Matèria. Mercè Rius i Santamaria
Читать онлайн книгу.
només sap ajudar a caure el seu pare ancià, que li ha pagat els estudis per tenir-lo d’advocat en el negoci. Igualment enemic acèrrim de la dialèctica socràtica, tanmateix Nietzsche, l’any 1881, ho pinta a Aurora en to grandiós, com el «pensament descomunal» de l’autosacrifici de la humanitat amb vista a l’única meta que s’ho valdria: «el coneixement de la veritat». Ajorna, però, la disposició dels humans a sacrificar-se: en un futur llunyà, quan s’hauran agermanat amb els habitants d’altres galàxies, llavors sí que l’entusiasme pel coneixement pujarà fins a «marea alta».8
Pel que ara en sabem nosaltres, els éssers humans del futur, la col·laboració amb els habitants d’altres planetes en benefici del coneixement no serviria per acostar-nos, gens ni mica, a la realitat de les coses. Segons Einstein, la realitat entesa com una i la mateixa per a tothom només és vàlida entre els habitants de la Terra, perquè compartim una mateixa perspectiva (aquí tot passa en general com si la llum es transmetés instantàniament). En canvi, des d’altres llocs de l’univers que disten anys-llum de la Terra, les perspectives serien ben diferents, de manera que la comunicació –almenys en allò que pertoca al sentit de realitat– esdevindria un diàleg de sords. Tal vegada a la faisó del que Russell situa al nostre planeta, tot qüestionant irònicament –amb l’apellació a d’altres espècies– la unanimitat que hi pressuposem: «Podríem imaginar un conill i un hipopòtam discutint si les persones són “realment” animals grossos.»9 En el seu moment, a tall de prova que allò que els homes coneixien no mereixia el nom de realitat, també Nietzsche convidava a imaginar en quin món devien viure altres espècies. Amb tot, ell entenia el coneixement humà com una invenció, pròpia d’artistes, que obeïa a l’essència metafòrica del llenguatge. L’especificitat humana està a adonar-nos que hi ha coneixement. I només ens en podem adonar en tant que el coneixement és obra del desplaçament.
Segons els manuals de retòrica, la metàfora és un desplaçament o trasllat que s’esdevé des del sentit propi d’un mot cap a un sentit figurat. Doncs bé, Nietzsche explica l’origen del llenguatge com un desplaçament des de l’estimulació sensible fins al so verbal. Així, per exemple, justifica l’origen metafòric del mot «ésser» com un desplaçament a entitats no-humanes de l’associació mental que els homes estableixen entre la seva pròpia existència i la respiració. Per tant, quan els avantpassats deien que una cosa «respirava», significaven que existia. Lògicament, ho refereix a Parmènides, en les lliçons sobre els presocràtics. Se non è vero è ben trovato. Però, abans que les metàfores concretes de tipus semàntic o retòric, allò que confereix al llenguatge un estatus metafòric és el seu desplaçament originari respecte a l’entorn sensible. I més encara –hi afegeixo. Es tracta de la possibilitat de desplaçar-se respecte al mateix acte de dir; màximament quan pronunciem un «sí» o un «no» (mots per als quals no se m’acut de quina imatge metafòrica podrien venir). El desplaçament –lingüístic– no consisteix només a separar-se de les reaccions sensibles pròpies, ans de les representacions mateixes. L’home pot dir «sí» o pot dir «no» fins i tot a allò que pensa en la mesura que ho pensa. A l’últim, només qui està capacitat per demorar la reacció als estímuls del medi de què depèn la seva pròpia vida –ergo, l’animal fantàstic– pot demanar-se i es demana per la realitat dels objectes de les seves representacions. Vet aquí les atribucions del subjecte enfront d’una realitat que mai no acaba de fer seva.
