Llengua i Estat. Vicenta Tasa Fuster
Читать онлайн книгу.
insisteixen en la idea que el multiculturalisme està contribuint a la «fragmentació de la majoria» i a la «minorització de la majoria», i es plantegen, seguint paradoxalment els arguments multiculturalistes i sense resoldre la qüestió dels drets de les minories, si és possible el reconeixement dels drets de la majoria cultural per a no esdevenir una minoria més (Orgad, 2015).
Tot amb tot, la persecució de la seguretat lingüística plena dels individus que parlen llengües minoritàries no justifica qualsevol tipus de mesura per al multiculturalisme liberal. Els principis liberals no justifiquen, per exemple, les «restriccions internes», és a dir, actuacions dels poders públics impositives contràries als drets bàsics, i únicament legitima les «proteccions externes» si promouen la igualtat entre els grups i remouen obstacles i elements de minorització i exclusió lingüística que pateixen els parlants d’una llengua minoritària. «En resum, una posició liberal comporta llibertat dins del grup minoritari, i igualtat entre els grups majoritari i minoritari» (Kymlicka, 1995: 152).
Arribats ací, cal reconsiderar que tot el debat del liberalisme cultural parteix de tres consideracions analítiques implícites. Primera, que hi ha moltes més comunitats lingüístiques que comunitats polítiques en el món, i que la realitat és que, llevat dels estats nació extremadament menuts, la pràctica totalitat dels estats són plurilingües (Levy, 2003), com hem vist en el capítol 1. Segona, que la ideologia de la majoria dels estats nació constituïts al segle XIX i el segle XX que afirma la idea que un Estat està format únicament per una nació i que una nació ha de tenir una única llengua i cultura, ha servit per a legitimar una jerarquia lingüística radicalment injusta (Kymlicka, 2002). I tercera, que el problema rau en el tractament de la diversitat de llengües en un mateix territori, perquè, si és cert que la immensa majoria de les comunitats lingüístiques existeixen en un espai geogràfic determinat, també ho és que en un mateix territori, per raons històriques i sociolingüístiques diverses, puga haver-hi més d’una comunitat lingüística (Magnet, 1986).
Partint implícitament d’aquesta triple consideració, Réaume (2003: 294-295) afirmarà que les propostes que tradicionalment han estat considerades com les adequades per a respondre a la diversitat lingüística en un mateix espai geogràfic i polític (el model territorial i el model personal) són inadequades i contradictòries amb els principis liberaldemocràtics.
El model territorial, adequat per a territoris essencialment monolingües, no ho és per a realitats plurilingües atés que el seu objectiu és aconseguir que una societat plurilingüe esdevinga monolingüe o que, com a mínim, només hi haja una llengua oficial. El model territorial, segons Réaume, trivialitza l’interés lingüístic de la població perquè la vincula a un projecte polític general i margina els interessos i els drets lingüístics individuals i col·lectius de la població a la qual no se li reconeixen drets lingüístics, sia la parlant de la llengua històricament autòctona i minoritzada o bé les persones que parlen la llengua dominant en la comunitat política estatal i majoritzada. El model territorial, per tant, no seria l’adequat per a garantir la seguretat lingüística a les comunitats lingüístiques en els territoris en què hi ha més d’una llengua en contacte.
Però, per a Réaume, el model personalista, o de drets individuals i po֞‟sitius vinculats a la persona, que construeixen l’interés lingüístic com una simple qüestió d’elecció individual de llengua, també és inadequat, ja que oblida la dimensió col·lectiva de les llengües i sobrevalora la capacitat individual de l’elecció de llengua en contextos sociolingüístics en què hi ha desigualtat de llengües. Aquesta concepció tradicional del liberalisme és errònia i insuficient.
Réaume considera que la tria entre els dos models és equivocada i que els interessos lingüístics no poden quedar subjectes a la voluntat de la majoria ni a una suposada lliure elecció individual en un context desigual; la solució, en la seua opinió, és posar el centre d’atenció en la garantia de la capacitat d’elecció col·lectiva del grup lingüístic per tal de mantenir la seua manera de vida lingüística, respectant altres comunitats lingüístiques.
