Veure dins els versos. Salvador Ortells Miralles
Читать онлайн книгу.
localitzat a València i a uns pocs llocs més del País... Cosa de quatre gats. De vegades, alguns d’aquests grupets han intentat radicalitzar una mica aquest plantejament i polititzar-lo per una banda o reivindicar amb més èmfasi la llengua pròpia i voler-ne fer un instrument de cultura. O, també, afirmar la unitat cultural, o, si més no, lingüística d’uns països separats pels seus respectius dialectes. El valencianisme que més va insistir en aquests punts va ser el dels anys trenta. Per això l’hem magnificat o mitificat com he dit abans. Però no van tenir incidència social. Continuava sent un valencianisme de cenacle, tot i que els diferents grupets tractaven de propagar-se creant alguna revista o alguna editorial. (Iborra 1995a: 139)
En la mateixa direcció que Iborra, Antoni Furió (1994: 52) indica que les organitzacions valencianistes, de dreta o d’esquerra, no havien passat mai de la condició grupuscular i part dels seus afiliats simpatitzarien amb el nou règim, que toleraria les seues activitats. Fet i fet, la literatura catalana al País Valencià continuava sent una manifestació minoritària sota l’amenaça de la substitució lingüística pel castellà. A més, la censura no actuava amb criteris homogenis en tots els territoris catalanoparlants, i això provocava un estat de desorientació en els escriptors que, molt sovint, desembocava en l’autocensura. D’altra banda, els editors tenien nombrosos problemes per a tractar de publicar les obres que els arribaven a les mans. Així ho transmetia Fuster a Agustí Bartra en la carta del 7 de març de 1952:
Sobre les autoritzacions de la Censura no cal fer càbales ni presumpcions. Si aquests senyors haguessen actuat alguna vegada, des de llur punt de mira polític, amb un criteri clar i coherent, cabria suposar-los segones intencions. Però no; sempre ha estat això de la Censura de llibres un seguit d’arbitrarietats sense més fonament que el bon humor o mal humor dels empleats de l’organisme. Ací a València hi hagué un temps en què ens negaven autorització als llibrets de prosa, mentre que n’autoritzaven a Catalunya: i això només perquè sí. En castellà mateix passen incidents per l’estil. Ara hi ha un afluixament. Potser davant l’exterior vulguen donar a aquesta semitolerància una significació política; ací dins ningú no s’ho creuria. I no m’estranyaria gens que la ratxa de complaences s’estroncàs qualsevol dia, i ens quedàssem com abans. (Fuster 1998: 144-145)
La carta de Fuster descriu, en bona part, l’actuació de la censura en els anys previs, els compresos entre 1939 i 1951, que representaren el període més obscur de la repressió franquista en la cultura catalana de postguerra.3 Certament, en els inicis dels cinquanta confluïren una sèrie d’esdeveniments que marcaren el desenvolupament sociopolític de la dictadura en el marc de la postguerra europea, «com ara la vaga dels tramvies de Barcelona, el març de 1951; la celebració del XXV Congrés Eucarístic Internacional, també a Barcelona, el 1952, el mateix en què Espanya ingressava a la UNESCO, o la signatura del règim de Franco del concordat amb el Vaticà i els pactes amb els Estats Units de 1953.» (Gallén 2013: 7). En l’àmbit cultural, si bé la política de substitució lingüística del català duta a terme des de 1939 es mantenia ferma, es produïren certs canvis «que, des del present estant, adquireixen un paper representatiu de la diversitat cultural d’aquell temps. Així, el 1951 [...] es va publicar l’últim número de la revista clandestina Ariel i es va iniciar la celebració anyal de la Nit de Santa Llúcia dels premis de literatura catalana. Entre 1952 i 1954, es van organitzar els Congresos de Poesía; les revistes madrilenyes Alcalá i Insula van dedicar dos números a la literatura catalana el 1952 i 1953, respectivament; Paulina Crusat va editar l’Antología de poetas catalanes contemporáneos (1952), i va aparèixer Pont Blau (1952), l’última gran revista de referència de l’exili.» (Gallén 2013: 10).
