Matèria. Mercè Rius i Santamaria
Читать онлайн книгу.
significa tot just això: àmbit humanitzat, per bé i per mal. Una altra cosa és l’univers. Més enllà de la Terra, les formes bàsiques del coneixement humà –a saber, l’espai i el temps– surten de polleguera:
No és cert que el passat determini el futur en algun altre sentit que aquell en què el futur determina el passat: l’aparent diferència només és deguda a la nostra ignorància, perquè sabem menys coses del futur que del passat. Això és un mer accident: hi podria haver éssers que recordessin el futur i haguessin d’inferir el passat.28
Qui s’imaginava aquesta esbalaïdora ruptura de la linealitat del temps no era Nietzsche ni Blanqui, sinó Russell, viatjant –mentalment– en un raig de llum.
1. Etern és allò que no canvia; la infinitud de la seva durada no és la causa, sinó la conseqüència –no necessària– de l’eternitat.
2. F. Nietzsche, La filosofia a l’època tràgica dels grecs, a Sämtliche Werke [S. W.], v. I, pp. 809 i 834.
3. «Principi (...) de les coses, l’il·limitat (...) I allí des d’on el naixement és per a les coses, també la mort és cap allí, segons la necessitat. Perquè aquestes fan justícia i pagament, les unes a les altres, de la injustícia, segons l’ordre del temps.» Anaximandre, a De Tales a Demòcrit. El pensament presocràtic. Fragments i testimonis, p. 175.
4. «Cuando las estrellas vuelvan a ocupar exactamente el mismo lugar, entonces volverán a aparecer no solo las mismas personas, sino también las mismas acciones.» F. Nietzsche, Los filósofos preplatónicos, p. 163.
5. F. Nietzsche, La gaia ciència, p. 248.
6. Així doncs, la lectura en clau política també es pot fer extensiva al neoplatonisme, com una font important del que s’anomena «teologia política».
7. F. Nietzsche, Així parlà Zaratustra, p. 62.
8. F. Nietzsche, Ecce Homo, p. 88.
9. Heraclit, a De Tales a Demòcrit, p. 325.
10. F. Nietzsche, S. W., v. I, p. 826.
11. Com veurem més endavant, els termes en què, a ABC of Relativity, Bertrand Russell especularà sobre la possible expansió de l’univers són més afins al pacifisme.
12. Parmènides, a De Tales a Demòcrit, p. 421.
13. Interpreta així l’evolució de la filosofia nietzscheana Sarah Kofman, qui em sembla la menys addicta al Gran Larousse entre els seus companys de l’escola desconstruccionista.
14. L’u de gener del mateix 1872 sortí El naixement de la tragèdia, la primera obra influent de Nietzsche.
15. L.-A. Blanqui, L’éternité par les astres, p. 58. Encara el 1914, la vox populi relacionà l’esclat de la Guerra Gran amb el pas del cometa Halley quatre anys abans.
16. Ibid., p. 117.
17. Ibid., p. 143. «Allò que ha estat, això serà, i allò que va fer-se, això es farà; que no hi ha cap cosa nova sota el sol. Si hi ha res de què es digui: “Mira, això és nou!”, ja va existir abans, en èpoques anteriors» (Ecle 1: 9-10).
Les citacions de la Bíblia són de la 8a edició (2007) de p.a.m.
18. L.-A. Blanqui, op. cit., pp. 148, 152. També Nietzsche: «Què et passaria si un dia o una nit et perseguís un dimoni en la teva solitud més solitària i et digués: “Aquesta vida, tal com la vius ara i tal com l’has viscuda, hauràs de viure-la encara una altra vegada i encara incomptables vegades [...] també aquesta aranya i aquest raig de lluna que apareix entre els arbres, també aquest instant i jo mateix. L’etern rellotge d’arena de l’existència serà capgirat sempre de bell nou –com també tu amb ell, que ets una volva de pols de la pols!”?» F. Nietzsche, La gaia ciència, p. 301. Vet aquí la cara més fosca de l’etern retorn.