La capacitat d’elecció i de decisió per a mantenir la pròpia llengua correspon exclusivament al grup lingüístic; però dins d’un territori en què ha de respectar l’existència d’altres grups lingüístics que han de tenir seguretat lingüística i capacitat per a decidir, igualment, mantenir la pròpia llengua.
La qüestió de fons no es circumscriu a la qüestió del reconeixement de les minories lingüístiques i a l’establiment d’un marc legal i polític formalment «igualitari» amb les diferents llengües i amb la llibertat de llengua dels ciutadans. El debat del culturalisme liberal està directament relacionat amb una realitat política i jurídica de primer ordre. Com diu Innerarity (2015: 62) «ja no hi cap motiu per a sorprendre’ns de la transformació del nostre paisatge polític o per a seguir aferrats a esquemes interpretatius que ens resulten familiars ... des de fa temps, en tots els àmbits, des del domèstic i local fins a l’internacional, s’obri pas un nou eix [de fractura política] que té a veure amb la identitat, i al seu voltant sorgeixen nous tipus d’irritacions socials i a partir d’ell s’articulen els projectes col·lectius ... El camp de joc polític s’ha omplit de veus diferents ... les dones, les altres cultures, les víctimes, els governs subestatals, les minories ètniques, les sexualitats diferents, les llengües minoritzades».
La lluita pel reconeixement, insisteix Innerarity, ha esdevingut la forma paradigmàtica del conflicte polític i social de finals del segle XX. Un conflicte més difícil de gestionar ja que dona lloc a un espai polític complex i sense estructura definida, no jeràrquic, on és difícil utilitzar les antigues categories analítiques i on no serveixen les antigues jerarquitzacions sovint plenes de prejudicis, com per exemple sobre el fet lingüístic i les llengües, com hem vist. No es tracta que el problema de la desigualtat social i la redistribució, que ha marcat els últims dos segles, desaparega. La qüestió és que hi ha una nova realitat més difícil i més complexa de gestionar i de regular legalment. A més, tots els elements d’opressió de la vida social són mixtos i sol passar que els exclosos culturals o lingüístics, o de gènere o raça, ho siguen també econòmicament i socialment, en distintes proporcions (Fraser 1995: 212).
Com a conseqüència d’aquesta nova realitat, les teories de la justícia han estat reformulades buscant una nova concepció del principi d’igualtat per a intentar vèncer les múltiples opressions que supere la falsa neutralitat del dret, les homogeneïtats i les igualtats abstractes (Young 1990, Recoeur 2004, Renault i Touraine, 2005), i formes de justícia més cooperatives (Van Parijs, 2003). Al capdavall, com recorda Innerarity (2015: 66-67), absorts pel «què» de la justícia, havíem deixat a banda el «qui». I el «qui», el subjecte de l’acció, també importa, no és igual qui faça el «què», no és igual que els homes representen les dones, o que siguen les dones qui es representen, no és igual que en els estats compostos «l’interés general» el decidisca el centre o que hi participen totes les parts, no és el mateix que les minories lingüístiques tinguen a les seues mans els instruments per a garantir un sistema fort de seguretat lingüística o que corresponga a la majoria lingüística el poder per a determinar el grau de protecció de la minoria.
Innerarity encara va més enllà i afirma «que el “qui” importe significa, des d’un altre angle, que determinades formes de sublimació de la titularitat [del poder] (neutralitat, cosmopolitisme) no són més que una solució tramposa perquè res no canvie substancialment ... i es reproduïsquen les formes de dominació». Al capdavall, la suposada neutralitat procedimental, com el patriotisme constitucional (Bastida, 2007), oculta formes de poder i dominació, insisteix Innerarity, seguint Kymlicka (1995).
La qüestió de la diferència, de les diferències amb igualtat, esdevé, per tant, central. No es tracta que les societats tinguen una tolerància condescendent i que identifiquen dues realitats: el ciutadà normal i l’altre que és «diferent» i tolerat en la seua diferència (Herkman, 2004), ni la solució pot ser el «reconeixement del dret de la majoria» (Orgad: 2015) que es situa per damunt del dret de les minories. Aquesta forma de tolerància és una mena de poder, de jerarquia i dominació.
El