Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.). Gaspar Feliu i Monfort
Читать онлайн книгу.
smithià, de base orgànica, basat en el comerç internacional, la divisió del treball i la revolució agrària, que impulsava sobretot el creixement de la població i només secundàriament la renda per capita: mentre que de 1500 a 1800 la renda per capita podia haver crescut en el millor dels casos un 25%, entre 1800 i l’actualitat la renda per capita dels països industrialitzats s’ha multiplicat com a mínim per quinze, de manera que la Revolució Industrial marca la divisòria entre la pobresa i la prosperitat (Van Zanden, 2009).
2. Els condicionaments de la Revolució Industrial
La determinació de les condicions que fan possible la implantació d’un procés d’industrialització és encara avui una de les qüestions més polèmiques de la història econòmica; i amb raó, atès que la comprensió dels factors que van possibilitar l’aparició de la Revolució Industrial es considera de la màxima importància a l’hora de planificar estratègies de desenvolupament per a qualsevol país.
Les preguntes que cal fer-se són tres, totes estretament relacionades: per què es va produir la Revolució Industrial, per què ho va fer a la Gran Bretanya i per què ho va fer quan ho va fer, o sigui, als anys a cavall entre el segle XVIII i el segle XIX. Durant molt temps es va intentar determinar les causes de la Revolució Industrial, o sigui, quines transformacions econòmiques havien engegat el procés. La crítica posterior va demostrar que cap de les suposades causes no era per si mateixa suficient per a posar en marxa la Revolució Industrial: les mateixes causes, en altres moments i altres països no van originar processos semblants. Es va passar aleshores a parlar de prerequisits, factors no directament causants de la Revolució Industrial, però considerats necessaris perquè aquesta es pogués produir. També van ser refusats, un per un, per la crítica històrica.
Avui gairebé ningú no parla de causes ni de prerequisits, sinó de condicionaments, entesos no com a factors concrets, sinó més aviat com un conjunt de factors favorables, cap d’ells imprescindible, però que en conjunt han d’estar presents en quantitat suficient, han de fer massa crítica perquè es pugui iniciar i consolidar el procés de desenvolupament: la suficiència o no d’aquest conjunt de factors condicionants explica per què uns països s’industrialitzin amb facilitat i uns altres no.
Aquests condicionaments no són només d’ordre econòmic, sinó també polític i social. Perquè es pogués donar la Revolució Industrial, calia que s’haguessin produït millores en la producció agrària i industrial, el mercat i les estructures polítiques, transformacions que, totes juntes, només es donaven a la Gran Bretanya. A part d’aquests condicionaments, s’han d’esmentar també una sèrie d’avantatges diversos de què disposava la Gran Bretanya o en disposava en major quantitat que els països potencialment competidors. Alguns d’aquests avantatges eren d’índole natural, com el fet que la Gran Bretanya fos una illa, cosa que li permetia assegurar la defensa amb unes despeses inferiors a les dels països continentals; i també que el seu relleu no massa alterós i l’abundància de rius navegables facilitaven el transport. Més important era encara la riquesa minera, especialment en carbó i ferro; pels productes en si mateixos i perquè els problemes que presentava l’extracció dels minerals i la seva transformació eren a l’època el principal estímul per a la innovació tecnològica (Mokyr, 1990).
Des del punt de vista econòmic, el principal condicionant de la Revolució Industrial és la disponibilitat i, per tant, el bon preu dels aliments. Encara que no hi ha una relació directa entre revolució agrària i Revolució Industrial, aquesta només és possible si la productivitat dels treballadors agraris és prou elevada per a generar un excedent que permeti alimentar una massa creixent de població no productora directa d’aliments. A les acaballes del segle XVIII, la Gran Bretanya era l’únic país que podia mantenir una meitat de la mà d’obra fora del sector agrari, fet que permetia alliberar població i aportar capitals cap a la ciutat i la indústria, alhora que allunyava el sostre maltusià.
