Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.). Gaspar Feliu i Monfort
Читать онлайн книгу.
com a mestre en el gremi corresponent) i el control de l’activitat, vetllant per la qualitat del producte; cada gremi disposava també de mecanismes d’ajuda mútua i assegurava la representació de l’ofici en els òrgans de poder municipals. Encara que només els mestres de l’ofici formaven part del gremi, les altres dues categories professionals típiques de l’època, l’aprenent i l’oficial, eren també acollits en el gremi sota l’empara del seu mestre.
Els gremis d’ofici foren importants fins al segle XVII i, tot i una clara decadència al xviii, arribaren en alguns països, com Alemanya, fins a mitjan segle XIX.
Gran part de la producció artesana, fins i tot de la destinada a mercats llunyans, es va continuar obtenint en el marc de l’organització gremial, en especial a Itàlia, França i Alemanya; però, fins i tot on els gremis mantenien el seu vigor, la producció per al comerç a llarga distància, més massiva i depenent dels gustos de zones llunyanes, va escapar aviat del control dels mestres gremials per a passar a mans d’empresaris que dirigien la producció, indicant les quantitats i qualitats que desitjaven, i sovint avançant matèries primeres o diners i fixant per endavant el preu dels productes. En aquest darrer cas, el mestre gremial es convertia en un treballador a tant la peça, tot i que per regla general continuava sent propietari del taller i de l’instrumental, o sigui, del capital fix; per tant, l’organització gremial es manté, però amaga unes relacions de producció diferents.
El pas de l’estructura de producció gremial a l’empresarial passa per diversos estadis intermedis fins a culminar a la fàbrica. Trobem en primer lloc l’anomenat putting out system (o Verlag System, en alemany): l’empresari dóna feina a fer a diversos mestres i assenyala les característiques del producte i els terminis de lliurament, aconseguint així l’estandardització i el control de la producció. Hi ha encara un aspecte més important: si l’elaboració dels productes implica processos diferents (com en la producció de teixits, el treball de la pell o l’obtenció de productes metàl·lics), l’empresari organitza tota la cadena de producció, fent desaparèixer els mercats intermedis i procurant evitar els colls d’ampolla que sovint es produïen en aquests.
El putting out system, nascut en el si del món gremial, tindrà, però, molta més importància amb la difusió de la indústria al camp, que és la situació característica de l’edat moderna. Molts empresaris comencen a traslladar a les zones rurals una part creixent de la producció, de manera que es produeix una divisió del treball: l’obtenció d’alguns productes intermedis o de productes senzills, processos intensius en mà d’obra poc o gens especialitzada es traslladen al camp, mentre que la ciutat manté l’elaboració de productes de luxe i sovint els acabats dels productes rurals, o sigui, les operacions que requereixen més habilitat (més ofici). Aquesta deslocalització de la indústria respecte a la ciutat obeeix a dues raons principals: d’una banda, evita la reglamentació gremial, cosa que permet per exemple oferir productes nous (que sovint resultaven de qualitat inferior, però més barats); de l’altra, aprofita la disponibilitat de matèries primeres i el cost inferior del factor treball: al camp, els ingressos familiars no depenien bàsicament de l’activitat artesana i el cost d’oportunitat del treball era pràcticament zero en molts moments de l’any.
En molts llocs d’Europa la indústria rural no va superar aquest estadi de pagesos secundàriament artesans, però a les zones d’activitat més intensa, de més demanda de treball, es va produir una especialització superior: moltes famílies passaven a tenir la producció artesana com a activitat principal i completaven els seus ingressos treballant al camp en els moments de més demanda de mà d’obra, i per tant de jornals més alts. És el que s’anomena protoindustrialització. L’augment de població no productora directa d’aliments que comporta aquesta situació només és sostenible si hi ha una zona agrària propera capaç d’incrementar la seva producció per a proporcionar a l’àrea protoindustrialitzada els aliments necessaris sense un augment excessiu dels preus. Per tant, la protoindustrialització afavoreix una integració del mercat que beneficia tots els participants, no sols les zones protoindustrial i agrària, sinó també la ciutat propera, punt sovint d’acabament i gairebé sempre de venda dels productes artesans rurals i mercat on els treballadors de les dues zones podien adquirir més articles; tots dos aspectes permeten ampliar el radi de mercat, interior i exterior, de la ciutat.
