Al voltant del Cant de la Sibil·la a la Seu de València. AAVV
Читать онлайн книгу.
a la Pasqua de Resurrecció, sembla que com a costum local, ja recollit pel liturgista valencià Guillem Anglés en ple segle XIV, la missa s’oficiava a mitjanit i des de Pasqua a la Trinitat no hi havia matines sinó nocturna (Ferrando Francés i Serra Estellés, 2007). En temps de Sanchis i Sivera les matines començaven a les sis i se sortia de la sagristia en processó per la girola, amb ciris encesos, i s’entrava al cor i a l’altar per la via sacra (Sanchis Sivera, 1909: 471). D’idèntica manera és recollit a la consueta de 1527, quan la processó de vuit capes blanques, vuit ciris blancs i vuit bordons, amb tots els protagonistes vestits de blanc, feien «professçó per detrás lo Corpus y per la Verge Maria de l’Anell, dret al cor», és a dir, de la sagristia a la girola i, donant la volta per aquesta, al cor, per la via sacra, les portes de la qual havien estat obertes pel sagristà. Un fet singular també recollit a l’ordinari del segle XVI indica que, com a excepció, es deixava entrar els fidels a aquestes matines de la Pasqua de Resurrecció, per a la qual cosa el guardià de la catedral obria el portell del bisbe «per quant hi ha franca entrada a tots quants vullen venir a matines» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 111). Això mateix també es dedueix de les Hores de la Setmana Sancta on s’al·ludeix a l’entrada del clergat i llecs a la sagristia, en els moments previs a l’arribada al cor:
E lo bisbe o prevere y cantors, vestits de vestiments solemnials, entranran en la sagrestia ab tot lo clero y lechs. E aquí lo bisbe e prevere y los cantors pendran caschú hun ciri encés. E tots ab molta devoció, feent processó, exint de la sagrestia, vendran al chor dient la seguent Antíphona: Christus resurgens ex mortuis...» (Hores de la Setmana 1553: CCXXIXv-CCXXXr).
Durant tèrcia, totes les capes de l’aixovar litúrgic de la catedral –incloses les d’Alexandre VI– eren portades fins al cor i tot –fins i tot la coberta dels llibres– era vestit de color blanc o, si no, de vermell, o carmesí, com el pal·li ric. En aquest moment, el mestrescola enviava els capellans a la sagristia per a prendre totes les relíquies fins l’altar «axí les de la Seu com les del rey»–, que havien estat preparades aquell mateix matí en una espècie de repositoris portàtils que eren traslladats fins al presbiteri. Com indica una nota de la consueta, al segle XVII van passar a mostrar-se, el segon dia de Pasqua, a la plaça dels Apòstols, en una de les capelles dels arcs de l’«obra nova» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 112-113). A la processó, el bisbe portaria la imatge de la Mare de Déu amb un vel blanc, mentre a la consueta del canonge Herrera s’indica com «Hecho el Asperges, se bueluen a la sacristía para salir en processión y en ella lleva el domero assistente la ymagen de plata de Nuestra Señora que se pone en el altar, como queda dicho en la primera parte de esta consueta (cap. 8, pag. 56), cuidando el sacristán de San Pedro de tener prevenidos el altarico y dos candeleros» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 113-114 i ACV, Consueta de la Santa Metropolitana Yglesia de Valencia, 362). Després de la processó, el bisbe pujava a la trona des de la qual es realitzaven els sermons, seguit del sotssagristà que llegiria les oracions. Al costat d’aquests, tres capellans amb les mans velades anirien portant les relíquies al prelat, d’una en una, i amb un ordre establert a «lo libret que stà en la capsa dels librets». Els tres se situaven estratègicament als graons de l’altar, l’altre a sota i el tercer al costat de la porta del púlpit i damunt un banc, des d’on anaven entregant les relíquies al bisbe que, al seu torn, les mostrava als fidels, «e si en lo reliquiari hi haurà moltes relíquies, e oracions y antífones, no ha de senyar fins a la darrera». Destaquem aquí que la Pasqua de Resurrecció era una de les festes més sumptuoses en vestuari, ostentació de relíquies, capes, ciris i bordons en processó, que la mateixa consueta indica com a pròpies de les grans festes: la Pasqua, el Corpus, la Mare de Déu d’Agost i la Nativitat (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 114-115).