S’ho demanà el jove Nietzsche. I conclogué que la realitat que els homes tenen la pretensió de dir no és sinó una realitat interna, per tal com el llenguatge només es diu a ell mateix i no les coses externes –les quals, d’altra banda, ni tan sols existeixen com a «coses» (Heraclit). En resum, el món de la representació que ha inflat durant segles l’orgull humanista s’assembla d’allò més a la teranyina dels aràcnids. Sens dubte, aquesta és una metàfora potent que inspira lectures tendencioses; com ara del paràgraf següent d’ABC of Relativity:
Havent treballat tot de sèries d’equacions en què els símbols representen coses la intrínseca naturalesa de les quals mai no ens serà coneguda, el físic arriba finalment a un resultat que es pot interpretar en funció de les nostres percepcions i pot ser utilitzat per produir efectes desitjats en les nostres vides.10
Aquesta lectora s’imagina un científic guaitant pel telescopi en espera de l’esdeveniment que es deixarà atrapar, malgrat la seva extrema llunyania, en la gran teranyina filada amb eixos de coordenades i fórmules matemàtiques. Russell parteix de la certesa adquirida, per una llarga experiència d’«errors» acumulats (si bé transitòriament funcionals), que l’única manera d’assolir l’objectivitat passa per descomptar, del resultat de l’observació, el subjecte observador –el qual, però, no hi pot faltar. L’aranya s’enretira del centre de la tela un cop instal·lada, a l’aguait del tremolor que indicarà l’escaiença d’un bon àpat.
La crítica a l’abstracte subjecte de la representació (en termes nietzscheans, a la «lògica humana») no havia empès Hegel a dictaminar la falsedat de tot allò que els homes jutjaven real. Ben al contrari, la falsedat de determinats coneixements venia de llur parcialitat, ja que la Veritat era el Tot. Necessàriament. La raó il·lustrada –aliena a la transcendència religiosa– creia que fora del tot no hi havia res, cap realitat que no dugués l’empremta del llenguatge i pogués desmentir-lo. Tota la veritat era, doncs, tota la realitat. D’aquest tot, Hegel en deia «història universal», obra de la humanitat com a racional transformació de la realitat gràcies a l’acció política. Ja hem vist què en pensava Nietzsche de la susdita història universal. A mitjan segle XX, Sartre no l’atacarà amb tanta vehemència, però assenyalarà la paradoxa que mina el concepte hegelià de veritat, i és que la veritat com a totalitat neix morta. Ho diu a Vérité et existence. El tot només es constitueix en l’instant fugisser de la seva desaparició:
La mort del gènere humà fóra una totalització real per aturada absoluta del compte. I la consciència permanent, si bé no temàtica, d’aquesta aturada fa sorgir per a tothom, doncs, l’anticipació d’una veritat del gènere humà. En tant que sempre és possible una totalització del gènere humà, hi ha una veritat del gènere humà [...]. Però, en qualsevol cas, cal que hi hagi algú per tancar els ulls de la humanitat. I essent aquest algú impossible per principi, l’home és l’obrer d’una veritat que ningú no coneixerà mai.11
Val a dir que Sartre pensa la veritat com una experiència singularitzada de la realitat externa que cada individu ha d’oferir als altres, per tal que –lliurement– l’assumeixin o la rebutgin. Ara, la decisió teòrica de confiar la veritat humana a la llibertat individual, en lloc de sotmetre-la a la necessitat de la raó –com la sotmet la tradició culminant en Hegel–, també presenta greus inconvenients. Hi ha, per exemple, la possibilitat apuntada a L’existencialisme és un humanisme que els uns convencin els altres, per activa o per passiva, del projecte d’instaurar el feixisme: «Demà [...] uns homes poden decidir l’establiment del feixisme, i els altres poden ser prou covards o desemparats per deixar-los fer; en aquest moment, el feixisme serà la veritat humana [...].»12 Així doncs, per Sartre, la veritat està tocada de contingència. En això s’avindria amb Nietzsche. Tot i amb això, per ell, cal que la veritat es presti a la comunicació. Si aquesta en resulta una condició indispensable en lloc d’un perjudici inevitable –la veritat com a «moneda», com a anèmic valor de canvi, segons Nietzsche–, n’és la raó que Sartre no ho enfoca centrant-ho en el subjecte de la representació, sinó en la lliure singularitat de la consciència (ho veurem al proper capítol).
En canvi, Nietzsche atribueix la contingència de la veritat a l’origen metafòric del llenguatge representatiu, el desplaçament del qual aparta els homes de la presumpta realitat que volen dir. Ells, però, no s’estan pas de comunicar-se, emparats amb la universalitat lingüística que, de fet, només l’és per convenció.13 I les «seves» veritats, convencionals igualment. Tot allò que es comuniquen els uns als altres forma part de la veritat humana –«massa humana». Els homes la diuen sempre, per compromís; fins quan menteixen la