El concepte originari de protoindustrialització (Mendels, 1972) postulava que es tractava d’una fase prèvia a la industrialització però l’evidència demostra que moltes zones protoindustrials no es van convertir mai en zones industrials. El fet és fàcilment comprensible: les principals matèries primeres protoindustrials eren la llana i el lli, mentre que els elements definidors de la primera industrialització serien el cotó, el carbó i el ferro. Tanmateix, la fase de protoindustrialització era una bona preparació per a la industrialització (aportava coneixements tècnics i de mercats), de manera que algunes zones protoindustrials es van transformar en zones industrials i altres van donar suport a la industrialització d’una àrea propera.
La relació de producció es transforma en capitalista quan, fent un pas més, l’empresari proporciona també el capital fix, o sigui, els locals i la maquinària, a canvi de l’obligació de treballar en exclusiva per a ell. La fàbrica apareix quan l’augment de la demanda posa de manifest els inconvenients de la indústria al camp: dificultats per a organitzar la producció i assegurar-ne la quantitat i la qualitat (De Vries, 1982). Quan es volia introduir un producte nou, per al qual els treballadors rurals no tenien ni coneixements ni eines, si la demanda era creixent i es presumia constant, valia la pena l’esforç de concentrar la producció i professionalitzar els obrers: va ser el cas de la indústria cotonera. La fàbrica, un cop feta la inversió inicial, estalviava despeses de transport, fraus i treball de mala qualitat, i permetia al capital circulant una velocitat de rotació molt superior, de manera que la fàbrica, sorgida ben entrat el segle XVIII, s’ha de considerar com a precedent directe de la Revolució Industrial (Berg, 1987), tot i que només va adquirir ple sentit amb aquesta.
4. La transició del feudalisme al capitalisme
Juntament amb les transformacions econòmiques que van fer possible el salt endavant que representaria la Revolució Industrial, hi va haver canvis socials i polítics sense els quals aquesta tampoc no hauria resultat possible. De fet, el pas de l’etapa preindustrial a la industrial es pot definir també com la transició del feudalisme al capitalisme; i naturalment, els canvis socials i econòmics van ser igualment graduals.
La transició va ser un procés llarg (i molt discutit pels historiadors): feudalisme i capitalisme van conviure molt temps en una simbiosi que s’anà transformant en oposició. Per a entendre-ho és útil recordar la diferència entre actituds i actuacions capitalistes, que es poden trobar ja a l’edat mitjana i que són perfectament integrables en el món feudal; mentalitat capitalista, que postula una organització econòmica, social i política sobre bases diferents de les del feudalisme; i sistema capitalista, que és el resultat de la implantació legal d’aquesta nova forma d’organització de la societat, que queda ja fora de l’època que ara estudiem.
4.1 Ascens de la burgesia i abolició del feudalisme
Des de la recuperació de la vida urbana, l’activitat econòmica basada en la producció i el comerç (el negoci burgès) resultava per regla general més rendible que la renda feudal, de manera que la situació econòmica de la burgesia entrava cada cop més en contradicció amb la seva subordinació social i política. L’ascens de la burgesia el podem caracteritzar en tres etapes: aliança amb la monarquia contra el predomini dels senyors feudals, a partir de la baixa edat mitjana; control de l’actuació de la monarquia mitjançant el sistema parlamentari, a partir de final del segle XVII; implantació de l’estat burgès, amb l’abolició o no de la monarquia, a partir de la Revolució Francesa. El primer procés va ser general a l’Europa occidental; els altres dos van resultar molt més dispersos, fins al punt que en alguns països es va passar directament al darrer estadi.
4.1.1 El mercantilisme
A partir de la crisi de la baixa edat mitjana, les monarquies, amb el suport de les burgesies urbanes, van aconseguir imposar la seva