3. De l’Ascensió a la Mare de Déu d’Agost
La següent festa en importància era la de l’Ascensió. La vigília, l’altar es decorava amb el pal·li del papa Calixte i s’enramava el transsepte i el tram del creuer. També es col·locaven els pal·lis a les travesses altes de la capella major, quedant sense entelats les del transsepte, precisament per l’enramat que el cobria. De la mateixa manera, la càtedra del bisbe era recoberta amb les vestimentes luxoses i blanques que vestiria el prelat, a l’igual que la resta d’implicats a la litúrgia, mentre que el púlpit dels sermons era cobert amb el pany de la Nativitat (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 131). El dia de l’Ascensió, tot l’aixovar de teixits tornava a vestir l’altar, la sagristia, el cor i les trones, mentre que el presbiteri rebia dues decoracions diferents, canviant l’anterior per uns nous empal·liats als dos nivells de travesses (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 132-133). La domínica després de l’Ascensió s’oficiava la missa De Corona Domini, d’especial importància en una catedral que, entre les seves relíquies més preuades, en tenia una de les Santes Espines. A la vigília i el dia concret, l’altar i la via sacra eren empal·liats en vermell i verd, s’encortinaven les trones del cor i la del sermó, un pal·li verd, frontal i tovalloles de brocat carmesí i tapets verds. A la processó es treia la relíquia sota pal·li, que havia estat portada de la sagristia fins a l’altar major. Era portada pel bisbe, precedit per sis capellans que portaven sis ciris verds i vermells encesos (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 133). Com a simple anècdota, tot i que no tenim notícia de quan va començar la tradició, Sanchis i Sivera indica que al braç sud del transsepte es col·locava un cubell d’aigua i una cistella amb xiulets d’aigua, fets amb canya o ceràmica, que eren tocats durant els oficis pels nens assistents, al toc de les campanes (Sanchis Sivera, 1909: 471).
La celebració de la Pentecosta, cinquanta dies després del Diumenge de Pasqua, és de les festes amb major tradició i que més van sofrir els canvis d’una litúrgia cada cop més circumspecta i menys donada a excessos visuals i sensorials. La consueta de 1527 relata el revestiment de la sagristia, l’altar, el cor i les trones, la riquesa de les vestimentes litúrgiques en ús, i una ostensió de les relíquies a l’altar major semblant a la del Diumenge de Resurrecció (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 138-140). Però, gràcies als llibres d’obra, sabem que abans la festa era molt més espectacular; tant que Villanueva va quedar fascinat, davant del relat del colom que baixava del cimbori i dels fidels que tiraven trons amb ballestes, que va equiparar amb coets. I no és d’estranyar, perquè la cerimònia havia de ser impactant. Línies amunt parlàvem de l’araceli que tancava l’ull del cimbori, amb motiu de la representació de la Nativitat, i que era col·locat de nou durant la Pentecosta. Els coets van ser prohibits pel bisbe Vidal de Blanes (1356-1368), degut als danys que provocaven sobre el nou i flamant cimbori catedralici (Villanueva 1804: 162), però la prohibició no devia complir-se del tot. Així, el 1469, uns coets emprats durant la festa van calar foc a l’altar major de plata de la catedral, fet recollit al Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim (Rodrigo Lizondo, 2011). El cas és que al segle XVI el costum va canviar per deixar anar dos coloms, que ja ni apareixen a la Consueta de 1527 (Villanueva, 1804: 154-155; Sanchis Sivera, 1909: 467). Si seguim Sanchis i Sivera i la seva recopilació de notes preses de les despeses recollides als Llibres d’obres de la catedral, en particular, al de 1463, podem establir que la festa succeïa de la següent manera. Un entarimat s’instal·lava entre el cor i l’altar major. Sobre aquest se situava un apostolat format per homes que podem suposar procedents del clergat menor de la catedral, amb el rostre cobert amb les caretes corresponents. D’altres representaven jueus, personatges evangèlics, pelegrins i les santes dones, que es disposaven al voltant d’una imatge de la Mare de Déu esculpida. A l’igual que els apòstols, portaven màscares pintades amb els seus rostres, i una llarga perruca en el cas de la Magdalena. Al cimbori hi havia dos aracelis sobreposats, amb diversos àngels pintats, i el cilindre estava cobert per llenços amb un sol i una lluna pintats a cada costat. El conjunt podia aclarir-se o enfosquir-se, i podem suposar que la sobreposició de dos envelats representant el cel servia per ocultar el colom i el mecanisme –«les poliges per tancar e obrir lo cel, les rodes y contrapesos per a les rodes de la palometa»– que el feia baixar des del cimbori, enmig del so de la pólvora –«quatre liures de carbó per tèndrer foch alt al cimbori per metre foch als trons e bombardes». L’espectacle havia de ser impactant: el descens des del cimbori envelat d’un colom del qual sortien coets, mentre queien boles de teixit enceses, com les llengües de foc de l’Esperit