A més, en l’àmbit personal, 1951 marcà un punt d’inflexió en la relació de Fuster amb els dos líders dels grup d’escriptors de l’editorial Torre, Xavier Casp i Miquel Adlert, dels quals començà a separar-se. Paradoxalment, aquest trencament li obrí perspectives noves amb cercles literaris de l’exili, del Principat i de les Illes. A diferència de la majoria dels membres del grup Torre, Fuster creia que la defensa a ultrança del matís regionalista de la literatura «valenciana» comportava el càstig d’un provincianisme estigmatitzant. Era necessari, doncs, descompondre el petit cercle viciós i transcendir els límits geogràfics. De fet, l’actitud aperturista de Fuster fou un dels punts de partida per a establir el circuit literari català:
El circuit literari català quedava radicalment transformat després de la intervenció de Fuster en tots els diferents components. Mai un escriptor valencià no havia trencat les barreres regionals i havia transitat per jurats de premis, per redaccions de revistes i per editorials de Barcelona o de Mallorca amb la desimboltura i naturalitat amb què trepitjava els caus culturals valencians. Ni mai cap escriptor valencià –ni principatí ni mallorquí– havia exercit una influència tan decisiva en la conscienciació general de la urgència del redreçament d’un únic, i efectiu, circuit literari per a tots els Països Catalans.
Fuster va esdevenir el vigilant zelós perquè qualsevol aventura literària, o cultural en general, tingués en compte la realitat global dels diferents territoris. Criticà i, en gran manera, vencé el provincianisme endèmic de València, Mallorca i, també, Barcelona. Sense la seua tasca literària, cultural i cívica crec que no és excessiu afirmar que la realitat actual seria ben diferent. Poques vegades en la nostra història un sol individu ha pogut irradiar tal influència. (Simbor 2012: 289)
Tornant, però, als efectes de la censura franquista, els anys quaranta i cinquanta foren ben problemàtics per als escriptors «que visqueren el conflicte bèl·lic i que aleshores conrearen sobretot poesia –cosa lògica ja que aquest gènere fou el més permès per la censura.» (Carbó i Simbor 1993: 46). Efectivament, les restriccions legals propiciaren un conreu majoritari de la poesia enfront de gèneres com la narrativa, el teatre i l’assaig. Tanmateix, la revifada poètica, que semblava un signe esperançador en principi, limità l’evolució de la literatura catalana al País Valencià. Fuster n’explicava les raons a l’escriptor Domènec Guansé, exiliat a Santiago de Xile, en la carta del 10 de juny de 1951:
L’abundància de versaires –per emprar els vostres mateixos mots– ha estat, segons sembla, mal endèmic de València en totes les èpoques, però especialment a partir de la Renaixença. Avui les circumstàncies ens tanquen molts camins, en aquest sentit. La prosa es conrea poc, es publica menys encara, i l’escassa publicada troba nombrosos obstacles en la Censura. Es dóna el cas, ben revelador, que una editorial rep, sistemàticament, la denegació de tots els llibres en prosa que duu a censurar; després mitjançant algunes gestions personals –puix que el Cap «nacional» de la Censura és un valencià i ex-valencianista–, la cosa es resol favorablement; però el fet és aquest. I sobretot, els diners... Ni hi ha mecenes, ni el públic lector, o comprador, és suficient... Si a açò afegim les baralles interiors entre valencianistes, que han arribat a uns extrems caníbals, ja podeu imaginar-vos que no és precisament un esport gens còmode fer literatura catalana a València. (Fuster 1998: 259-260)
Ara bé, malgrat que Fuster abandonà l’escriptura poètica en els anys cinquanta i optà per l’assaig, no s’ha de perdre de vista que també hi participà de l’embranzida lírica. Així ho rememorava en una entrevista concedida a Montserrat Roig quan deia que en els inicis publicà poesia «perquè era la manera que, en aquella època, tothom començava a escriure, fent versos.» (Fuster 2003a: 210).4 No serà sobrer, doncs, dedicar unes poques línies a analitzar la situació de precarietat de l’escriptor en català, quines institucions li donaven suport, amb quines plataformes editorials comptava, de quins materials lingüístics disposava i a quin públic lector s’adreçava. El mateix Fuster descriu la situació de la llengua catalana des que perdé el caràcter oficial arran de la derogació de l’Estatut de Catalunya el 5 d’abril de 1938:
N’és eliminat l’ensenyament a les escoles, són clausurades les institucions culturals anteriors, no s’autoritza ni una sola revista ni un sol diari en català. El desmantellament és total. Durant quatre o cinc anys no es publica un sol llibre. Els escriptors es veuen privats de tot contacte amb els seus lectors, i es refugien en les catacumbes de les tertúlies i dels salons. Si alguna cosa s’edita, és en la