Introducció a la història econòmica mundial (3a ed.). Gaspar Feliu i Monfort
Читать онлайн книгу.
de sòl i de clima de les colònies més septentrionals (Nova Anglaterra) permetien una agricultura de tipus europeu, pròspera gràcies a la disponibilitat de terra i l’eliminació o l’allunyament de les tribus indígenes. Les colònies meridionals foren explotades mitjançant plantacions esclavistes de tabac i de sucre, i més tard, però amb molta més importància, de cotó.
La superioritat comercial britànica va ser deguda en gran part a l’ús decidit de la capacitat legislativa i fins i tot de la violència per a afavorir la seva economia, política d’arrel mercantilista que mantindria molt clarament fins a la Primera Guerra Mundial; un altre factor important a l’època va ser l’aliança amb Portugal, forjada a partir de l’ajut britànic a la independència portuguesa. El descobriment d’or a la colònia portuguesa del Brasil el 1693 va generar una intensa demanda de manufactures, que va ser satisfeta sobretot per la Gran Bretanya. D’aquesta manera, Lisboa es va convertir pràcticament en el punt d’intercanvi de l’or brasiler pels productes anglesos; de tal manera que aquest or no va beneficiar les economies de la colònia ni de la metròpoli, sinó la del país productor de manufactures.
La Gran Bretanya va esdevenir també la potència dominant a Àsia gràcies principalment a l’ocupació de gran part de l’Índia (en competència amb França) i l’obertura de la Xina al comerç mundial, ni que fos només pel port de Canton. La Xina oferia productes de luxe, però especialment te, que es va convertir ràpidament en la beguda nacional anglesa; al llarg del segle XVIII, la quantitat de te exportada a Europa es va multiplicar per 70, en gran part gràcies al seu abaratiment: el valor de les importacions només es va multiplicar per 16. El comerç amb la Xina era altament deficitari; la solució va venir d’un producte tràgic: l’opi, produït a Bengala i portat a la Xina pels anglesos. Durant més d’un segle, l’opi va permetre l’explotació de la Xina de la mateixa manera que el comerç d’esclaus permetia l’explotació d’Àfrica.
No s’ha d’oblidar, però, que el gran avantatge del comerç britànic era el paper central que hi jugaven les seves manufactures. Mentre que Holanda era bàsicament un intermediari comercial, les manufactures angleses asseguraven el comerç i el benefici en profit de la metròpoli, tant per la seva venda directa a Europa o al Pròxim Orient com sobretot mitjançant el comerç triangular amb les colònies del Carib i l’Amèrica del Nord: amb el producte de la venda de manufactures a les colònies (i el contraban amb les colònies espanyoles) s’adquirien els productes colonials americans (sucre, tabac, cotó), que en part eren reexportats cap a Europa i el Pròxim Orient.
Al segle XVIII França es va convertir en la segona potència comercial, per darrere la Gran Bretanya. Tot i que va tenir poc èxit en els intents de colonització a l’Amèrica del Nord (el Canadà, vall del Mississipí), posseïa algunes illes amb plantacions de tabac i sucre a les Antilles. A l’Índic s’havia assegurat el domini de Madagascar i altres illes que facilitaven el camí cap a l’Índia, on va dominar algunes zones. El comerç oriental es basava sobretot en teixits de cotó i espècies de l’Índia, sedes i te de la Xina i cafè d’Aràbia. L’èxit comercial francès tenia com a fonament el comerç europeu, especialment la reexportació de sucre antillà, l’exportació de vins i aiguardents (brandi) de qualitat, la venda de manufactures a Espanya (en gran part destinades a l’Amèrica espanyola a través de Sevilla) i el comerç amb el Pròxim Orient.
També els antics imperis portuguès i espanyol van tenir un creixement comercial important al segle XVIII, però molt passiu: l’explotació de nous jaciments minerals (or al Brasil, plata a Mèxic) va generar una demanda colonial que en gran part va ser coberta mitjançant manufactures estrangeres, si bé en el cas de la monarquia hispànica va oferir una oportunitat per a l’exportació dels aiguardents, els teixits de cotó, els barrets i les sabates catalans i dels productes de ferro bascos.