És igualment important la tradició manufacturera: un sector industrial difícilment sorgeix del no-res. La Gran Bretanya va ser un país precoçment industrialitzat gràcies a la difusió de la indústria rural. De fet els primers estadis de la industrialització no són més que la culminació del procés de protoindustrialització, l’aplicació de màquines a alguns processos de la indústria tèxtil: màquines que no feien res més que imitar les accions humanes, mecanitzant-les i fent-les, per tant, més ràpides, més iguals i exemptes de cansament.
L’existència d’un mercat previ, ampliable a mesura que els productes poden ser oferts més barats, és un altre condicionant important per a la consolidació de la Revolució Industrial i dels processos d’imitació posteriors. El fort grau d’urbanització de la població britànica i la importància de la població assalariada, fins i tot al camp, feien que la societat britànica acudís molt més al mercat que no pas les societats continentals.
El comerç exterior i el domini d’importants espais colonials representen una ampliació del comerç interior, i són importants com a font de matèries primeres (especialment cotó) i també com a mercat manufacturer, però no tenen per al procés d’industrialització britànic el paper rellevant que li havien atorgat autors com Deane i Cole (1969), i més recentment Pomeranz (2000).
De fet, el comerç és important com a element previ a la industrialització però, un cop engegada aquesta, la relació de causa-efecte va de la indústria al comerç (Mokyr, 1977). Això enllaça amb la discussió sobre si en l’origen de la Revolució Industrial pesa més l’empenta de l’oferta o l’estímul de la demanda. Des del punt de vista de la ciència econòmica, la resposta és clara: la demanda no és un factor independent que causi el creixement de la renda; per tant, la demanda només pot canviar, però no créixer: l’augment de la demanda d’un producte exigeix disminuir la demanda d’un altre o uns altres productes. Tot i això, des del punt de vista tecnològic, la demanda d’un producte estimula la recerca d’innovacions que en permetin augmentar la producció. L’objectiu de les primeres màquines era produir més, no produir més barat, però el resultat va ser que produïen més i més barat. Per tant, l’estímul de la demanda engega el procés de producció, però la seva continuïtat i ampliació s’ha de buscar en l’oferta, en la capacitat de les màquines d’ampliar el mercat mitjançant la disminució dels preus. De fet, l’equilibri inestable oferta-demanda (sempre més quantitat a menor preu) és el que permet l’expansió del mercat i la continuïtat en el procés de creixement, o sigui, el desenvolupament econòmic.
El darrer condicionant de l’aparició de la Revolució Industrial és l’estat; segons quina sigui l’organització estatal i la seva política econòmica, pot constituir un ajut o un obstacle al procés d’industrialització segons North (1984) el creixement econòmic només és possible en una societat on productors, consumidors i autoritats interactuïn i col·laborin per mitjà de lleis promulgades i fetes complir per l’estat, lleis que assegurin els drets de propietat i el compliment dels contractes i, a la vegada, mitjançant regles informals de comportament social i econòmic que regulin la interacció. En el cas de la Gran Bretanya, després de la Revolució Gloriosa (1688), l’organització de l’estat era diferent i més moderna que la dels països competidors; sobretot disposava d’una millor especificació dels drets de propietat i havia eliminat (legalment o a la pràctica) les regulacions de l’activitat econòmica; tot plegat feia que el mercat britànic fos el més semblant al lliure mercat propugnat per Adam Smith. Al mateix temps, els impostos, aprovats i controlats pel Parlament, eren més baixos, menys mal distribuïts i més ben gastats que en altre països. Finalment, la política del Govern estava atenta a la seguretat del regne i el creixement de l’economia: en totes les guerres del segle XVIII en els quals participà, la Gran Bretanya obtingué beneficis comercials o colonials.
Gerschenkron (1968) defensava que l’estat pot suplir les deficiències del mercat i substituir la inversió dels particulars per inversió pública amb la finalitat de provocar l’inici d’un procés d’industrialització però les industrialitzacions impulsades per l’estat només tenen possibilitat d’èxit si la diferència entre el mercat existent i el necessari per a l’arrelament del procés d’industrialització no és massa gran. La raó és que, a