19. L.-A. Blanqui, op. cit., p. 114.
20. Ibid., p. 126.
21. Ibid., pp. 120, 143. Com si en fos el negatiu, Ors atribueix el retorn dels eons o constants historicoculturals a llur naturalesa de tipus, és a dir, a la universalitat de la forma. Pel que fa als alter ego angèlics, tot i la seva singularitat, estableixen precisament el vincle amb la universalitat ideal.
22. Ibid., p. 66.
23. Ibid., p. 85.
24. Ibid., p. 120.
25. Heraclit, a De Tales a Demòcrit, p. 327.
26. Òbviament, a la citació anterior he modificat la traducció, ja que la canònica opta pel masculí, en concordança gramatical amb aión.
27. El 1889, Joan Maragall (Obra catalana, pp. 485-488), traduí per «Sobre-home» el mot nietzscheà Übermensch. Artificiosa en la seva forma nominativa, aquesta traducció no ho és en la forma adjectiva. M’hi atinc: sobrehumà en el sentit que cal sobreposar-se a l’humà –per Nietzsche, a l’angúnia i al fastig de ser home.
28. B. Russell, ABC of Relativitiy, p. 146.
2.
Les veritats humanes són equivocacions irrefutables
Nietzsche entrà en la filosofia seduït per la dura crítica de Schopenhauer al món humà de la representació. Abans Kant havia defensat que els homes coneixen la realitat en tant que se’n diu real només d’allò que respon o pot respondre als principis del coneixement. Aquests principis són intrínsecs als judicis que el subjecte formula mitjançant l’ús predicatiu del verb «ésser». Es tracta, doncs, de principis lògics. Amb el recurs a la lògica, el coneixedor imposa ordre a l’experiència sensible, la qual és necessària per verificar la realitat dels judicis, però no se’n sortiria tota sola. Així, per exemple, no en diem reals de les criatures que protagonitzen una narració fantàstica perquè no és perceptible allò que no existeix. Però tampoc no en direm real de la cosa que pugui aparèixer enmig de l’experiència més colpidora del món si no respecta els principis de la lògica. En suma, l’idealisme se sosté en la vellíssima creença que només és real allò que és possible, i només és possible allò que és pensable sense contradicció.
Tanmateix, l’individu humà manté amb l’acte de contradir-se una relació que sembla contradictòria al seu torn. D’una banda, hi té força tirada, i d’una altra, se’n ressent mentalment si hi cau. Aquesta duplicitat arrela en l’estructura binària del llenguatge, vertebrat pel «sí» i/o «no». En qualsevol moment, la negació (el «no», de tots dos monosíllabs, el generador) pot sobrevenir allà on hi ha una afirmació (el «sí», normalment elidit). I mentre que aquesta no afegeix cap determinació a l’objecte afirmat, la negació sobrevinguda n’altera les determinacions inicials. Hi ha, certament, una contrapartida del «sí» pur sense matisos (que infiltrarien negacions). És el «no» de refús integral. Però significa «no cal parlar-ne més». Si en parlàvem, de la negació d’A en sortiria B o C o D, etc. En fi, sigui com sigui, el B que resulti de negar A durà –o s’endurà– en la seva pròpia constitució l’A que nega. Comprenent-lo dins seu com a negat, no en farà mai net del tot. En semblant potència de la negació s’aferma el pensament de Hegel, a qui Nietzsche reconeix la lloable intenció de vèncer l’eixorquia de la lògica formal com a fals principi de realitat:
Nosaltres, els alemanys, som hegelians, encara que mai no hagués existit un Hegel, en la mesura que nosaltres (en contraposició a tots els llatins) atribuïm instintivament a l’esdevenir, a l’evolució, un sentit més profund i un valor més ric que a allò que «és» –gairebé no creiem en l’autorització del concepte «ésser». En tot cas som hegelians en la mesura que no estem disposats a concedir a la nostra lògica humana que sigui la lògica