Al voltant del Cant de la Sibil·la a la Seu de València. AAVV
Читать онлайн книгу.
l’Assumpció, el 15 d’agost. Aquesta depenia de la confraria de la Verge Maria, que tenia la seva capella del Miracle als carrers davant de la façana nord de la catedral i era responsable de la decoració de la catedral i de la seva pròpia capella durant aquests dies. Des d’allí es portava a la catedral la imatge de la Mare de Déu al llit, que era dipositada al tram de creuer sobre un entarimat muntat per a l’ocasió. L’exposició de la imatge del llit de la Mare de Déu morta era acompanyada, com a mínim fins al segle XV, de l’escenificació d’un misteri assumpcionista, podem suposar que semblant al que encara avui es representa a Elx. Mentre que la consueta no hi fa cap referència, a les notes de 1420 publicades per Manuel Sanchis Guarner trobem una clara constància de la seva posada en escena amb un araceli semblant al d’altres festivitats, com la Nativitat i la Pentecosta, una maquinària que feia pujar i baixar l’àngel i la mateixa mare de Déu, i tot tipus d’acompanyaments sonors que les mateixes notes qualifiquen de trons (Carrero Santamaría, 2014: 380-381).
Com que l’Assumpció era una de les festes més importants, l’altar major exposava totes les relíquies portades des de la sagristia, envoltades per quatre canelobres de plata. La processó per la catedral i la ciutat portava la imatge de la Mare de Déu al llit. Només durant els anys en què se celebrava la perdonança de la Mare de Déu, la imatge tornava a la catedral després de la processó i l’entarimat i l’empal·liat quedaven muntats durant els cinc dies en què s’atorgava, fins el dia de Sant Lluís, en què la imatge era retornada en processó fins a la capella de la confraria, acompanyada de totes les parròquies de la ciutat (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 267-271).
Entre les festes pròpies de la catedral, en bona mesura basades en el sacramentari, la benedicció del terme i l’exorcisme de tempestes prenien per escenari les arqueries de l’obra nova i el Micalet (fig. 4) que, a més, comptava amb un conjunt epigràfic dedicat a l’assumpte (Carrero Santamaría, 2014: 381-382). Finalment, per la mort del rei es col·locava al tram del creuer un «bastiment a la manera de llit» sobre el qual es desplegava una tela funerària amb les seves armes, fet del qual tenim constància entre els regnats de Jaume I i Martí l’Humà, de 1276 a 1410 (Carreres Zacarés, 1923). En el cas del funeral d’Alfons el Magnànim, el 1458, el cadafal es va complicar: construït amb fusta, amb la part superior plena de ciris i cobert amb teles negres amb les armes règies i una imatge del rei a cavall i amb l’espasa en alt, fou qualificat com a pavelló. A la zona inferior hi havia una estructura alta, amb un sepulcre de fusta cobert de panys d’or i els emblemes reials, segons recull el Dietari del seu capellà. Més singular va ser el funeral per la mort del príncep don Carles, el 1461, quan es va col·locar una taula amb un retrat seu, que es va situar al pilar davant del púlpit (Falomir Faus, 1995: 377).
Fig. 4. El Micalet de la Seu
4. Conclusions
M’agradaria acabar destacant com el desbordant cerimonial litúrgic valencià subratlla de forma molt destacada el caràcter dinàmic i enèrgic de la celebració medieval. La constant transformació de l’altar major mitjançant pal·lis i altres objectes de l’aixovar catedralici, la intensa relació entre el presbiteri i la sagristia com a àmbit preparatori del ritual o la potència processional del deambulatori de la seva girola, marcaven les pautes per a un complex cerimonial que vestia i desvestia l’edifici, entès com un autèntic escenari, en el qual el mobiliari i la indumentària funcionaven com a atrezzo. La litúrgia de la catedral va tenir dos punts escenogràfics bàsics: la capçalera de la catedral, amb l’altar major i el tram de creuer com a punts clau; i, a l’exterior, l’arc que es dibuixa des de la porta de l’Almoina a la dels Apòstols, recorrent l’exterior de les capelles radials del deambulatori. Era allà, al costat de la portada dels Apòstols i la plaça que la precedia, on la singular girola de la catedral, amb les seves contracapelles obertes, acollia a les seves terrasses la cerimònia de la benedicció dels Rams.
