significatiu que, llevat dels poemes publicats en els cinquanta en periòdics i llibres col·lectius, els textos poètics dels setanta, fruit de les col·laboracions amb artistes plàstics, persisteixen en la derivació anticonvencional del cicle antilíric, tan marcat pel surrealisme.
En definitiva, s’hi ofereix una visió global de l’obra poètica fusteriana, que, a més dels poemes en català publicats en premsa, els llibres d’autoria única i les col·laboracions en volums col·lectius, recull també els poemes en castellà. Tot precedit d’un estudi introductori que situa el lector en el context històric, social i cultural en què Fuster escriví i publicà la major part de la seua poesia: el País Valencià dels anys quaranta i cinquanta del segle passat. Queda, així, el testimoni d’un llarg procés de recerca en què he intentat no oblidar que el poema escapa sempre a qualsevol hermenèutica apriorística, plantejada de manera inflexible. Mai no he trobat, de fet, cap mètode més fiable que el sentit comú aplicat a la lectura atenta dels textos. Molt sovint, als poetes, no els és revelat el sentit del poema fins que no l’han finalitzat, amb el benentès –diria Paul Valéry– que mai no s’acaba del tot un poema, sinó que més aviat s’abandona. I encara després d’haver-lo escrit, es pregunten si realment han dit allò que havien de dir. La sintaxi en uns casos, o la mètrica i el ritme en uns altres, poden desviar-los del camí. O potser no, potser aquesta desviació és, en veritat, el camí. En ocasions, el poema és el que és, a pesar del poeta. Vist així, seria pretensiós l’intent de desxifrar-ne el sentit últim. I tanmateix...
1. En part, aquest llibre és conseqüència de