En conjunt, al llarg de l’edat moderna, l’expansió comercial europea, acompanyada en moltes zones del domini polític, va significar la creació d’una sèrie de xarxes comercials relacionades entre elles, en les quals Europa (i especialment l’Europa del nord-oest) era la principal beneficiada pel seu paper d’intermediació, pel valor afegit de les seves manufactures i per la pressió política (militar) que exercia.
2.3 Institucions, instruments i tècniques mercantils
El creixement i l’expansió del comerç no hauria estat possible sense disposar d’una sèrie d’institucions, instruments i tècniques destinats bàsicament a millorar-ne l’organització, disminuir els riscos i facilitar el crèdit i el control del negoci. No en farem una descripció gaire exhaustiva ni organitzada segons cadascun d’aquests apartats. Ens limitarem a descriure’ls breument, seguint més aviat el ritme cronològic de la seva aparició. Naturalment, cal tenir present que els diferents aspectes, per bé que els expliquem l’un darrere l’altre, van ser en gran part contemporanis i relacionats.
2.3.1 La moneda
En primer lloc, cal parlar de la moneda. Fins al segle XIII l’Occident europeu només encunyava diners de plata petits (els millors contenien cap a 1,5 grams de plata, amb tendència a ser cada cop més lleugers), mentre que les monedes internacionals, les utilitzades per al comerç a llarga distància, eren àrabs o bizantines (besants, dinars). Al començament del segle XIII les grans ciutats comercials italianes (Venècia, Gènova, Florència...) van encunyar primer monedes de bona plata, anomenades grossos, múltiples dels diners anteriors, que van ser imitades per la major part dels països; i mig segle més tard monedes d’or (florins o ducats), que serien «el dòlar de l’edat mitjana», desbancant les anteriors monedes orientals: era la demostració més patent del canvi de domini en el comerç internacional. El predomini europeu es mantindria amb l’acumulació d’or i plata procedent, de primer, de les mines de l’Europa central i, a partir del segle XVI, sobretot d’Amèrica, que van permetre l’emissió d’una gran multitud de monedes i denominacions; les més internacionals van ser els rals de plata castellans i els florins i escuts d’or encunyats per diverses potències. A partir de mitjan segle XVII, va començar a aparèixer el paper moneda, de fet certificats de dipòsit emesos pels bancs, però abans de la Revolució Industrial van tenir molt poca importància.
2.3.2 Mercats i fires
Les primeres institucions importants en la millora del comerç van ser els mercats i les fires. Uns i altres són punts de trobada preestablerts entre venedors i compradors, però mentre els mercats tenen un abast local i una periodicitat curta, que pot ser fins i tot diària, les firen són més escasses, però de més importància. Les fires s’han definit com a reunions de comerciants, regulades i privilegiades, que tenen lloc en un espai i en un moment determinats. La reunió de gent i productes a la fira té com a avantatge principal la concentració de l’oferta i la demanda, que permet superar la incertitud comercial que comportava el comerç a llarga distància itinerant i dominat per l’oferta. L’intercanvi firal és doble: entre comerciants vinguts de diferents llocs i entre comerciants i gent de la zona on se celebrava la fira, que hi portaven a vendre vitualles, matèries primeres o productes manufacturats, els diners obtinguts amb els quals els permetien adquirir els béns portats pels mercaders.
Encara que les firen han perdurat fins als nostres dies sense canvis importants, el seu gran moment comercial correspon a l’edat mitjana. Després el comerç es va fer més constant i van perdre gran part del seu paper de lloc de trobada de mercaders, però les principals (Xampanya, Medina del Campo, Besançon...) es van reconvertir en fires financeres, o sigui, llocs i moments en els quals es concentraven pagaments, i cobraments i per tant també una part important del crèdit. A partir del segle XVIII, aquest paper quedaria també eclipsat per l’activitat constant dels bancs de les ciutats principals (places bancàries).
2.3.3 Crèdit i banca
Perquè el creixement experimentat per l’activitat comercial no hauria estat possible sense el crèdit i la banca. Les formes més senzilles de crèdit comercial, la cessió de mercaderies o de diners per a comprar mercaderies amb la promesa de retornar el valor obtingut amb un escreix (interès) apareixen molt aviat i a tot arreu; però alguns grups, com els anomenats llombards (de Llombardia), es van especialitzar en el préstec de