BIBLIOGRAFIA
CARRERES ZACARÉS, S. (1923): «Exequias regias en Valencia (1276-1410)», dins III Congreso de Historia de la Corona de Aragón, I, València, pp. 229-272
CARRERO SANTAMARÍA, E. (2014): «La catedral de Valencia, la liturgia desbordada», dins E. Carrero (ed.), Arquitectura y liturgia. El contexto artístico de las consuetas catedralicias en la Corona de Aragón, Palma de Mallorca, Objeto Perdido, pp. 341-394.
— (2015): «Entre el transepto, el púlpito y el coro. El espacio conmemorativo de la Sibila», dins M. Gómez Muntané i E. Carrero Santamaría (eds.), La Sibila. Sonido. Imagen. Liturgia. Escena, Madrid, Alpuerto, pp. 207-260.
DONOVAN, R. B. (1958): The Liturgical Drama in Medieval Spain, Toronto, Pontifical Institute of Medieval Studies.
FALOMIR FAUS, M. (1995): Arte en Valencia, 1472-1522, València, Generalitat Valenciana.
FERRANDO FRANCÉS, A., i X. SERRA ESTELLÉS (2007): Un canon de la Missa del segle XIV en romanç. Estudi i edició de la versió de Guillem Anglés (ACV, Ms. 169), València, Facultad de Teología San Vicente Ferrer.
Hores de la Setmana Sancta (1553): Hores de la Setmana Sancta. Ab vna deuotíssima oración preparatoria para tenir vera concrictio. E vna deuotíssima contemplación a Nuestra Señora e a la fi de dites hores están les Matines de Nadal ensemps ab la Missa del Gall, València, Francisco Romano.
MARTÍ MESTRE, J., i X. SERRA ESTELLÉS (2009): La consueta de la Seu de València dels segles XVI-XVII. Estudi i edició del Ms. 405 de l’ACV, 2 vols., València, Facultad de Teología San Vicente Ferrer, Monumenta Archivorum Valentina.
MASSIP BONET, F. (1997): La ilusión de Ícaro: Un desafío a los dioses. Máquinas de vuelo en el espectáculo de tradición medieval y sus pervivencias en España, Madrid, Comunidad de Madrid.
MONFERRER I MONFORT, À. (1999): «El teatre popular dels dies de Nadal», en Antonio Ariño (dir.), El teatre en la festa valenciana, València, Generalitat Valenciana, pp. 89-114.
RODRIGO LIZONDO, M. (ed.) (2011): Melcior Miralles: Crònica i dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, València, Universitat de València.
SANCHIS GUARNER, M. (1956): El Cant de la Sibil·la, antiga cerimònia nadalenca, València, Institució Alfons el Magnànim.
SANCHIS SIVERA, José (1909): La catedral de Valencia. Guía histórica y artística, València, 2 vols. Reed. facs., València, Librería París-Valencia, 1990.
TORRES FERNÁNDEZ, M. (2006): El ceremonial de Granada y Guadix y los espectáculos religiosos en Castilla a finales del medievo, Madrid, Fundación Universitaria Española.
VILLANUEVA, Joaquín Lorenzo (1804): Viage literario a las Iglesias de España, I, Madrid, Real Academia de la Historia.
— (1902): Viage literario a las Iglesias de España, II, Madrid, Real Academia de la Historia.
1. Una valoració de les fonts litúrgiques de la catedral, a Carrero Santamaría (2015).
2. El mateix Villanueva (1804: 145) va relacionar la Sibil·la valenciana amb la dels ordinaris de Reims i Rouen.
3. El marc d’estudi de la Sibil·la valenciana, a Sanchis Guarner (1956).
4. Les notícies, procedents dels Llibres d’obra de la catedral, han estat publicades per Sanchis Sivera (1909: 462-465), Donovan (1958: 146), Massip Bonet (1997: 140-143) i Monferrer i Monfort (1999: 89-114), que recullen la bibliografia corresponent.
5. Hores de la Setmana Sancta, f. XLIXr: «Y és bé que hixca per una porta y entre per l’altra, puix hi ha moltes portes, y per moltes rahons» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 72).
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО